Afinals de la tardor d'aquell any, Asdrúbal, general cartaginès, funda la ciutat de Cartago Nova, que serà la capital de la Ibèria cartaginesa i després de la província romana anomenada Cartaginensis. Situada en el mateix indret on avui es troba Cartagena, la història ha confirmat durant segles el seu valor com a punt estratègic. Aquest Asdrúbal, ja que n'hi hagué uns quants amb aquest nom, visqué del 270 al 221 abans de Crist i era gendre d'Amílcar, amb qui col·laborà en l'ocupació del sud i el llevant de la Península. El gran geògraf grec Estrabó (Amasya c. 58 aC-entre 21 i 25 dC), autor d'una geografia que descriu el món antic en el començament de l'imperi romà, ens explica com era aquella urbs més o menys populosa.
«Després d'Abdera arribam a Cartago Nova que és la ciutat més important d'aquesta regió, perquè té una posició forta i una muralla ben construïda i es presenta proveïda de ports, amb una llacuna i amb mines de plata; a més d'això, a dins i a les contrades dels voltants hi existeix abundància de peix i de carns salades, i és el principal empori per a les mercaderies que vénen de la mar destinades als habitants de l'interior i per als productes de l'interior destinats als estrangers».
Sembla que la península Ibèrica era també objecte de les ambicions dels romans i Cartago Nova queia en mans llatines el 205 abans de Crist. Del 209 al 205 Roma eixamplava el seu territori ibèric fins als Pirineus, amb ciutats tan importants com Sagunt, Tàrraco, Ilerda i Empórion. La descripció d'un altre geògraf de l'època, Plini el Vell, afirma: «En aquesta costa, la primera de les terres és Hispània, la regió denominada Ulterior i també Bètica; després d'aquesta, des de la fita Murgitana, comença la Hispània Citerior, anomenada Tarraconensis, fins a la serralada dels Pirineus. D'acord amb la seva longitud, la Ulterior es divideix en dues províncies, ja que a la banda septentrional de la Bètica s'hi estén Lusitània, separades ambdues pel riu Anas; aquest té el seu origen en l'àger Launintà de la Hispània Citerior, i de vegades es difon en llacunes, per recollir-se altres vegades en conques estretes o per amagar-se totalment sota terra, com si tingués el plaer de néixer vàries vegades, per a desembocar, finalment, a l'oceà Atlàntic. Però la Tarraconensis s'uneix al Pirineu i ocupa la seva vessant alhora que s'eixampla de manera transversal des de l'oceà Gàl·lic fins a la mar Ibèrica, i es troba separada de la Bètica i de les Lusitània pel mont Solori i per les serres oretana, carpetana i dels asturs».
Curioses descripcions dels geògrafs de l'antigor.