Golejada al Madrid (1-3)

El Reial Mallorca aconseguí una golejada de prestigi (1-3) davant el Reial Madrid al Santiago Bernabéu. No hi havia res en joc, però l'equip de Gregorio Manzano, en una gran segona meitat, aconseguí un just triomf. Fou millor, jugà amb més intensitat i continua acumulant victòries en una segona volta espectacular.
El Reial Mallorca, assolida la permanència, transita per la Lliga únicament i exclusivament a l'espera del final de la competició. Ahir, emperò, el conjunt de Manzano afrontà un duel sempre especial, ja que visità el Santiago Bernabéu per enfrontar-se al Reial Madrid. El Mallorca presentà un onze de circumstàncies amb les baixes d'Aouate, Scaloni, Nunes i Pep Lluís Martí, però quasi tot era ja indiferent. Així, Moyà ocupà la porteria. En defensa, Josemi i Ayoze quedaren a les bandes, amb Ramis i David Navarro com a centrals. Mario Suárez i Cléber Santana eren els encarregats d'organitzar i distribuir el joc de l'equip, mentre que Varela i Arango es col·locaven a dreta i esquerra amb Jurado just per darrere Aduriz.

El duel també era especial per al Reial Madrid, ja que era el darrer partit de la temporada al Santiago Bernabéu. Era, idò, dia d'acomiadaments. El conjunt de Juande Ramos agafà el control del matx des del principi. El Madrid dominava, però el Mallorca no renunciava tampoc al gol. Les internades de Robben i la bona feina d'Higuaín eren el principal problema per als homes de Manzano. El Madrid, clar, volia acomiadar-se de l'afició amb un triomf. I el Mallorca, evidentment, cercava una victòria de prestigi. Una falta botada per Van der Vaart fou rematada per Higuaín, de cap, lluny de l'abast de Moyà. El Reial Madrid continuà atacant, cercant la sentència, però el Mallorca aprofità un ràpid contracop per empatar. Una bona combinació entre Jurado i Aduriz va fer possible que el davanter basc deixàs la pilota a Arango, que superà Casillas. La defensa del Madrid havia quedat en evidència, havia mostrat les vergonyes... Faltava motivació, faltava intensitat, faltava concentració... i el Mallorca ho va saber aprofitar.

Higuaín ho provà amb un xut llunyà, que sortí lleugerament desviat. Poc després que es complís la primera mitja hora de joc, Moyà encertà a desviar una pilota de gol al davanter argentí, que havia quedat completament sol. Raúl, abans del descans, disposà d'una clara oportunitat que Moyà va poder neutralitzar. Així, s'arribà a la pausa amb empat en el marcador. La segona part començà sense canvis. El Mallorca ja havia perdut el respecte al conjunt blanc i jugava amb la tranquil·litat de qui no s'hi juga res i just pot guanyar. Juande Ramos oferí minuts a Parejo i a Javi García, que substituïren Huntelaar i Cannavaro, ovacionat en el seu adéu -ha firmat per a la Juventus-. Cléber Santana, que deixà enrere tots els rivals que li sortiren al pas, superà Casillas amb un xut fort i col·locat. La jugada fou, senzillament, espectacular. El Mallorca guanyava al Bernabéu, que mai no és feina fàcil, i ho feia amb justícia. El Reial Madrid, aleshores, mostrava la seva pitjor cara. Manzano donà entrada a Keita en substitució d'Aduriz i el davanter africà, tres minuts després d'entrar en el terreny de joc, va fer un golarro. Un xut potent lluny de l'abast de Casillas provocà una gran xiulada al Santiago Bernabéu.

El Madrid ho intentava, cercava la porteria de Moyà, però sense profunditat ni encert. Castro, com és habitual, substituí Varela, però res no canvià. El Mallorca, aleshores, semblava que s'hi jugava la vida. Pressionava, defensava amb ordre i sortia ràpidament al contracop. Webó entrà per Jurado, el partit avançava cap al final i res no varià. Ayza Gámez assenyalà la conclusió del matx i els futbolistes foren acomiadats amb xiulets. Cannavaro, que havia estat substituït, es dirigí al fons dels Ultra Sur per llançar-los la camiseta. I, encara abans de retirar-se, va fer una volta d'honor, malgrat que ja quedaven pocs espectadors al camp.