El doctor Albert Schweitzer i la seva esposa inauguren la seva primera clínica a l'Àfrica equatorial. És a N'Gomo, prop de Lambaréné. L'estació de les pluges ha fet més difícil el treball de la construcció i els obrers tampoc no han fet gran cosa per tal d'accelerar l'obra del gran missioner o fer-li més lleugeres les despeses, sortides aquestes del seu reduït patrimoni econòmic.
Els jornalers contractats cobraven la seva paga cada dos dies i en tenir quatre doblers se n'anaven al poblat més proper. D'allà tornaven completament borratxos i el doctor, mentre esperava que tornassin a estar en condicions de fer feina, hi havia de posar les mans i ajudat només pel seu fidel cuiner, continuava la tasca pel seu compte i amb els materials de què disposaven: fusta i planxa onejada de metall. L'edifici constava d'un consultori, una sala d'operacions, una sala d'estrilització i una farmàcia. Les finestres eren amples i molt altes, el terra de ciment i la teulada de fulla de palmera. Com que no hi havia mobles, els mateixos indígenes fabricaren els seus llits i també feren matalassos d'herba seca. L'hospital rudimentari, al costat del bungalou del metge dominava l'aigua d'un riu i una immensa vegetació. Allà practicava en qualsevol moment operacions d'urgència, puix que en un ràdio de centenars de quilòmetres ell era l'únic metge existent. I aquell home, allunyat de la política, músic i doctor en medicina, escriptor i teòleg, havia anat a servir els més pobres en el racó més ignorat del continent africà. Ningúno no sabia, fora de Lambarené, res d'ell ni tampoc ell no volia que ho sabessin. Quina força el movia, doncs, a fer el bé sense mirar a qui el feia? Per què consumir totes les seves forces, la seva carrera, la seva existència, en una feina titànica i de tothom ignorada? La resposta la donà ell milers de vegades i la majoria d'aquestes, per escrit:
«Per a tot home, sia qui sia, i en qualsevol situació que es trobi, l'ètica del respecte religiós de la vida obrarà en ell ens següents efectes: l'obligarà a interessar-se per tots els destins humans; pels d'aquelles vides les òrbites de les quals giren dins del radi de la seva pròpia, i a donar-se, com a home, a l'home que té necessitat d'ell.
No permetrà al savi de viure exclusivament per a la seva ciència, fins i tot en el cas que amb ella realitzi una tasca útil. No permetrà l'artista de viure exclusivament per al seu art, encara que llegui quelcom de molt valuós a molts éssers humans.
El respecte religiós de la vida no permetrà creure a l'home enfeinat de negocis que, dins el camp de les seves activitats professionals, ha complit amb tot allò que se li exigia. El respecte religiós de la vida exigeix a tothom d'entregar a altres éssers humans una part de vida pròpia».
Schweitzer morí el 1965 dins l'hospital que ell havia construït al gabonès districte de Lambaréné. Tenia noranta anys i no havia descansat mai de la tasca imposada. El soterraren a la vorera del riu Ogoué sota una creu de fusta que ell mateix s'havia fet.
En resum, direm, que no es pot parlar d'altruisme en general sense fer esment del doctor Schweitzer en particular.