Joannes Kepler (1571-1630) fou un astrònom genial però també un astròleg seriós.
En una carta dirigida al seu amic Bernegger i datada tal dia com avui pronosticava la seva mort i li deia que les Taules Rudolfines de Tycho Brahe, a les quals havia afegit un Portulà Genetlíac, li permetia de calcular, mitjançant els estels, qualsevol cosa.
Un dels seus biògrafs va escriure que «les opinions astrològiques de Kepler eren massa refinades; pensava encara que els astres influïen sobre la formació del caràcter i que també exercien un efecte catalitzador sobre els esdeveniments»; però, per ell, la casualitat astrològica en la seva forma grossera era només una superstició.
Tanmateix, fou capaç de contemplar el retrat psicològic de son pare sota les influències dels astres i escriví: «Enric, mon pare, nascut el 19 de gener de 1547..., home viciós, inflexible, amic de les bregues i destinat a acabar malament. Venus i Mart augmentaren la seva dolentia. Júpiter, inflamat i en caiguda, el va fer néixer pobre, però li va donar una dona rica. Saturn, en la VII, va fer que estudiàs artilleria; molts enemics; baralles en el matrimoni... Va amor als honors i vanes esperances d'obtenir-los. Rodamons... Poc li va mancar per acabar la seva vida penjat a la forca...».
Però Kepler atacava els astròlegs, els quals acusava d'emprar la seva ciència per satisfer els reis i guanyar favors. Això no evità que Kepler compongués horòscops i diuen que en morir, la posició dels astres, era la mateixa que la nit de la seva naixença.
L'altre Kepler, l'astrònom, si li donam dues personalitats, era partidari convençut del sistema heliocèntric copernicà i descobrí, gràcies a l'exactitud de les observacions del ja esmentat Tycho Brahe, de qui era ajudant i successor, les lleis dels moviments dels planetes. Aquestes lleis, en resum, venien a afirmar, en primer lloc, que les òrbites dels planetes són elíptiques, en un dels quals focus es troba el Sol.
En segon lloc, establia que les àrees escombrades pel raig vector que uneix el centre del Sol amb el centre d'un planeta són proporcionals als temps emprats a escombrar-les. En tercer lloc, pretenia aclarir que els quadrats dels períodes de revolució sideral dels planetes són proporcionals als cubs dels semieixos majors de les seves òrbites.
Aquestes lleis científiques formulades entre 1609 i 1619 serien, poc a poc, majoritàriament reconegudes. Però sempre restarien vestigis astrològics rere el materialisme astronòmic i per aquest motiu, i d'acord amb aquell temps, Kepler escrivia de si mateix, malgrat fer-ho en tercera persona:
«La seva agitació no coneix limitacions, extrem que segurament és degut a Mart en quadratura amb Mercuri i en triple oposició amb la Lluna... Hi havia en aquest home (Ell) dues tendències contràries: lamentar sempre el temps perdut i seguir perdent-lo fàcilment, això perquè Mercuri empeny cap a les diversions, jocs i altres petits plaers...».