La veu és la seva eina de treball però, sense voler-ho, també s’ha convertit en mecanisme de curació. Almenys, així ho creu la protagonista d’El Silenci, la primera novel·la de Gaspar Hernàndez, que li ha donat el premi Josep Pla i que ahir es presentà a la Setmana del Llibre. Les paraules i els silencis precisos reconforten la protagonista d’aquesta història, Umiko, que amb un càncer terminal pretén vèncer les cèl·lules malignes del cap a través de l’anomenada medicina alternativa. Durant tota una nit, el narrador de la novel·la (l’alterego de l’autor) explicarà els viaranys de la vida membre Umiko l’escolta atentament mentre dorm. Sols així Umiko es pot "curar".
La contraportada del llibre ho diu ben clar: En situacions extremes, i quan no tenim res a perdre, què som capaços de fer? Aquest és el dilema que plantejau en aquesta novel·la?
Sí, en una situació límit es plantegen preguntes com aquestes. En aquests casos tots som capaços de fer moltes coses i acudir a mètodes estranys (com la protagonista), als quals no haguéssim acudit si estàssim bé.
Amb això obriu la porta a un intens debat?
El tòpic diu que el poder de la fe mou muntanyes. De fet, el metge nord-americà Joe Dispenza, en qui m’he basat per escriure la novel·la, fa molts anys que estudia curacions contra pronòstic que tenen dos punts en comú. La fe dels malalts que pensen que la seva curació possible no només depèn d’ells, sinó d’una cosa que els sobrepassa. Ara bé, no he volgut escriure un assaig, sinó una novel·la i esper que sigui una història que agradi. A més, m’agradaria convidar a la reflexió sobre punts dèbils de la nostra medicina. Els aspectes forts de la medicina anomenada convencional els defens a ultrança.
Per què introduïu un personatge tant semblant a vós a la novel·la? Un locutor de ràdio, escèptic en la metodologia d’Umiko, presta la seva veu per curar la seva amiga. Per a un oïent del vostre programa, seríeu vós mateix...
Volia que fos versemblant per al lector. Cada vegada costa més que les històries ens resultin versemblants. Avui consumim moltes més històries que no abans. Aquesta és un relat estrany que podria ser perfectament una història fantàstica o de ciència ficció, per això vaig implicar-m’hi en primera persona. Perquè fos verídic, perquè el lector dubtàs de si ha passat o no. En realitat, hauria estat més fàcil escriure en tercera persona.
El títol parla de silenci, però realment a la novel·la les paraules en són la clau. Amb què vos quedau?
Amb l’equilibri just. Un dels temes de la novel·la és la soledat d’Umiko. Dins la nostra societat hi ha un excés de paraules, moltes vegades banals. Umiko és professora de meditació i això és una eina bàsica per aconseguir pau i també per descobrir què som realment.
El llibre parla en tot moment de meditació, txi, txakres... No és això una moda?
Si és una moda, benvinguda sigui. El ioga és una tradició mil·lenària que sols porta beneficis.
La forma de la novel·la no és casual. Per què optau per narrar la història a través d’un monòleg?
No en tinc cap perquè. Eimis diu que les novel·les surten d’un racó de l’inconscient. Només et puc dir que està basada en un cas real, d’una dona que es volia curar d’una manera molt extravagant.
Com a bon amant de Pla, també optau per la tècnica descriptiva. Per què aquesta detallada descripció del paissatge de Formentera?
Sóc un enamorat de Formentera, simplement. Sobre la descripció crec que de cada vegada hi ha menys paisatge en la literatura, però és molt important perquè reflecteix un estat d’ànim i cada pic es perd més.
Alguns poden classificar la novel·la com a llibre d’autoajuda, què en trobau?
És una novel·la que ha guanyat un premi molt prestigiós, crec que no s’hauria donat un Josep Pla a un llibre d’autoajuda. A més, hi ha obres personals de teràpia molt bons i d’altres de molt dolents. Els d’autoajuda són molt venuts. He volgut descriure un món no prestigiós per la intel·lectualitat però que mou milers i milions de persones. Aquesta gent es guia per idees que troben als llibres, la gent no és beneita, tanta de gent no s’equivoca.
Què hi ha de cert en Umiko, fins on arriba la realitat i fins on la ficció en aquesta novel·la?
L’obra té unes veritats i arriba a unes conclusions que sols hi pot arribar la novel·la i, per tant, no necessàriament les he compartir. Ara bé, el cas d’Umiko està inspirat en un de real i en un personatge que també ho és.