Va néixer a l'Occitània, en el llogaret del Mas de Santes Paules, bisbat de Sant Papoul, a una llegua de Castelnau-Darri, país de Lauregais. Era fill de rica casa. Als quinze anys va perdre son pare i llavors seguí el comte Simó de Montfort en la guerra contra els albigesos.
Després de la famosa batalla de Muret, on resultà mort Pere, el rei d'Aragó, el comte es va compatir del fill del difunt, l'infant Jaume, que havia restat presoner tot i tenir només sis o set anys. Nomenà, aleshores, tutor del príncep el personatge que comentam i que havia nom Pere Nolasc. I tanmateix, aquest home, se sentia més frare que soldat. Un primer d'agost tingué una visió. Se li va aparèixer la Verge Maria per a encomanar-li la fundació d'un orde religiós dedicat exclusivament a la redempció dels captius cristians que gemegaven passant llarg esclavatge al nord d'Àfrica i a altres països musulmans. Consultà el projecte amb el seu confessor, Ramon de Penyafort, el qual li referí, per a sorpresa de l'un i de l'altre, haver tingut aquell mateix somni aquella mateixa nit. D'acord tots dos a dur endavant l'empresa, li explicaren al príncep Jaume que ja era rei. I aquest, per a més unanimitat, els assegurà haver tingut també aquella visió i haver sentit de boca de la Mare de Jesús les mateixes paraules. El nou orde tindria el títol de Nostra Senyora de la Mercè. El bisbe de Barcelona, Berenguer de la Palú, vestí amb l'hàbit blanc i l'escapulari de la Mercè Pere Nolasc, el qual, en el decurs d'una solemne cerimònia, pronuncià els seus vots. Juntament amb el fundador, professaren dos cavallers més, i el Conqueridor els cedí unes dependències del seu palau reial barceloní com a primer convent de l'orde. El segon fou el de Santa Eulària. I creixent, creixent el nombre dels seus membres, anaren apareixent noves cases mercedàries a les principals ciutats de Catalunya i Aragó, en una primera etapa, i després, una segona a tots aquells punts importants dels territoris que s'anaven conquerint als moros de Balears i València. Quan Medina Mayurqa caigué en mans cristianes, Pere Nolasc fundà, de seguida, dins la mateixa Almudaina o ciutadella, un primer convent. Això fou en el carrer que porta el seu nom, Sant Pere Nolasc, allà on es troba la porta als jardins episcopals. Hi ha encara, sobre el mur, una capelleta i allà hi va haver, fins fa ben poc, una rústega creu de fusta missional, i en temps més llunyans, una imatge del frare fundador. Si aixecau la mirada per damunt del mur que tanca aquest recinte, hi descobrireu restes de torre i muralla.
Això és perquè en època musulmana hi havia una portella o volta semblant a la que podem contemplar en el carrer de l'Almudaina, i que era un dels accessos a aquest barri o districte fortificat, privatiu dels emirs i valís.
Sembla que hi existiria també, i això des dels temps pretèrits de la dominació islàmica, una sínia, la clàssica «as-saniya» àrab, mot que apareix en el llenguatge romànic del segle X. Dibuixà amb gran mestria i encert aquest racó urbà Rafael de Ysasi, el qual hi afegí, manuscrita, una nota amb fragment del discurs de mossèn Josep Miralles i Sbert, canonge arxiver, titulat «Don Jaime I y la esclavitud» (1908), on es poden llegir, entre altres informacions, que «Amb el Rei En Jaume hi vingueren el seu confessor i el seu mainader, cofundadors de l'orde; vingueren, així mateix, segons greus cronistes, els seus companys de religió sant Serapi, el venerable Joan de la Ers i fra Poncio de Jaca; i en documents notarials indiscutibles consta que el 1234 ja es feien donacions a la primera Casa de Mercedaris, construïda prop del carrer de Miramar, en la que porta el significatiu nom de Sant Pere Nolasc, des de la qual es traslladaren els religiosos a una altra propera a les Cases Consistorials per anar després al lloc de l'actual convent».