Mallorca és, per uns mesos, l’epicentre de l’univers mironià. Quatre grans exposicions, en quatre espais emblemàtics de Palma, reten homenatge a l’obra de Joan Miró, un dels grans artistes del segle XX. Amb el nom genèric de ‘Paysage Miró’, es poden veure excel·lents mostres retrospectives a La Llotja, Es Baluard Museu, El Casal Solleric i la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca. Cada una de les quatre institucions ofereix la seva mirada i totes configuren un mateix paisatge. Es tracta d’un projecte organitzat per aquestes institucions en col·laboració amb el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía i en el qual han col·laborat la Successió Miró i la Galeria Pelaires de Ciutat.
En el cas d’Es Baluard, l’excel·lent mostra que s’hi pot veure, fins al proper dia 9 de novembre, es titula ‘Paysage Miró. Pintar entre les coses’. Es tracta d’una selecció d’obres que expressen l’evolució pictòric de l’artista, així com la presència del món oníric en les seves obres. La selecció del museu inclou obres realitzades entre el 1916 i el 1978 procedents de les col·leccions del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca i del mateix museu. Una tria acurada que demostra l’encert d’oferir una retrospectiva de l’evolució del món i l’univers mironià.
Tal com han explicat des d’Es Baluard, «el 1925, fa exactament un segle, Miró presentava una tela petita gairebé buida dominada per una petita taca blava acompanyada de la frase següent: ceci est la couleur de mes rêves [aquest és el color dels meus somnis]. A manera de contrapès, a l’angle superior esquerre de l’obra, hi va escriure la paraula Photo. No sembla una casualitat que l'oníric i la realitat es conjuguin en una obra de qui confessava somiar quan estava despert al taller i subratllava que el somni pertanyia a la seva vitalitat més que als seus marges».
Segons el Museu, «aquestes taques blaves tornen a dominar algunes de les seves pintures dels anys setanta, en què les taques tenen entitat en si mateixes. Els motius iconogràfics desapareixen i l’interès de l’artista per l'humil esdevé en l’èmfasi més radical. La taca equival a aquelles petites herbes que Miró reivindicava, tan importants com les muntanyes. És la condició pictòrica com a poema. La senzillesa de la taca, atzarosa, revela el caràcter després de la pintura de Miró, però també el seu atreviment, com quan pinta sobre obres ja realitzades, un Miró radical i clau per entendre la pintura contemporània».
Una pintura radical
En aquest sentit, per a Es Baluard, «el segle XX ha revelat les fortaleses i les fragilitats de la pintura alhora que ha obert molts de camins que ens permeten contar la seva història més enllà de la seva estructura sintàctica més convencional. Aquesta tesi es reforça a l’exposició ‘Pintar entre les coses’, en què es mostra Miró com a figura propícia des de la qual construir una història de la pintura, ja que des dels anys vint reivindica la intenció d’anar cap a un art del concepte». Així, segons el Museu, «Miró va descobrint el seu propi llenguatge, sensible al moviment surrealista, amb qui comparteix la intenció d’anar més enllà de la pintura, però esquivant-ne els dogmes i els paradigmes per experimentar d’una manera singular materials i tècniques». «A poc a poc va convertint la realitat en signes, fins al punt que reconeix que hi va arribar a perdre el contacte, amb la realitat. Encara que les seves formes mai no deixen de ser el signe d’alguna cosa i, en aquest sentit, mai no cerca l’abstracció com a tal. En tot cas, en aquest allunyament del món sensible podem afirmar que també influeix significativament en els processos i esdevenirs de la pintura abstracta», han assegurat.
Joan Miró, val a dir, és el pintor dels «colors oberts». Si els impressionistes com Monet es destacaren per donar la primacia a les sensacions visuals, Miró duu a un terreny inèdit aquesta intenció de pintar el color, d’aprehendre’n les vibracions. «És quelcom que ja intenta en els primerencs paisatges de Mont-roig, i per això se n’incorpora un com a obra més antiga d’aquest projecte expositiu, del 1916. Més endavant, els signes i les formes dansen per l’espai i el color s’expandeix per transformar la mirada de l’espectador. Miró esquiva així la rigidesa de la pintura tradicional i persegueix la conceptualització dels seus signes pictòrics. És una pintura que amaga més del que mostra», asseguren des d’Es Baluard.
També, podem dir, algunes de les escultures de Miró són més fruit d’imatges que de volums, ja que es basen en una frontalitat molt plana, tot i que les dota de corporeïtat escultòrica. «Si a finals dels anys vint Miró entén la construcció d’objectes com una pràctica antipictòrica i rebel, a finals dels seixanta instaura en algunes de les seves escultures una mena d’oda al pictòric, com als baixos relleus, que es caracteritzen per la visió frontal de les dues cares i uns traços pictòrics semblants a les seves pintures més expressionistes, en què s’imposa el gest del pintor», afirmem des del Museu.
Amb tot, les obres de Miró sempre són «enigmàtiques» i són fruit d’una experimentació sense lligams. D’aquí que recorri al «dibuix infantil» i a allò «pictogràfic primitiu», que li permet projectar una obra estripada fins al punt de voler «assassinar la pintura». «Per això arriba a cremar i a esquinçar algunes de les teles i declara sentir-se incòmode amb els posicionaments més convencionals de la pintura, alhora que exagera l’espai pictòric, a vegades a partir de taques enormes i altres des de la transfiguració del més proper. Miró va somiar el seu propi paisatge en pintar entre les coses», conclouen des del Museu. Sigui com vulgui, no us deixeu perdre l’oportunitat de visitar la mostra d’Es Baluard, ni la resta d’exposicions que conformem aquest gran ‘Paysage Miró’.
Punt de vista
