Ahir s’estrenà als cinemes de Mallorca la darrera pel·lícula de James Bond, Quantum of Solace, que ha batut rècords de taquilla als Estat Units i a Anglaterrra.
DBalears ha reunit els seus dos crítics de cinema: Josep Antonio Mendiola (d’ara endavant, MND) i Javier Matesanz (MTZ) per descobrir la veritat sobre aquest agent amb llicència per matar.
dB: Supòs que dos cinèfils com vosaltres no us perdreu una estrena com aquesta?
MTZ: Jo som un fan absolut del personatge. Les pel·lícules, però, m’han decebut sistemàticament. La darrera, Casino Royal, em va agradar "bastant". Un bastant amb molts d’emperons i de cometes. Però el personatge m’apassiona. M’estiumula. Jo sempre som dels primers que hi van.
MND: A mi no és que em decebin, és que m’avorreixen. Però no me la perdré. És que em pareix tot tan postís... allò que li peguen una gran pallissa i sempre en surt impecable, pentinat, net, ben vestit...
MTZ: Però això ara ho estan canviant, eh! Aquest James Bond de Daniel Craig pateix, sagna, s’ha de rentar la sang del contrari. A la fi ens trobam amb un James Bond assassí.
MND: És que ara ens estan humanitzant tots els herois. Humanitzen fins i tot Batman.
MTZ: Fa poc, la productora ha dit que s’atreviria a fer un James Bond negre, però gai encara no. Han anat evolucionant amb el temps i el que han volgut, ara, és subratllar la vessant de Bond amb la qual fins ara no s’havien atrevit: un 007 assassí que té realment llicència per matar: un psicòpata. Ara mata, tortura, odia, és venjatiu...
dB: Un subjecte interessant..., però amb quin dels sis us quedau?
MTZ: Jo, per imatge, sempre he defensat Sean Connery. Però ara en tenc dubtes. M’agrada molt Daniel Craig. Pierce Brosnan també va estar bé i , quant a Timoty Dalton, jo ja no sé ni per què el cridaren, de tan dolent que era.
MND: Bé, jo per dir-ne un diré David Nives. Tu segur que no saps ni qui és?
MTZ: Sí! Del primer Casino Royal. Sí que l’he vista, però és com de l’any de la picor i no en tenc gairebé records.
MND: Perdona, però 1967 no és l’any de la picor, procura no ser impertinent (riu). Aquesta era una pel·lícula no oficial, d’aquelles que es fan per divertir-s’hi.
dB: Bé, ara no discutirem... i de les 22 pel·lícules oficials, quina és la millor?
MND: Jo no en tenc cap de preferida. Ja he dit que totes m’avorreixen molt. L’únic que m’hi interessa és "la segona unitat", és a dir, els cinc o deu primers minuts, que és quan es fa la presentació de Bond. Després, me’n podria anar...
MTZ: Jo em qued amb Goldfinguer, simplement perque té la seqüència magnífica de la dona pintada i asfixiada d’or. És una escena visualment tan genial, que és la meva preferida. Estic segur que si la tornàs a veure ara, potser hauria de rectificar. Però jo, aquesta escena, la tenc gravada a la memòria. A més a més, dirigida per un senyor que vivia a Santa Ponça, Guy Hamilton.
dB: Però si no us n’agrada res, què té James Bond per tenir tant d’èxit?
MND: Doncs perquè aquí hi ha un màrqueting molt important. És que les històries no tenen ni cap ni peus. Tot és tan simple, tan esquemàtic...
MTZ: ... i a la vegada totes iguals, perquè canvies el dolent de la pel·lícula, l’espai i el motiu de discussió, però tot és sempre el mateix. Però haver aguantat sis personatges és molt important.
MND: I no n’hi ha cap que trontolli. És igual si són bons, dolents, guapos, alts, prims, morenos, rossos...
MTZ: ... i que, a més, han convençut dues o tres generacions diferents. Hem tingut referents i educacions diferents, però totes les generacions li han donat un gran èxit de taquilla.
MND: És tan bo, el personatge, que ni tan sols els americans han aconseguit copiar-lo. Els americants varen intentar fer James Bond: Derek Flint de James Coburn. Besava molt més bé que tots els altres Bond junts, però va ser un fracàs.
MTZ: L’èxit de James Bond és d’aquelles coses et surten sense voler. Varen agafar Ian Fleming, que era un novel·lista normalet i els va sortir una gran jugada comercial inesperada que ha durat 40 anys i que continua, i continuarà...
dB: Així, no en veieu un final?
MTZ: Noooo.... hi van posant finals parcials. De cop fan que s’enamori, però aleshores li maten la dona. Tu imagina’t un Bond casat i amb fills. És impossible.
MND: És que si li fessin sortir fills, encara ens torturarien amb la pel·lícula Spy Kids II, i això ja seria inaguantable.
MTZ: Saps quin serà el final? El dia que el public li doni l’esquena. De moment, no hi ha cap franquícia ni cap persoatge que hagin tingut tantes pel·lícules. I el més important: totes amb èxit.
dB: Acabem parlant de dones... Cap preferència?
MTZ: Uoo... Ursula Andress, perquè gairebé va inventar el biquini amb aquella famosa imatge sortint de l’aigua. A més, vivia a Eivissa i els nostres pares sempre hi anavan per Sant Josep a mirar si la podien veure. Era sensacional.