Albert Pinya (Palma, 1985) és un artista emergent, autor del quadre commemoratiu del 25è aniversari de Diari de Balears.
Albert Pinya ha rebut diversos premis, com el Premi AECA. ARCO Madrid 2014 o la Medalla d'Honor Premi BMW de Pintura 2016.
L'any 2008 va començar a introduir-se en l'escena internacional amb exposicions en la galeria italiana Alberto Matteo Torri (Milà, 2008-2010) i també de la mà del galerista mallorquí Ferran Cano.
Com neix aquest Albert pintor, com es desenvolupa, d'on sorgeix el teu interès per l'art i l'expressió artística?
Vaig començar de molt petit i sempre he tengut aquesta curiositat, inquietud, de cara a les arts visuals i va ser quan era adolescent que vaig tenir la sort de trobar un professor a l'institut que era molt entusiasta de la poesia i vaig connectar de seguida i pràcticament no llegesc cap altra tipus de literatura. I clar, vaig començar a adonar-me'n que hi havia molts de poetes que feien moltes col·laboracions amb artistes visuals, amb artistes plàstics i amb el temps vaig començar a treballar amb la imatge, però t'he de dir que tot comença gràcies a la meva passió per la paraula. De fet, avui en dia, es podria considerar que de la meva generació, gairebé tenc més amics poetes que pintors. Va ser tota una revelació.
A partir d'aquí com t'obris camí en el difícil món de les arts plàstiques a Mallorca, a les Illes Balears, en fi, en el context cultural present...
Per sort, a Mallorca, jo crec, que comptam amb una gran tradició i sensibilitat de cara al què és tot el món, més en concret, de la pintura. Ja des de l'Escola de Pollença, o artistes com Miró i tots els seus col·legues quan venien a exposar aquí. Jo crec que això ja ha imprès una genètica i tot un codi que pugui donar compàs o una oportunitat perquè els artistes puguin venir aquí a Mallorca i jo crec que com que som molt caparrut, vaig començar Belles Arts, vaig anar a viure a València, vaig estar un parell d'anys per allà i el que passa és que no vaig acabar la carrera. No la vaig acabar perquè en aquells anys teoritzava molt, aquesta relació amb la paraula, va fer que comences a teoritzar sobre tot aquell imaginari, aquelles pintures de la meva etapa de formació. I jo els hi mostrava als professors i ells tampoc no tenien l'enravenada que jo podia tenir. I vaig deixar d'estudiar a València, vaig anar a Mallorca, devia ser l'any 2004 o 2005, i em vaig matricular a la UIB. Vaig fer Història de l'Art, però molt aviat em vaig adonar que jo el que no volia era estudiar la història perquè, encara que sembli una mica prepotent, jo volia fer la història, vull fer la història. I en aquest cas vaig començar a fer feina a restaurants, o de qualsevol cosa i mentre, anava fent la meva obra.
El primer reconeixement va ser l'Art Jove 2007?
Sí, l'any 2007, sí que és vera que vaig tenir com aquest premi que solen donar cada any i té una llarga tradició i era un projecte, una crítica, al mitjà de comunicació de la televisió. Sempre em va semblar un gran invent, però a vegades el contingut i la informació no sempre és la que m'agradaria trobar. Sobretot de l'any 2007, el que destacaria, al marge d'aquest premi, és que, per capritxos de la vida, em va trobar un col·leccionista italià i va ser una cosa molt estranya i molt particular, perquè tenia un espai, que va ser dels primers que em va donar suport, que es diu Piel de Gallina. Piel de Gallina és un espai alternatiu que defensa molt el disseny fet pels joves i el propietari d'aquesta botiga em va convidar a fer unes intervencions murals als provadors de la seva tenda. És a dir, era un espai fora del circuit convencional i tradicional d'art visual. I això és el que té Mallorca que, de sobte, et pots trobar gent que no et pots ni imaginar. I un dia passejava per allà un matrimoni d'italians i varen tenir la curolla de demanar qui era l'artista i es posaren en contacte amb mi i vàrem connectar. De seguida, aquest col·leccionista que nom Emilio Bordoli, un dels grans col·leccionistes italians, va veure que tenia el premi de l'Art Jove i em va dir que era fonamental començar a tenir una expansió de cara a la internacionalitat del meu treball i em va proposar mostrar el meu treball a una sèrie de galeristes i comissaris del seu voltant. Aquell mateix estiu vair rebre una telefonada i em va dir que per finals de setembre m'esperava a Itàlia perquè tenia una reunió amb un galerista i uns comissaris que estaven molt interessats a conèixer-me personalment i a partir d'allà vaig tenir l'oportunitat d'exposar a galeries estrangeres i sobretot una fita molt rellevant va ser que n'Achille Bonito Oliva, el gran teòric de la trasvanguarda italiana va seleccionar una peça meva per una exposició que va fer al Museu Vostell Malpartida de Càceres i va ser una exposició on hi havia una gran representació d'artistes internacionals i sobretot era una exposició que el seu fil conductor era l'art fluxos i connectava molt amb tot el meu univers més lúdic i de cercar un art que cerqui un sentit de l'humor, una diversió i una altra transcendència que no és la que estam més avesats.
