Jordi Sierra i Fabra és un escriptor d'èxit. Va néixer l'any 1947 a Barcelona. Quan tenia dotze anys ja havia escrit una novel·la. Té més de 600 títols publicats, del que destacam Camps de maduixes, Las chicas de alambre, El joven Lennon, per triar alguns títols significatius. Ha guanyat la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil.
- Vàreu començar amb la història dels grans grups dels anys seixanta i setanta
Els Beatles, evidentment, Rolling Stones, Pink Floyd, Bob Dylan, Led Zeppelin... Bé, eren uns llibres molt ben editats. I, a més, en una època que encara no hi havia internet, ni Wikipedia, la informació es treia normalment dels mateixos discs. El primer llibre en castellà que es va fer sobre rock arreu del món el vaig fer jo, que va ser La història de la música pop, que va sortir l'any 1972, ara fa més de cinquanta anys. No hi havia res en castellà arreu del món. I a mi se'm va proposar fer un llibre. En aquella època jo dirigia a Barcelona Disco Expres. I això va ser la revista de rock i de rock progressiu setmanal més important dels anys setanta, perquè era l'única. Després vaig fer Popular 1, que era mensual. Així que Disco Expres era el setmanari per antonomàsia. I jo, en aquella època, ja tenia la sort d'anar molt a Londres, viatjava molt, i quan anava a Londres em podia comprar llibres, podia obtenir material de primera, que no es trobava a Espanya. Per tant, jo tenia molta més documentació. I a part, era escriptor. I el fet de ser escriptor, amb molt poques dades, era capaç de fer un article llarguíssim, enrotllant-me i fotent palla, i la gent deia, aquest en sap molt. No, sabia molt d’escriure, però dades n'hi havia poques.
- Per exemple, el meu llibre de capçalera, i a més faig servir molt per fer aquest programa, és Disrockgrafías, que em sembla un llibre magnífic.
Era un d'aquells que vaig publicar... Com que aquí a Espanya els discs arribaven malament, arribaven tard, arribaven censurats, feia falta les discografies dels més importants tindre-les a l'abast. I se m'acorda fer aquest llibre, que totalment eren llistes de discos i cançons. Però sí, sí, va tindre molt d'èxit.
- Ara una pregunta una mica més difícil: Lennon o McCartney?
Lennon era el meu germà gran. Quan van aparèixer els Beatles, jo de seguida em vaig fer beatlemaníac, vaig veure que eren uns xavals que eren com jo, pensaven com jo, sentien com jo, vivien com jo volia viure i ningú em deixava. I Lennon tenia unes frases que eren molt similars a les que jo pensava. Una d'elles va ser quan va dir que jo a l'escola era diferent. Per què no ho veien? I jo vaig pensar que jo també era diferent. Returava, però llegia, era especial, i ningú ho veia o què? Així que vaig adoptar el Lennon com a germà gran. En El joven Lennon queda reflectida aquesta joventut o infància difícil que va tenir John Lennon, i m'ha emocionat, perquè ara la rellegeix, m'ha emocionat quan li presenten a Paul McCartney. És que és un moment... Quan va morir en John Lennon, l'any 80, va ser un dia per mi terrible. Jo tenia trenta-tres anys, va ser com si em matessin la joventut. D'alguna forma o altra, em vaig adonar que els anys joves havien passat, i de sobte em vaig sentir gran. Llavors vaig estar tres o quatre anys pensant quin tipus de novel·la fer novel·la perquè les següents generacions de gent jove poguessin recordar John Lennon. I al final vaig decidir que el millor era explicar quan ell, com a un nen que era, va crear els Beatles. Tenia un somni, tenia quinze anys, i aquest somni es va fer realitat. Per això vaig escriure El joven Lennon.
- Novel·la que avui en dia, per sort, encara es ven. Una altra pregunta difícil: Beatles o Rolling Stones?
