Escrivia el reporter Valle San Juan: «Ens hem entossudit a
conquerir el Rif per 'guapos' i anam de fracàs a fracàs perquè no
hi ha empenta humana que pugui suportar el pas arrasador de la
lògica. A mesura que l'home ha anat civilitzant-se, tot avançant en
els camps de l'observació i de l'estudi, automàticament han
fracassat la brutalitat física, vençuda per l'estratègia de
l'equilibri mental. Aquí, a l'Estat espanyol, per error, pensam que
valentia és l'esforç físic i el despreci a la vida i no hem entès
encara que per al primer hi ha sempre un més enllà i que no podem
disposar de la segona, entre altres potents raons perquè no és
nostra. Per 'guapos' hem volgut imposar-nos a tothom i tothom ens
ha portat de la mà fins a casa ens ha jurat que som invencibles i
que les nostres derrotes han estat sempre glorioses. Per 'guapos'
vàrem atacar primer els moros girant l'esquena absolutament als
nostres compromisos diplomàtics i després els vàrem concedir
generosament el nostre despreci en el que es fundaren per
agranar-nos, per 'guapos' altre cop, des d'Igueriben fins a
Melilla. Tot això es troba al davant dels ulls de tots i ningú no
ho vol veure. El fracàs que sempre ha tengut l'orgull gratuït no
pot esser mai lliçó prou profitosa per als espanyols que
prefereixen omplir-se la boca parlant d'un Nels, on meravellat al
davant de la nostra bravesa tanmateix vençuda, això sense voler
recordar la nostra veritable història també gloriosa pel seu esforç
constant però sense pardaleries i pasdobles de tauromàquia. Al
Marroc hem pogut triomfar quan una grapadeta d'homes amb bon
criteri han sabut imposar altres procediments. Amb l'amistat del
Raisuli, quelcom aconseguit per Zugasti i Bibi Carlton, vàrem poder
ocupar Larache, Alkazar Kebir i Arzila sense un sol tret de fusell.
Per ser amics d'El Chacha i de Bu-Sfia, gestió que va córrer a
càrrec de Barbeta, vàrem ocupar Kebdana que és la part més
muntanyosa del Rif sense fer servir una arma de foc. Per ser amics
dels cacics de Xe Xauen, mèrit de les gestions de
Castro Girona, poguérem arribar a la vila més recòndita sense fer
esclatar un gram de pólvora. I a Melilla, només quan Abd-el-Kader,
el kaid de M'Talza i altres caps de kàbila foren els nostres amics,
poguérem viure en pau, sense tenir necessitat del ferro i del foc.
Però pel que veig amb això no n'hi ha prou. Pensen que és més
interessant llegir, entre espants, les llistes de baixes, les
històries rocambolesques del cos a cos dels legionaris amb els
moros o cridar consignes patriòtiques en els molls quan se'n van
les tropes, moment que aprofiten per posar-se prop dels reporters
gràfics i figurar així com a bons espanyols. Potser que jo vagi
errat, però crec fermament que l'imperi de l'infantilisme no te cap
dret a tenir-nos esclaus».
Això es deia, amb tanta bravesa com la dels soldats, el 1922, quan se censuraven i ben sovint es castigaven aquesta mena de manifestacions considerades «derrotistes» i que ni tan sols l'Església secundava. Des de llavors hi ha hagut moltes guerres, moltíssimes, entre les quals la d'Irak.
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL