Mary Ramírez interpretarà, dimecres al Teatre de Principal de Palma, Rosita la Soltera, una de tantes dones de Frederico García Lorca que, com Bernarda Alba o Yerma, tenen una força especial. Doña Rosita la Soltera és la protagonista de Rosa mutabile, l'adaptació que Ramírez, juntament amb Aina Maria Jiménez, han fet de l'obra de Lorca i en homenatge al mateix poeta.
-Com d'una obra que té fins a 19 personatges, n'heu acabat fent un monòleg?
-Jo vaig fer un monòleg de Doña Rosita quan estudiava a l'Escola del Teatre a Barcelona i sempre havia tingut ganes d'aprofundir en el personatge. Jo tenia el monòleg i, en comentar-ho a Aina Maria Gimeno, ens vàrem posar a fer-hi feina.
-Què destacaríeu de l'adaptació que n'heu fet?
- El que tenen els personatges de Lorca és que poden sortir del llibre i fer-se reals. Nosaltres el que volem és que corri la sang. He vist altres versions de Doña Rosita, concretament una de Verònica Forqué, i tot era molt fred, no saberen treure l'essència de Lorca. Lorca no era fred. L'adjectiu «lorquià» ja ho diu tot, és com deixar-se anar, trecar-ho tot, arribar a un moment gairebé de bogeria.
-Què té d'especial la dona de Lorca?
-Lorca sabé definir sempre molt les dones de la seva època: d'una banda dones que viuen dins un corsé. Sempre esperant a casa i amb l'única finalitat de casar-se i tenir fills. Però per l'altra, dones que interiorment són molt riques i poden explotar en un moment o l'altre.
-La portau a la sala petita del Principal. Què significa això per a vosaltres?
-És un luxe. L'obra l'hem representada en grans teatres com el d'Alcúdia o Sa Màniga, però l'estructura del Principal, sense barreres amb el públic, crec que l'acabarà enriquint.