Tots dos. Jo era beatlemaníac, sempre ho he sigut. Però a mi m'agrada la música, no soc de papà o mamà. Són els meus pares. Llavors recordo, per exemple, l'any 66, els Rolling Stones van publicar Aftermath. En aquest disc hi havia una cançó que durava onze minuts. En aquella època això no era normal. I recordo que els van criticar molt. Ja està bé, els Rolling Stones, allò de posar tres cançons de dotze minuts, allargar-les, dient que el futur era això, que les cançons de tres minuts s'havien acabat, que en el futur hi hauria discs amb cançons d'un quart d'hora. Per tant, jo era molt fan dels Beatles, però també defensava la música. I en aquest cas vaig defensar els Rolling Stones en un moment en què tothom els criticava.
- Trobau que els grups s'imitaven els uns als altres? Hi havia rivalitat
Imitar-se, no. Rivalitat, sí. Quan els Beatles feien un disc com el Sgt. Peppers, els Rolling Stones havien de fer alguna cosa diferent i treien Their Satanic Majesties Request. I quan els Who treien ‘My Generation’, els Kinks feien ‘You really got me’. Hi havia una rivalitat sana. I tothom bevia del que feien els altres. Jo era un gran fan del rock progressiu, perquè a més em va enxampar de ple els 70 i els 74. Aquests cinc anys jo dirigia Disco Expres, on parlàvem molt del rock progressiu i de les fusions. Hi havia grups com Soft Machine, que jo els vaig conèixer i vaig estar amb ells i vaig veure diversos concerts, que jo no sabia si era jazz rock, rock progressiu, una barreja o què. I hi havia conjunts que realment podien estar tocant vint minuts seguits. Jethro Tull, per exemple, se’n riu ara un poc d'aquesta moda. Recordo que vaig conèixer Ian Anderson, i vam parlar d'això. Ian Anderson em recordava molt el Frank Zappa, que també el vaig conèixer. Frank Zappa se'n fotia de tot. Quan els Beatles van publicar Sgt. Peppers, ell va publicar un disc amb una portada paròdia. I se’n reien. Era divertit. No tot havia de ser seriós. És com jo amb els meus llibres. La meva obra és molt seriosa, jo no. Jo sempre procuro estar rient. Per tant, estava bé que la música tingués aquest vessant que els mateixos músics podien riure del que feien. Això va passar de moda i es va tornar a la cançó de single, de 3-4 minuts. Això va ser culpa de l'any 73. Hi ha la Quarta Guerra Araboisraeliana. Aquell conflicte va provocar que els països àrabs tanquessin l'aixeta del petroli. I a l'octubre del 73, fins a mitjan 74, va haver-hi la crisi del petroli. Es van triplicar els preus dels discos de vinil. Tot el que depenia del petroli, que era pràcticament tot el que usàvem, plàstics i coses, es va veure molt afectat. Es va acabar el rock progressiu, perquè durant molts mesos no va haver-hi gires. No hi havia energia, no hi havia petroli a les gasolineres. Ningú se'n recorda d'això, però això va provocar que al cap d'un any aparegués el punk rock a Anglaterra. Llavors van tornar a aparèixer grupets de xavals molt joves que no sabien música, que rascaven la guitarra i que feien cançons curtetes, perquè no sabien fer res més. La història té a veure amb la societat, la política, el que passa a l'entorn. La música sempre reflecteix el món en què vivim. Hi va haver grups que no sabien adaptar-se als dinosaures del rock, un poc pejoratiu, però quan va sortir The Wall va ser tota una lliçó. Aquestes coses de dinosaures del rock, ja els havíem dit dinosaures als anys setanta, eren conjunts que portaven deu anys. Els avis del rock. Sempre hi ha hagut un tipus de comentaris al volt de la música. Quan estàs amb un músic, tot això queda reduït a res. A música que t'agrada o no t'agrada.
