Antoni Manresa, el mallorquí del Dakar 2004, aprofità la jornada de descans tant com pogué. Parlàrem amb ell mentre posava a punt el camió amb el qual avui ell i els seus companys emprendran la recta final del Dakar. La part més dura del ral·li més dur del món.
-Com han anat aquests tres dies de descans?
-Uf, molt bé. Hem pogut dutxar-nos, hem pogut beure aigua fresqueta, ens hem afaitat, hem dormit sis o set hores seguides... tot un luxe per a nosaltres.
-Creis que la seguretat ha estat l'única raó de la suspensió aquest cap de setmana?
-Jo crec que ha estat la més important, si bé és ver que els Nissan quedaven tots fora de cursa, inclòs Colin Mcrae. Però jo pens que han prevalgut els motius de seguretat.
-Sí. Pensau que passam moltes hores dins la cabina, amb molt de moviment, i això ho fa encara més difícil.
-I vós com ho duis?
-Doncs molt bé, perquè ja coneixia la duresa de la prova, i venir-ne ben conscienciat ha jugat al meu favor.
-Si arribau al final, vus donau per satisfets?
-Podeu estar segur que sí. Aquest ral·li l'han començat devers seixanta camions i ja només en queden trenta. I nosaltres, a la posició 18a, en som un. Tot i que encara manqui el més difícil, estam disposats a arribar fins al final.
-N'estic molt content. És dur, però en gaudim en cada moment. Tal vegada el més difícil és passar amb tot aquest muntatge per poblats d'emmig del desert, els habitants dels quals no tenen res per beure ni per menjar, i els infants corren per demanar-nos una gorra o una camiseta. i allò que necessiten és senzillamenbt un poc d'aigua. Això sí que és un poc dur, i més per a una persona sensible com jo, perquè et tems de les grans diferències existents encara en el nostre món.
-Heu tingut por en cap moment?
-No exactament, però sí que hem tingut alguna experiència que Déu n'hi do; com quan vàrem veure un camió francès enfonsar-se en un llac sec just després que nosaltres n'haguéssim passat. Tinguérem molta sort, perquè allà es podria haver acabat aquest somni que estam vivint.