El títol d’aquest article, un vers manllevat a Pere Joan Martorell (Lloseta, 1972), no pretén ser un resum o l’essència de la seva poesia sinó que l’he triat una mica a l’atzar per significar la facilitat que té l’autor per esgrimir versos potents i lapidaris. Un exercici previ, quan em propòs escriure la ressenya o la crítica d’un recull poètic, és anotar elements que després desenvoluparé i subratllar els versos que m’agraden o em commouen. Un cop llegit el llibre, en fer la relectura m’he trobat amb molts, moltíssims de versos subratllats, la qual cosa evidencia que, al meu parer, Martorell encerta sovint en la manera d’expressar-se.
Ara que ja és fosc (títol agafat del vers final de «Fortuna dispensa tracte de favor»: «Obre les ales, ara que ja és fosc») darrer llibre publicat per Pere Joan Martorell (Lloseta, 1972), és una antologia que recull cent poemes escollits per l’autor d’entre tota la seva producció. L’edició, amb un magnífic i extens pròleg de Lluís Calvo i un també magnífic però reduït epíleg de Lucia Pietrelli, i enriquit per les suggeridores il·lustracions de Tomeu Coll, és un encert de la Nova Editorial Moll que, a poc a poc, s’està tornant a fer amb un lloc principal en el difícil món editorial en la nostra llengua.
Pere Joan Martorell pertany a la Generació de 2000, autors nascuts abans de la mort de Franco (entre 1961 i 1975) que començaren a publicar a la dècada dels 90 i que, en el primer quart de segle XXI, estan desenvolupant la seva millor producció. L’autor ja té una important trajectòria com a narrador i com a poeta (una de les característiques de la seva generació és que solen conrear i excel·lir en diversos gèneres literaris). Com a narrador ha escrit novel·les potents com Nocturn sense estrelles i La memòria de l’oracle, i excel·lents aplecs de relats entre els que destaquen Vides errants o L’art o la vida. Quant a la poesia, ha publicat onze poemaris. Ara que ja és fosc és una antologia personal, una selecció del mateix autor: un centenar de poemes entre el més de sis-cents que ha publicat en trenta anys dedicats a la poesia. Ell mateix, a unes declaracions, va explicar: «No volia fer una antologia complaent, sinó una tria que mostràs la meva evolució estètica i filosòfica. He cercat els poemes que encara ressonen amb força, els que m’han ajudat a entendre alguna cosa essencial de la vida o de la mort.»
Noranta-dues composicions estan extretes dels onze poemaris publicats i vuit són inèdites. La selecció, in crescendo, va des dels dos i quatre poemes del primer i segon recull, als deu a partir d’El llibre d’Eros i dotze els dos darrers (Mitologia i Quimera), tot significant que se sent poc identificat amb el poeta primerenc i jove i preua molt més la seva poesia madura i, especialment, la de la darrera etapa.
És una poesia del coneixement i de l’experiència que, tot i les arrels fondament catalanes (Lluís Calvo fa un llistat exhaustiu d’influències), té moltes similituds temàtiques amb la dels poetes castellans, com Ángel González o Jaime Gil de Biedma, i dels anglosaxons, com W.H. Auden o Seamus Heaney. De manera personal i íntima parla del pas del temps, de l’amistat, dels records d’infància i d’adolescència, de l’amor i la sensualitat, de l’inconformisme, de la mort... i a més ho fa amb rigor i depuració dels versos. I usa també el recurs de la intertextualitat, a cops molt evident com al primer poema d’El Llibre d’Eros (Miquel Àngel Riera) i altres més ocult com a «El darrer segon» (Bartomeu Rosselló-Pórcel). Tot això l’aproxima als poetes del coneixement contemporanis, i potser allò que el diferencia és no transita sovint pels camins de la ironia, tot i que quan ho fa té poemes magistrals com «Vi nostre».
