«Aquest vell monestir ha vist, secs de pregar i pàl·lids de fer dejuni, amb el breviari i el Sant Crist, els callats fills de Sant Bru. Als que en la seva existència solitària, amb la bogeria de la creu i al vol místicament blau de la plegària, anaren a Déu en recerca de consol. Mortificaren amb les disciplines i els cilicis la carn mortal i oposaren, pregant, les divines ànsies celestes al furor sexual. La solitud que estimava Jeremies, el misteriós professor de plany, i el silenci, on troba harmonies el somniador, el místic i el sant, foren per a ells com mines de diamant...».
Havia començat Rubén Darío, durant la seva estada a Mallorca, el 1913, una novel·la autobiogràfica que havia de dur per títol «El oro de Mallorca», quan l'autor, malalt, s'havia de debatre entre l'alcoholisme i el misticisme. Alhora, el poeta, pressentia també el gran desastre (la Primera Guerra Mundial) vers el qual anava, i més que anar, corria, tota Europa, és a dir, els imperis centrals contra els altres imperis, regnes i repúbliques, el pangermanisme contra les altres nacions... L'alcoholisme, la cirrosi, se'n durà Rubén a la tomba, ja de retorn a León, de Nicaragua, el 1916. Havia nascut a Metapa, que actualment és anomenada Ciudad Darío, el 1867, i el seu nom, no literari, era Félix Rubén García Sarmiento.
Una curiositat post-mortem és que el 1959 quedava instal·lat a Madrid l'Arxiu-Seminari Rubén Darío, constituït per cartes, autògrafs inèdits, documents i fotografies referents al poeta i que foren adquirides de Francisca Sánchez, la qual havia estat a Espanya la companya sentimental de Darío per espai de quinze anys i mare de tres dels seus fills.
Suposam que en descriure un dels seus personatges mallorquins de ficció, Rubén Darío, es descrivia a si mateix, dins la seva decadència física pel fet de convertir cada tertúlia en gatera permanent: «La seva salut física, fins aleshores robusta, començava a caure. Ni en la seva infantesa, ni en la seva juventud, havia fet exercicis musculars. El seu aspecte era el d'un home rabassut i ben plantat, però la seva feblesa era extrema. No havia freqüentat gimnàs, ni fet el servei militar, ni s'havia dedicat a fer esport. I sobre això, des de la seva adolescència, passada en climes ardents i demolidors, havia estat l'enemic del seu cos a causa de la seva ànsia de plaers, de la seva imaginació exaltada, de la seva sensualitat que complicà després amb lectures i iniciacions, això malgrat la seva educació religiosa. Un temperament eròtic empès per la més exuberant de les imaginacions, i la seva sensibilitat mòrbida d'artista, la seva passió musical, el posseïen com un dimoni interior...».
I tanmateix, a Valldemossa estant, no va poder reprèmer el seu desig de fotografiar-se dins la Cartoixa vestit amb hàbits de monjo.