- Supòs que anaves a Londres, compraves discos, no sé si recordar el primer disc que un va comprar, la il·lusió que feia... En el meu cas va ser a un hipermercat.
Al començament jo anava a comprar discs a Andorra, perquè estàvem més a prop, eren discos francesos, no estaven censurats, es publicava tot, així que un parell de cops a l'any m'agafava el cotxe del meu pare i me n'anava a Andorra a comprar discos. Quant a la censura, hem de dir que hi ha discos editats a Espanya molt buscats, perquè precisament falta una cançó que ho substituïa per una altra. A més a més, no podia dir res. Jo recordo l'any 71 que vaig veure la coberta del Who's Next, que a l'original hi havia una paret on els Who havien orinat. Hi havia la marca pixat a la paret. A la portada espanyola això no existia. Però és que, a més a més, a la cara B del disc, jo recordo que vaig pensar, coi, els Who han fet una cara bé de tretze minuts, quan en aquella època els discos tenien vint minuts per cara. Tretze minuts era molt poc, i vaig pensar, que és rar. Després em vaig adonar, al cap d'uns dies, que faltava ‘Won’t get fooled again’, que és un clàssic del rock, que més tard ha sigut sintonia d'una sèrie de televisió.
- Sí, d'una sèrie de televisió. Del CSI.
Políticament incorrecta. Sí, sí, molt incorrecta. Aquesta cançó i una altra, que ara no recordo quina, no estaven en el long play. A més a més, no podies dir-ho. No podies dir en un article que falten dues cançons, perquè la censura et podia tocar la testa. Va passar també al Berlin, de Lou Reed. Moltes cobertes, també. Al Sticky Fingers, dels Rolling Stones, la coberta al Siren, de Roxy Music, també les cobertes patien la censura. Al Quadrophenia dels Who, a la versió espanyola, en el llibret de dintre, que hi ha una fotografia d'una paret plena de fotografies de senyores amb els pits a l'aire, una noia de la discogràfica que va passar tota la tarda dibuixant biquinis a tots els pits de les noies.
- Sí, també hi ha hagut casos curiosos com ‘Locomotive Breathe’, de Jethro Tull, que no sortia en el disc Aqualung, i sortia una cançó substituta, que és molt cercada pels col·leccionistes. Però és que, a més, aquesta cançó sí que se va publicar en el Living in the Past, és a dir, que era absurd.
Espanya era el país, en aquella època, era el paradís dels col·leccionistes. Perquè hi havia coses molt rares, molt rares. Inclús, les discogràfiques enviaven de promoció, en aquells anys, els singles, i ficaven, potser, a la cara A un tema molt important d'un cantant, i a la cara B, no era cara B, era una altra cara A d'un altre cantant. I aquests discs, durant molts anys, van estar buscats pels col·leccionistes com a peces de museu, quasi.
- Molt bé. Algun concert que recordeu?
Home, el primer de King Crimson, a Barcelona, perquè va ser el primer gran concert que aquí es va moure la gent. El concert del David Bowie del 13 de maig del 73, a Londres, perquè, cosa rara, en acabar el concert, el David en va rebre al camerino.
Cosa que no era normal. Normal era que un cantant es dutxés, es rentés, i després ens vèiem a la festa, o en un sopar, o on sigui. Però el David Bowie, encara vestit com Aladdin Sane, ens va rebre. Recordo aquell moment perquè va ser molt especial, perquè no era normal, això, no era normal. Després, clar, els concerts amb el George Harrison, que em va convidar a Londres una setmana quan va inaugurar la seva discogràfica, Dark Horse Records, o el grup Genesis, que em va convidar a un castell de Manchester a passar un cap de setmana sense càmera de fotografia, però allà amb ells, hi ha moments molt màgics que he pogut viure. Sí, sí, sí, moltes han... Bé, realment, heu tingut, vull dir, un contacte famós, per mi són mites, evidentment. L'any passat vaig publicar les meves memòries i explico com vaig convertir Disco Expres en una revista d'èxit, i com vaig fundar Popular 1, com aquí vaig conèixer, explico moltes coses de tota la meva vida musical, no literària, musical.