Dues són les característiques primordials de la poesia de Martorell: la fusió de lirisme i narrativitat i el gust per les dicotomies. Quant al lirisme és evident en les imatges, el ritme, els aspectes formals i en el «jo» poètic que senyoreja a gairebé totes les composicions; i la narrativitat en el gust pels records, per les seqüències i episodis (evidentment més en les proses poètiques i els poemes llargs). Cal dir predomina el caràcter líric, però l’actitud narrativa apareix sovint i Martorell les combina amb saviesa. La seva habilitat de conjugar-les és evident a «Biografia del nàufrag» que tant pot ser considerada una prosa poètica com una mena de microrelat.
Quant a les dicotomies, que a més venen reforçades pels contrastos i les antítesis a la majoria de poemes, són constants: idealisme-realisme, vida-mort (llum-fosca), veu o paraula-silenci (de fet, un poemari es titula La veu del silenci), destí-atzar, efímer-etern, plaer-dolor, desig-culpa, amor-desamor... Fins i tot en la forma, l’ús de la prosa i del vers, que fins i tot a cops combina com a «Versió sobre la creació de l’Univers» i a «Versió sobre la creació de l’Home».
Un element que també el diferencia dels poetes del coneixement és la complaença en els elements mitològics. Fa algunes referències bíbliques, però la religió no és en absolut un tema essencial de la seva poesia i quan l’empra és per identificar-lo amb l’amor («T’he de dir que ets la meva única religió»). En canvi, sovint apareix la mitologia grega: divinitats (especialment Afrodita) i episodis mitològics (especialment el càstig de Prometeu), que li serveixen per reflexionar tant sobre la vida i l’amor com també sobre la insatisfacció i la mort. Probablement perquè els deus actuen com humans i Martorell és conscient de la seva humanitat i del seu vitalisme:
«per tot el que ens fa imperfectes i bells i gloriosos
a imatge i semblança d’un present i un futur incerts
però també clars i esperançadors
com un somni o una utopia;
per tot això, sí, aixequem ara les copes i brindem
tots junts per la vida que, més enllà de nosaltres,
per bé o per mal, ens ha tocat viure i celebrar.»
El tema del pas del temps, primordial en la seva poesia, sol anar lligat amb la idea de la mort a molts dels seus bons poemes com «Menjar del temps», en el que conclou: «som menjar del temps» i que no quedaran «deixalles / ni de la nostra carn ni dels nostres somnis.»
També el tema de la identitat apareix sovint com a «Intents de definició» («No sóc més que aire i aigua, tera i foc, / i ben segur que no seré més que cendra i oblit.») En alguns poemes imbricat amb la terra, amb Mallorca, com a «Illa», poema en el qual hi ha una crítica profunda a la pèrdua dels trets d’identitat propis que s’estan produint en l’actualitat.
El goig, el sexe, l’hedonisme i l’alegria tenen com a contrapunt la mort: «Més enllà de la festa tan sols queda / un rostre lívid, mut, agra temença, una orbesa enganxada a les pupil·les» o «I és que molt sovint la mort és com l’amor: / arriba en el moment més inesperat.» També reflexiona sobre l’acte d’escriptura i la creació com a «Estrany ofici»: «Potser escriure no és més que anar fent inventari / de les pèrdues, resumir el fracàs assolit / amb l’eclipsi dels dies.»
No puc deixar de citar, entre els versos lapidaris (sempre profunds i suggeridors) que ja hem dit que era una propietat de la poesia de Martorell, aquests del poema VIII d’El llibre d’Eros: «Perquè he viscut moltes més vides que anys / i encara he somniat més designis que somnis».
Per qui no coneix la poesia de Pere Joan Martorell, Ara que ja és fosc pot ser una bona manera d’endinsar-s’hi perquè recull els poemes més rellevants (si més no, des del punt de vista de l’autor) de tota la seva trajectòria poètica i representen perfectament tota la seva producció i, sobretot, la manera que té d’entendre la vida i la poesia.
