Billy Wilder ha mort. El «Déu» de Fernando Trueba, brillantíssim director i guionista d'origen austríac i jueu es va apagar dimecres als 95 anys a causa d'una pneumònia en la seva residència de Beverly Hills. El mes de desembre passat havia estat ingressat en un hospital de Los Angeles per insuficiència respiratòria. En el seu més de mig segle de dedicació al cinema, Wilder va escriure 60 pel·lícules, en va dirigir 26, va rebre 21 nominacions per als Oscar i en va guanyar set. En la seva filmografia figuren alguns dels títols imprescindibles per a la història del setè art.
Wilder va néixer el 22 de juny del 1906 a Sucha, una petita localitat a 160 quilòmetres de Viena, actualment a Polònia. El seu verdader nom era Samuel Wilder, però la seva mare, enamorada dels Estats Units "on havia viscut bastant de temps", va començar a dir-li «Billy» en els seus primers anys, i «Billy» va esdevenir el seu nom. Billy volia ser advocat, però va abandonar aviat aquest pla i el va canviar pel de ser reporter en un diari vienès, experiència que va emprar més tard per traslladar-se a Berlín i fer feina en el periòdic de més tirada de la ciutat. A la capital alemanya va compaginar la seva professió amb altres oficis, entre aquests de ballarí «gigoló».
Després d'una primera etapa en què es va introduir en l'ambient teatral de la ciutat, Wilder va començar a col·laborar en el cinema com a guionista per als estudis UFA. El seu primer guió berlinès va ser el del film Der Tenfels Reporter, d'Ernst Lasmmle. El 1929 va treballar al costat de Robert Siodmak al film Gente en domingo, una pel·lícula pionera del neorealisme amb què anys més tard es va fer cèlebre Jean Renoir a través del seu Toni.
L'arribada d'Adolf Hitler al poder obligà Wilder, per la seva condició de jueu, a fugir a París, on va debutar en la realització amb el film Curvas peligrosas, codirigit amb el periodista hongarès Alexander Esway el 1934. Aquell mateix any emigrà als Estats Units. Malgrat que no parlava anglès quan va arribar a Hollywood, Wilder en va aprendre aviat i, gràcies a contactes com el seu company d'apartament, Peter Lorre, va ser capaç d'entrar en la indústria cinematogràfica nord-americana. El 1940 es va nacionalitzar nord-americà i durant la Segona Guerra Mundial fou coronel de l'Exèrcit dels Estats Units, una experiència que li serví per recrear el Berlín ocupat i el mercat negre a Berlín Occidente (1948).
En els seus primers anys als Estats Units va fer feina com a guionista per a altres realitzadors també exiliats, com William Dieterle, Joe May o Rolf Thiele, i va col·laborar en l'elaboració de guions amb l'escriptor Charles Brackett. Fruit d'aquesta col·laboració sorgiren pel·lícules com La octava mujer de Barba Azul (Ernst Lubitsch, 1938), Medianoche (Michael Leisené 1939), Ninotchka (Ernst Lubitsch, 1939), i El crepúsculo de los dioses (Billy Wilder, 1950), que posà punt final a la seva feina en comú. A partir d'aquest moment Wilder començà a produir els seus propis films, més càustics i cínics.
El 1957, Wilder va començar a escriure els guions de les seves realitzacions amb I.A.L. Diamond, fins a la seva darrera col·laboració el 1981, Aquí un amigo. D'aquesta associació amb I.A.L. Diamond sorgiren Con faldas y a lo loco (1959), El apartamento (1960), Irma la dulce (1963), En bandeja de plata (1966), ¿Qué pasó entre mi padre y tu madre? (1972) o Primera plana (1974), entre altres. En els seus films, Wilder va combinar la tendresa i el romanticisme amb la crítica àcida, la ironia i el cinisme. Va tractar gèneres tan diferents com el cinema negre, el drama social, el cinema dins del cinema, el cinema judicial, la comèdia dramàtica, el gènere, el biopic o el cinema bèl·lic.
Ara bé, la comèdia va ser la seva autèntica basa artística, la que li va permetre desplegar tot el seu talent, amb films com Con faldas y a lo loco, La tentación vive arriba o Irma, la dulce. Días sin huella (1945), centrada en l'alcoholisme, i El apartamento (1960), comèdia sobre la hipocresia social, guanyaren els premis Oscar per a la millor pel·lícula, la millor direcció i el millor guió. En total, va guanyar set estatuetes en tota la seva carrera. El 1987 va rebre un Oscar especial de l'Acadèmia de Hollywood com a reconeixement de la seva aportació a l'art cinematogràfic. Wilder estava retirat des del 1981.
L'actor nord-americà Tony Curtis, que treballà amb Wilder a Con faldas y a lo loco, expressà la seva admiració pel cineasta. «Wilder tenia una gran habilitat per veure a través de les coses i un coneixement innat de la condició i la naturalesa humanes», afirmà Curtis, que es convertí en gran amic de Wilder després de fer-hi feina el 1959. Shirley MacLaine, per la seva banda, que havia treballat en diverses ocasions amb el director i guionista, va posar de manifest que «el gran mestre acaba aquí, però escriurà i dirigirà una altra obra mestra al paradís».