La mort de Debierne aquest mes d'agost (pel que fa al dia hi ha dates contraposades), significa el tancament del cicle Curie. Efectivament, el químic francès André Louis Debierne, que mor a París i havia nascut en aquesta mateixa ciutat el 1874, era amic íntim del matrimoni format per Pierre i Marie Curie, i col·laborà en la feina investigadora d'aquells. El 1889, per exemple, descobrí l'element radioactiu «actini», com a resultat d'haver seguit amb les experiències que els Curie havien començat amb la «pechblenda». Apuntem que l'actini és un metall que té per símbol AC i de número atòmic el 89. La pechblenda o pecblenda, també anomenada «ura ninita», òxid d'urani natural, amb símbol UO2, el més important dels minerals de l'urani, del qual es teru també el radi.
Després de la mort en tràgic accident de Pierre Curie, el 1906, Debierne va convèncer la viuda per seguir amb totes aquelles investigacions. Pogué continuar així aquella obra, certament ambiciosa, i treballà amb Marie tant en l'ensenyament com en el laboratori. Resultat de tot aquell procés, és que ell i Madame Curie prepararen radi en forma metàl·lica en quantitats accessibles a la vista, però no el volgueren conservar d'aquella forma i un cop fetes totes les demostracions, a manera de curiositat científica, ben demostrada l'existència d'aquest metall, ho reconvertiren en composts, útils per seguir amb aquella tasca que es feia més i més dilatada.
Recordem que Marie Sklodowska, que havia conegut el químic francès Pierre Curie el 1894 i seria des de l'any següent matrimoni feliç, fins a la mort del marit, atropellat per un cotxe de cavalls quan anava distret a passar el carrer, es trobà casada amb un científic que ja havia fet un cert nom amb el descobriment de la manera mitjançant la qual es pot produir un potencial elèctric a través de determinats cristalls per l'aplicació de pressió. Llavors fou Marie, que, interessada pel descobriment dels raigs X de Roentgen i de les radiacions d'urani per Becquerel, es posà a fer feina en la matèria. Després de comprovar que hi havia tres castes de raigs, alfa, beta i gamma, aplicà el descobriment del seu marit per midar o mesurar la radioactivitat. Els tres investigadors varen veure així que les radiacions radioactives ionitzaven l'aire i el feien capaç de conduir l'electricitat. Quant més intensa era la radioactivitat, amb més intensitat era conduït el corrent.
Aquest corrent podia ser detectat per un galvanòmetre i neutralitzat pel potencial produït per un cristall sota pressió.
En resum: aquest capítol de la ciència era completat per un esforç conjunt, per una cooperació eficaç, i obria la porta a llargues i futures investigacions, com aquell que diu, servides sobre una safata, a les generacions posteriors.