- Com és ara el món discogràfic?
No ho sé, no ho sé perquè no... Jo fa quaranta anys vaig deixar la música per dedicar-me a fer novel·les. Evidentment, com que encara vaig fundar la revista Súper pop, i vaig ser assessor durant... quasi vint anys, però era una feina només d'assessoria. Anava un cop a alguna reunió, anava per la meva opinió, i tal i qual. O sigui que jo, pràcticament, entre 30 i 35 anys vaig deixar la música per dedicar-me a viatjar arreu del món, a fer novel·les, i vaig perdre tot contacte amb el món de la música. Per tant, avui en dia, no sé ni com funciona, ni com... No ho segueixo. I això es nota en tot el que faig. Això sí, hi ha molta gent intel·lectual, gent gran, escriptors molt importants, que es pensen que fer un conte infantil és molt fàcil. Ai, ai, això és molt senzill. I no ho és, no ho és! T'has de ser un nen per escriure per a nens. I jo soc un crio. Si no... O sigui, està molt clar que molts intel·lectuals... es pensen que escriure per a nens és molt senzill, i no ho és. Per això no volia que m'interpretéssiu, perquè jo he trobat el seu èxit com a autor de novel·la juvenil, però bé, més que res perquè jo soc docent, i sé que els llibres es recomanen a les lectures, les famoses lectures obligatòries d'instituts. Per alguna raó que jo desconec, suposo que perquè agrado, a la gent jove li agrado, soc molt honest amb el que faig, no els hi venc motos, explico històries, no m'enrotllo, no foto palla... I això els nanos ho noten, els nanos no són tontos. I els professors em diuen sempre... els teus llibres són els únics que no em tiren pel cap. Això vol dir que arribo a un tipus de gent que el que fa ja els agrada.
- M'imagín que una novel·la com Las chicas de alambre, que circula per ca meva, ha obert les portes a què gent que no està gaire acostumada a llegir igual tinguin cert interès per la lectura. Aquesta lluita que tenim els docents perquè llegeixin.
Mira, pensa, un exemple, Kafka y la muñeca viajera, que va ser Premi Nacional de Literatura el 2007, en aquests moments s'està representant a teatres d'uns deu o dotze països. Las chicas de alambre, que és un llibre que parla de la moda i de les top models, és un llibre que ha servit per ajudar a la gent a les anorèxiques i les bulímiques per reflexionar. Acabo de venir de Mèxic i una mare em va plorar a l'orella i em va dir «señor, mi hija se moría, pesaba treinta kilos, era nuestra única hija, y un día leyó Las chicas de alambre y al acabar de leerlo nos miró y nos dijo, mamá, voy a vivir. Dijo, mire, han pasado diez años y mire ahora. Viva, joven y hermosa».
Vull dir que els llibres fan això, i un llibre com aquest, que en aparença és una novel·la per parlar del món de la moda, ha servit perquè molta gent torna a un tema com és l'anorèxia. No només despertar l'interès per a la lectura, sinó per un tema social. Els llibres han de ser com una taronja. Què fas amb una taronja? L’exprimeixes i et beus el suc. El bon llibre és el que un cop llegit et queda un suc que el recordes, que et fa pensar, que et fa preguntar. Els llibres, després d’entretenir, t'han de moure per dintre. Un llibre és això. T'ha de quedar un suc que et puguis veure. i que et faci pensar. Fantasia, ciència, ficció, aspecte sobrenatural, què troben en els vostres llibres? Tot. Inclús barrejat. Un llibre romàntic de rock, un llibre de terror amb gotes d'humor, una novel·la realista amb tintes històrics. M'agrada barrejar conceptes, gèneres, idees...Tot és escriure. No em fa por cap gènere ni cap tema. És escriure. Jo penso una idea, la desenvolupo d’una tirada sense respirar en una setmana o deu dies i quan he acabat d'escriure ni me la llegeixo. No faig cap correcció, tal com ho escrius pública. Jo funciono així.
