Direu que no té importància, però, per si un cas, val la pena recordar que Jaume Matas és d'aquests mallorquins que, en un moment donat, vestien camisa de retxes i coll blanc (i punys!). Hi ha persones que per res del món no es calçarien una camisa d'aquestes; i d'altres que sí: Jaume Matas entre les quals. A Madrid també hi havia gent que no vestia aquestes camises i gent que sí: Pedro J. Ramírez, per exemple. Però, en favor del periodista, s'ha de dir que aquesta camisa entonava perfectament amb el seu look. A més, no és el mateix dur aquestes camises a Madrid que a Mallorca, on la gent és més discreta. No hi ha res més patètic que un mallorquí fent de madrileny, i, si va a dir ver, en suportam uns quants exemplars que fan empegueir. La qüestió és que ells no ho arribaran a sospitar mai. Jaume Matas duia aquesta camisa quan era conseller de Canyellas, i la va mantenir quan, després de la conjura contra Cristòfol Soler -fia-te'n dels amics com Matas-, va accedir a la presidència del Govern balear. Els tres angles d'un triangle de look: Pedro J. Ramírez, Jaume Matas (dit Jaime en els ambients on més li agradava moure's) i Eduardo Zaplana. Tot això, ja dic, no sé si, en la vostra opinió, deu tenir alguna importància. Seran manies d'aquest servidor de tots vostès, però hi ha detalls en les persones que revelen una vocació de prepotència en els fets i de petulància en formes. Cert, s'han de donar les condicions favorables perquè aquesta vocació es desenvolupi. En el cas de Matas, s'ha de reconèixer que ni ell mateix no hauria somiat que aquestes condicions s'arribarien a donar amb tanta generositat. Ha pogut ser, per tant, prepotent i petulant, i a aquests trets podem atribuir, per exemple, una part de la destrucció del territori o un cert desprestigi de la llengua. Prepotència i petulància acaben cegant els seus portadors, que en general no tenen els sentits afinats per detectar l'instant en què són a punt de superar el límit del que és admissible. Quan el va superar l'escalador Jaume Matas? Molts coincidiríem a assenyalar el moment en què, atribuint-se arterosament una representativitat que bona part dels illencs no li atorgàvem, va demanar perdó, en nom de tots nosaltres, a Pedro J. Ramírez arran de les manifestacions en protesta per l'ominosa qüestió de la piscina privada en terreny de domini públic a la Costa de los Pinos. Aleshores molts de ciutadans acudírem a la fórmula «no en el meu nom», i ara, passat el temps, tenim motius per creure que en aquell moment aparentment insignificant -una xulada més-, va començar el declivi de la imatge de Matas. Aquell gest tenia una càrrega simbòlica que permeabilitzaria en el futur l'acció de Matas, que esdevendria, als ulls de molts d'illencs, un mallorquí desitjós de complaure els poders fàctics centrals en contra dels drets legítims de la nostra gent. En fi, hi ha dies en què diríeu que no passa res, però un temps després us adonau que aquell mateix dia havia repicat un timbre d'alarma que no va sentir aquell a qui li convenia sentir-lo. Matas encara tardarà molta estona a saber-ho. En perdre's el poder, la prepotència també fa perdre els papers on tot plegat estava escrit. Res, coses que passen.
Passió de Matas per complaure