En aixecar a Kairouan, la ciutat santa de Tunísia, la seva mesquita principal, es volgué dotar d'un aljub. Aquest, de forma circular, amb un coll que sembla una mena de corol·la dentada, té el seu simbolisme. En el cor del país, ja en el desert, el «sahn» de la gran mesquita adverteix als fidels que l'aigua és el millor regal que Al·là ha posat a disposició de l'home i de la mateixa manera que aquesta neix de la terra, a través d'aquest petri barram, és greu pecat tudar-ne gota. Només per a les ablucions de rigor o per calmar la set en podem fer ús. Potser el mateix significat tenia el «sahn» de Palma, en el carrer de la Concepció, quan formava part d'una mesquita en aquell indret, bifurcació amb el carrer dit precisament de l'Aigua. Avui, dins el templet gòtic tardà, de no menys singular caràcter. Durant anys es va conèixer com a Font del Sepulcre i fa molts temps ja vaig escriure el que segueix: «S'ha dit que aquest templet de forma octogonal i coberta de piràmide sostinguda per columnes quadrades i arcs apuntats gòtics bé mereix, tant per la seva simbòlica estructura com pel seu valor documental, ser considerat una joia del nostre patrimoni arqueològic. Quan els arqueòlegs procediren a la seva restauració, tot i que era una capella i hom ignorava el que es conservava sota el trespol, es trobaren, sense sospitar-ho, amb el gran aljub interior i que segons sembla formava part en el segle XI de la mesquita de Dabdolmeté, una de la mitja dotzena de llocs de pregària que els musulmans tenien a Ciutat. Mesquita i templet, o baptisteri, entre els cristians, passaren a ser sepulcre. Diuen que en morir a la batalla de Sa Porrassa, el 12 de setembre de 1229, els cavallers Guillem i Ramon de Montcada, estimadíssims del Rei Conqueridor i que no eren, com s'ha dit moltes vegades, germans sinó oncle i nebot, foren soterrats sota un pi frondós a un dels paratges de l'actual Palma Nova. Fou el dia següent, de nit, quan es va procedir a la cerimònia, entre grans manifestacions de dolor. Per la part que mira cap a Ciutat posaren grans teles amb l'objecte d'impedir que els sarraïns poguessin veure des de lluny el que s'esdevenia. Però aquest enterro seria provisional. En concloure la campanya bèl·lica i entrar els exèrcits cristians a Medina Mayurqa, el 31 de desembre d'aquell mateix any, les cases i edificis de la capital serien distribuïdes entre els vencedors. Va voler, aleshores, el monarca que tinguessin els Montcada una tomba digna i a tal efecte disposà que aquella mesquita complís tals funcions. Passat poc temps, Gastó de Montcada, propietari de l'edifici, trobant-se aquest en estat ruïnós, la donà als Cavallers de l'orde militar del Sant Sepulcre de Jerusalem, els quals, a més de dedicar-se a la reconstrucció de l'immoble, segons estil i preferències del moment, es varen comprometre a fer pregàries en sufragi dels herois populars que allà reposaven. Un repòs que durà in situ fins que foren novament traslladades aquelles despulles, aquesta vegada al monestir de Santes Creus, a Catalunya.»
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL