Naturalment els zeolandesos no creien en Déu. Com hi podien creure? Un déu que castigaria en l'altra vida homes que havien estat dolents, que havien explotat pobres i desvalguts, o que premiaria els bons, els justs, els que havien estimat els seus Germans? Això mancava de tot sentit en aquella societat que ignorava totalment el concepte del mal. Per a aquella gent no hi havia altre cel que aquella terra, que per això es deia Zeolàndia, la terra de Déu. Després de la vida no existia res més. I era precís morir. Era necessari donar pas a altres éssers, perquè això era llei de vida...»
Aquest fragment de novel·la, del gènere ciència-ficció, és obra de Llorenç Pérez Martínez, nascut a Muro el 1928 i que morí a Barcelona el 1992, bibliotecari, arxiver, editor, historiador i lul·lista. Intel·lectual, podríem dir, humanista, diplomat en arxivística a la Scuola Pontificia di Paleografia e Diplomàtica; llicenciat en història eclesiàstica a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma; doctorat en aquesta mateixa institució; llicenciat en Filosofia i Lletres a la Universitat Complutense, és autor d'una ampla i diversa producció històrica. Era, però, també, col·leccionista i fidel lector de literatura, especialment de la que s'anomena «ciència-ficció» i fou en aquest gènere que deixà veure, en un breu «divertimento», la seva vessant creativa. La novel·la Zeolàndia, any 3000 que ens endinsa, com sol esser habitual en aquesta mena de relats, dins un món caòtic i desconcertant: «Els fundadors de Zeolàndia havien convertit l'home en un robot, en una màquina, en un ésser sense passions, sense l'alegria i la tristor que suposa la felicitat aconseguida o el bé perdut. Ara podia entendre per què els zeolandesos vivien dins un clima de dolça serenitat, de suau malenconia. Tothom era bo perquè no existia ni podia existir el mal. L'afany de superar-se, la lluita per la vida, el desig de les dificultats, el descans d'haver arribat amb esforç a l'objectiu proposat, no existien en aquell país. La gent naixia, vivia i moria dins una felicitat monòtona que no arribava a ser avorrida perquè les màquines programadores no deixaven que ho fos...»
Algú, un professor, el doctor Davidson, es decidirà a desenganyar els seus nombrosos deixebles i d'aquesta manera, aquella harmonia social, aquell món d'anodina felicitat, patirà el primer dels seus trastorns. Tornaran els dubtes, la por de la mort, el pànic. La possible existència d'un altre món espiritual i misteriós on l'home, lliure d'obrar el bé i el mal, seria jutjat, escampava la pitjor de les malalties: l'espant.
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL