ILLA EIXORCA
Formigó i ferro coronen els camps,
la natura es dol en llagrima viva.
Bassals de sang umplen els pobles,
els ocells fugen d’una terra captiva.
Illa cremada i rompuda,
cau ple—
de fems i ferralla.
Futur bressol de dissort i tragèdia,
guspira sagrada d’un temps de recança.
--- --- --- --- --- --- --- --- --- --- --- ---
--- --- --- --- --- --- --- --- --- --- --- ---
Formigó i ferro coronen els camps,
illa cremada, venuda, explotada.
El meu cor solca les ones,
d’un mar d’enyor—
que engolirà el miratge.
CONFESSIONS
Vam convocar el teu nom en va.
Vam esperar el foc i la pluja.
Vam córrer pels aires en senyal de dol.
Vam torturar el silenci amb proclames.
Vam insistir a quedar-nos la terra.
Vam consentir en violentar el vius.
Vam voler blasmar els morts.
Vam voler destruir els congosts.
Vam convocar el teu nom en vam.
Vam voler ser més del que érem.
Vam baratar goig i bonança,
per una infàmia—
sense nom ni aixopluc.
CONTRA FANATISME
Els estralls de la història,
tornen de nou
a les portes d’Europa
a les portes barrades del món.
El fantasma fanàtic
–fanatisme feixista–
s’escampa
entre capa i capa
d’un teixit que es dissol.
I la promesa de mar
esdevé port salobre
de pescadors i de pobles
d’una vida
que no té consol.
I la promesa de mar
s’emporta paraules
que resten de nou
com a joia i renaixença.
EN LA LETARGIA d’un somnieig
les paraules s’escampen
en la profunditat d’un gran blau.
Un mar, que de somni travessa el mar,
en el llindar nebulós de la fantasia.
Letargia,
somni
de somni,
de la melangia.
UN COR RODOLA,
rodola cap a terra
sargit, com manyoc de fils.
Un pany
tanca el lament
un enyor es dreça.
Un cor rodola
fins al mar
que tapa i no torna.