El dolor de la profunditat

Imatge de la portada del llibre d'Oscar Wilde. | Foto: dBalears

|

Oscar Wilde,
'De profundis',
Traducció d’Eloi M. Busquets
Edicions de la ela geminada, 2019.

Oscar Wilde (1854-1900) és un dels escriptors en llengua anglesa més importants del segle XIX i un far per a literatura moderna del segle XX. Defensor de l’esteticisme i de la desvinculació entre l’art de la moral, una de les seves obres més famoses és, sens dubte, ‘El retrat de Dorian Gray’ (1890), que aclaparà la crítica i catapultà l’escriptor al cim de la narrativa contemporània. L’estil de Wilde creà escola i generà un ressorgir de la literatura centrada en la millora de l’univers estètic del llenguatge.

Ara bé, un dels llibres que més m’interessen de Wilde és el seu ‘De profundis’ (1897), una de les obres cabdals de la literatura epistolar de tots els temps. Adreçada al seu amant Lord Alfred Douglas i escrita des de la presó de Reading, a les acaballes dels dos anys que l’escriptor hi va estar tancat a conseqüència d’una condemna per homosexualitat, aquesta llarga carta pren la forma d’un testament espiritual i vital. Un testament que transforma el dolor i el patiment en fenomen estètic i que mostra l’honestedat d’algú que vol confessar el seu ésser més íntim.

En aquest llibre, Wilde hi reconstrueix els fets que l’han dut a la presó i ens permet conèixer l’extravagància i els excessos de la vida bohèmia, la complexitat contradictòria de la seva relació amb Douglas i les seves conviccions més íntimes i espirituals, en les quals convergeixen la filosofia, l’estètica, l’art i la vida. Tota una confessió adreçada al seu amant i que cerca redimir-se a través de l’art, a través de la paraula que fa guarir el dolor d’una condemna cruel, injusta i inhumana.

En un moment de l’inici del relat de Wilde, hi podem llegir el següent: «Et vaig obrir casa meva, la meva llar, el meu cor. El teu dolor també vaig fer-lo meu, per ajudar-te a suportar-lo. Mai no te'n vaig dir res, ni una sola paraula, de la teva actitud amb mi si ni de les escenes repugnants ni de la teva carta repugnant. Creia que la teva pena, que era genuïna, t’apropava a mi més del que ho havies fet mai». L’escriptor mostra el vincles que pot trenar el dolor, uns vincles que veu contradits i menyspreats pel seu amant. Wilde reclama que l’escoltin, vol fer valdre la seva veu des del fons de la garjola. Vol, en definitiva, deixar constància de l’anhel de viure, expressant els records d’aquesta relació trencada.

Cal alabar la traducció catalana de ‘De profundis’ realitzada per Eloi M. Busquets i publicada per Edicions de la ela geminada. L’edició incorpora, a més, per primera vegada en català, la carta que acompanyava l’enviament del manuscrit del llibre al seu amic Robert Ross, amb indicacions precises sobre què ha de fer amb el text i una explicació de les profundes motivacions interiors que han inspirat la redacció d’aquesta monumental carta. Unes motivacions i una missiva que ja formen part del patrimoni de la literatura universal i que mostren la vida d’un home confrontada al dolor de la condemna a la solitud d’una cel·la. Una joia que tot amant de la bona literatura hauria de llegir almenys un cop a la vida.

+ Vist