Mort de mare

Tomeu Matamalas,
Mort de mare.
Món de Llibres, 2024.

Sembla que avui dia els dietaris, amb la irrupció de la literatura del jo, no tenen massa demanda, com si fossin un subproducte narratiu que no té prou validesa ni qualitat. No és el cas, en absolut, de Mort de mare (Món de Llibres, 2024). Es tracta, sobretot, d’un exercici de reescriptura i de memòria. El punt de partida és el dietari de mossèn Jaume Serra Adrover (Llucmajor, 1934-2023), escrit en els dies convulsos que transcorren entre la notícia de la malaltia de la mare i la seva mort, més de dues setmanes després, a més de les reflexions posteriors. Massa dies d’angoixa i de patiment. Aquell dietari, nu i immediat, esdevé, sota la mà de Tomeu Matamalas, una obra literària amb veu pròpia, capaç de mantenir la frescor original i, alhora, de dotar-la d’una ferma solidesa narrativa i estètica.

Matamalas recull i reinterpreta la veu del capellà-escriptor, i hi insereix records i paisatges que arrosseguen el lector cap a un món rural ja en retrocés: les feines del camp, els rituals d’una pagesia que s’apaga absorbida pels nous temps, les relacions de comunitat i la fe que n’era el centre vital. En aquest context, també hi compareixen els anys de seminari i l’experiència del grup Blanquerna, aquella germandat de joves lletraferits que, a l’església de Manacor, compartien lectures i esperances: Bernat Nadal, Jaume Santandreu, Miquel Magraner, Jaume Mesquida i el mateix Matamalas, entre d’altres. Aquesta presència coral dona profunditat a la narració i situa Serra dins una generació inquieta i compromesa. El nucli de l’obra, tanmateix, continua essent la mort de la mare, viscuda des del martiri i la necessitat de transformar el dolor en paraula. Hi ha dubtes de fe, hi ha la nostàlgia d’un paradís perdut i hi ha, sobretot, l’escriptura com a bàlsam guaridor.

El pròleg, clarificador, recorda que Serra tendia a escriure amb un estil gairebé automàtic, sense correccions, i això reforça la idea que allò que tenim a les mans és una versió depurada i literàriament construïda per Matamalas, que aconsegueix mantenir la veu original però amb l’ofici i la precisió d’un autor de gran qualitat literària. La prosa flueix amb naturalitat, sense estridències, i avança amb una finesa que permet al lector entrar en les zones més delicades de l’experiència: el dol, la fe que trontolla, l’amistat que consola, la família com a refugi i com a repte. Mort de mare és una novel·la íntima, escrita a partir d’una absència irreparable, però també és un llibre sobre la vida i les paraules que la sostenen.