Diries que aquest és el fil conductor de la teva obra? Perquè feia comptes demanar-te que defineixis el teu estil, però ja sé que això als artistes no us agrada gaire...
Jo, normalment, sempre dic que la meva pràctica artística en general és difícil de classificar i és difícil d'etiquetar, sobretot pel fet que sempre és molt transversal i no m'agrada només fer pintura, sinó ser un intrús i endinsar-me dins altres disciplines que aparentment no tenguin res a veure amb l'art contemporani i poder infiltrar-me en aquests altres mitjans. El que seria definir la meva pintura jo crec que com més refín el meu discurs, més s'apropa a l'home de les cavernes. Si mires les meves darrers pintures i les compares amb les pintures rupestres, no hi veig que no hi hagi tanta diferència, el que si és cert és que hi ha moltes referències a tota una cultura urbana, una cultura popular que fan que sí que pugui destacar o es pugui caracteritzar per segons quins elements representatius.
Per gent que està més allunyada del món de l'art, tal vegada hi ha gent que et coneix per ser l'autor de les portades de diversos discs d'en Joan Miquel Oliver.
Efectivament, està molt relacionat amb el que et comentava ara. Em sent còmode amb l'estil d'en Joan Miquel Oliver, sempre he pensat que si jo fos músic, faria la música d'en Joan Miquel. Jo molt abans de col·laborar amb ell, ja era un fan i un gran admirador seu, he estat molt en sintonia amb la seva feina i amb el seu llenguatge que en certa manera és això no? Compartim una filosofia, una actitud i després hi ha una sèrie de connotacions d'aquest món còsmic, sideral, que ha estat un punt d'unió molt important entre nosaltres.
La culminació de la teva carrera és Arco i el circuit de les grans exposicions internacionals?
Sí que és vera que el premi que vaig rebre el 2014 em va donar molta visibilitat, però també, si et sóc sincer, del que pas gust és de fer feina, no tenc cap fita, allò important és embrutar-me les mans cada dia, anar al taller, fer feina i no tenc cap referència. L'important és anar fent amb sinceritat, amb els peus a terra i la veritat és que tot el que arribi, com ara el mes de maig que vaig tenir l'oportunitat que la Fundació Masaveu, una de les fundacions més importants a escala estatal, va adquirir una peça d'un metre noranta per un metre seixanta a una galeria holandesa amb la qual faig feina i clar, que el teu treball pugui entrar a col·leccions importants com aquesta, sí que et dóna una certa motivació. Però ja et dic, l'important és construir el llenguatge, és la meva obsessió, i per també sempre m'ha interessat més la cultura que el mercat i totes aquestes coses.
dBalears que compleix 25 anys i has fet el quadre commemoratiu. Ens has fet un marcià verd...
Sí perquè jo crec que el marcià és com el mirall i la metàfora del que consider que sou vosaltres també, sou una espècie gairebé en extinció o que veniu d'un altre planeta i pràcticament avui en dia, el coratge, el compromís i la implicació que demostrau amb dBalears només es pot elogiar i recolzar, cadascú des de la seva disciplina i va ser tot un honor i un orgull.
Evidentment, per nosaltres també. Aquesta col·laboració ha continuat amb l'espectacle amb en Joan Miquel Oliver que es titula 'No tornarà a passar'. És un espectacle en el qual tu fas una intervenció i en Joan Miquel Oliver posa la banda sonora.
Per començar, jo crec que aquest gran esdeveniment és la sublimació i la culminació d'aquest 25 aniversari del dBalears. És un espectacle molt efectista i sobretot també que té una particularitat molt important i és que estic pintant, però quan estic pintant ho faig sense pintura i tot ha de ser a les fosques. És com un diàleg, una espècie d'improvisació, com un ping-pong que feim entre en Joan Miquel i un servidor.
Com et veus d'aquí a uns anys, quines aspiracions tens més enllà de poder-te continuar embrutant les mans durant molts d'anys? Quines passes voldries assolir?
Com a pintor que som, tu ja saps que els pintors només servim per acumular merda, el que sí que m'agradaria poder tenir un taller una mica més gran. I com et deia, fer feina i si és possible expandir tot el treball, que travessi fronteres i que pugui tenir presència a altres continents, però tot això és poder tenir l'oportunitat d'anar cada dia al taller i fer treballar és la meva perspectiva i les meves intencions de futur. I jo ho pens i la meva vida és molt avorrida perquè sempre és pintar, pintar i pintar i renunciar a tota la resta i no és gens estimulant.