De cos present

Carles M. Sanuy,
De cos present.
Llibres del Segle, 2024.

Quan és l’hora de mirar enrere, sense por d’esdevenir una estàtua de sal, és quan l’experiència no és sinó un salconduit vital. Amb el volum De cos present (Llibres del Segle, 2024), Carles M. Sanuy ofereix un compendi de més de tres dècades de dedicació a la poesia, un exercici de memòria i balanç que, com recorda D. Sam Abrams al pròleg, comporta el doble repte de continuar escrivint obra nova mentre es revisita la pròpia trajectòria. No és tasca fàcil —ni còmoda— retrobar-se amb aquell jo poètic primerenc, forjat en circumstàncies i èpoques diferents. Però Sanuy, cas excepcional, manté una sorprenent coherència: la veu que ja s’intuïa poderosa als vint-i-sis anys és la mateixa que, amb la maduresa, ha guanyat precisió, seguretat i una consciència plena de l’ofici.

L’arquitectura dels llibres revela dues constants formals. D’una banda, la tria d’un vers trencat, de ritme tens i esmolat, despullat de majúscules i puntuació, que genera un flux líric harmònic i coherent. De l’altra, poemaris de factura més clàssica, amb decasíl·labs que combinen ironia i vitalisme, tot i la mirada crítica, revestits d’un classicisme contemporani. Aquesta doble via formal reflecteix un domini de recursos que permet transitar amb naturalitat entre la contenció i l’expansió, entre l’experiment i la tradició. Els temes són constants, malgrat la diversitat: la ciutat com a escenari i metàfora, el cos i el desig com a motors, la memòria i l’enyorança com a paisatges interns, el desencís i la fragilitat com a ombres inevitables, el compromís i la incertesa com a brúixoles que oscil·len entre el pretèrit i la fragilitat del present. Tot plegat configura una poètica que cerca, que s’interroga una vegada i una altra, per donar sentit a l’existència.

Sanuy excel·leix també en la creació de versos rodons, gairebé aforístics, d’una contundència memorable: «És més fàcil que et caigui un llamp a sobre / que un gos mossegui el jou que l’alimenta». De cos present és, per tant, més que una «poesia reunida»: és la constatació d’una veu que ha sabut persistir fidel a si mateixa sense deixar de créixer. Una obra que, si no fos per la condició perifèrica que el mercat i els circuits literaris imposen, ocuparia un lloc destacat en el pòdium de la poesia catalana contemporània. Sanuy confirma que, per als qui experimenten el fet poètic com una forma de vida, el temps no desgasta: ajuda a gaudir i afina els sentits.