Del partit d’ahir a Son Moix, ens quedam, òbviament, amb el resultat i amb la corfirmació total que el Mallorca continuarà una temporada més a la Primera Divisió. I amb el zàping amb el partit que jugava el Super Man Rafel Nadal a Roma. Li durà menys temps Djokovic al manacorí que el (gairebé) segona Getafe al Mallorca que es troba completament recuperat. El partit va ser horrorós i el Getafe de Míchel va autoderrotar-se sense que fes gaire falta el concurs del homes que, més o menys, dirigeix Gregorio Manzano.
Aquest final de Lliga, una vegada garantida la permanència a la Primera Divisió, tenc per mi que serà ben feixuc. Molt més si comparam el futbol que normalment veim a Son Moix amb el que practica el Barça de Pep Guardiola. Un futbol de somni. Un joc que frega la perfecció. Dissabte vaig tenir el plaer de veure i viure el partit entre el Reial Madrid i el Barcelona a aquesta espècie d’extensió del Camp Nou que és el bar Can Moix de Felanitx. Més d’un centenar d’aficionats barcelonistes seguiren el clàssic a través de les dues pantalles gegants instal·lades al cafè felanitxer i em feren sentir com si estàs a la graderia del temple barcelonista. El matx es disputava (qualsevol verb que haguéssim utilitzat aquí pecaria d’inexacte) a l’estadi Santiago Bernabéu, però el Barça passà per damunt dels merengues amb la mateix solidesa que si estàs jugant a ca seva contra els alevins del club espanyol.
Després de veure el correctiu que inflingiren els barcelonistes a aquells que un dia es pogueren considerar "eterns rivals", i després de patir la resta de partits televisats de la jornada (devers quatre més) em queda clar que el Barça serà el digne i merescut campió de Lliga (no descarteu que ho celebri aquí a Mallorca), però també tenc claríssim que és urgent posar en marxa una Lliga d’àmbit continental en què el Barça pugui jugar amb equips del seu nivell i en la qual el Madrid patiria per entrar-hi.
Les competicions estatals podrien esdevenir una espècie de lliga de segon nivell, en què el Mallorca s’hi hauria guanyat una plaça. Recordem que avui no només celebram que s’ha assolit la permanència en una temporada especialment problemàtica, sinó que, a més a més, celebram que el Mallorca sumarà tretze temporades seguides (les mateixes fa que vos ho contam des d’aquest diari) a la Primera Divisió. En fi, que queden quatre partits perquè expiri la present temporada i seria el moment que el Mallorca podria oferir als seus patidors seguidors un bon espectacle davant rivals importants. Ni que sigui per compensar el patiment extra que ens ha infringit aquesta temporada.