- Autors que us han influït?
No gaires. Perquè quan era nen, com que no tenia diners, havia de llogar de segona mà el que llegia. No vaig arribar a l'Oest, de marcians, no vaig arribar a Julio Verne o a Salgari fins als catorze o quinze anys. Per tant, em va costar molt trobar coses bones. No vaig arribar a llegir llibres de bones de literatura universal, Dostoievski, Steinbeck, Hemingway... Fins als 18 o 19 anys. He sigut un lector voraç, llegir em va salvar la vida, però no tinc un autor de referència, algú que diguis que és el meu preferit. He llegit de tot, i per això suposo que també escric de tot. Si és una novel·la històrica i he d'aprendre història de tot el que sigui, li deixo estar un any llegint llibres d'un país o viatjo, agafo un avió i me'n vaig a aquell país per estar allà in situ. La preparació prèvia és la més important. Escriure'l, soc ràpid, però si treballo molt i si tinc llibres m’he de documentar el temps que faci falta.
- Per acabar, quin consell donaríeu als joves que volen ser escriptors?
Mai consells. La gent que dona consells és la que els segueix menys. Jo tinc un llibre que es diu La pàgina escrita, que es pot comprar per internet. Aquest llibre ha ajudat a publicar llibres i a fer escriptors durant els últims vint anys. Per tant, tots els meus secrets, trucs, com crear històries, com pensar, com fer guions, personatges, ho tinc tot aquí.
- M'agradaria que em parlàssiu de la Fundació Jordi Sierra i Fabra. Unes pinzellades.
Bé, quan era nen i tenia quinze anys i ningú creia en mi, ho vaig passar molt malament Era tartamut, no podia parlar amb ningú, va ser molt dur. I de gran, vaig començar a anar a escoles, vaig començar a trobar-me sempre a nois i noies que em deien que volien escriure, però que el pare no els deixava, com en el meu cas, que vivien en un poble i no es veien capaços, i vaig entendre que els feia falta algú que els digués ei, nanos, jo crec en vosaltres. I vaig crear el premi Sierra i Fabra, però per crear aquest premi fa vint anys em feia falta alguna cosa més. I vaig crear la fundació que donava suport el premi i a més em vaig crear una a Barcelona i una altra a Medellín per fer un pont cultural. I ja portem vint anys d’escriure autors, fer llegir a nens, a Barcelona tenim un centre cultural on donem classes a nens amb problemes, a Colòmbia hem tret del narcotràfic o de la violència i hem tret de la violència a mils amb plural, a mils de nois i noies. Per tant, bé, és un treball social del qual estic molt orgullós perquè no tot és escriure. També he estat contribuir a la societat, ja que tinc un do que és escriure, perquè intento tornar una miqueta de la meva sort com a escriptor i ja està.
- Quan us veurem de bell nou aquí a Mallorca?
Des de la pandèmia ja ho tinc pensat. Pensa que quan vaig començar a anar a illes a fer llibres, les primeres que vaig recórrer van ser les illes Balears, evidentment, quan vaig anar a Canàries i després al Carib. Però les primeres illes que vaig començar a treballar per aïllar-me, que em va agradar molt aquest concepte, m’allotjava a un hotelet al Port de Pollença, per exemple, a Eivissa me n'anava a Santa Eulària. Jo conec bastant això, i sempre que podia, però des de la pandèmia que no he tornat, és una pena. Aquest dia a Eivissa va tenir el moviment hip-hop tan conegut que va inspirar grups com King Crimson i Pink Floyd…
- Moltes gràcies
Gràcies a vosaltres.
*Del programa «Ona progressiva» d’Ona Mediterrània, desembre de 2025.