Jan Patocka i l’esperit d’Europa

Si haguéssim d’escollir una paraula que definís el sentiment actual de la societat europea davant el món en què vivim, seria l'angoixa. Una angoixa fonamentada sobre una incertesa constant, acompanyada per una barreja d'altres sentiments que van des de la por, a l'expectativa, i la inevitable curiositat pel futur immediat. Vivim atònits davant una realitat politicosocial que canvia més ràpidament del que som capaços d'assimilar, i en la qual només tenim una certesa: i és que les certeses van deixar de ser-ho fa molt de temps. Una angoixa que ens genera el corrent de l’esdevenir constant i accelerat en el qual vivim immersos, sense un rumb, ni un horitzó esperançador.

Als anys setanta, a l'antiga Txecoslovàquia, el filòsof, professor de la universitat Carolina de Praga, i referent del moviment democràtic al país, Jan Patocka, va reflexionar precisament sobre aquest rumb, el rumb que l’Europa de la postguerra havia de tenir, el de la seva societat, i del seu esperit. Patocka, d’origen txec, d'incertesa i por en sabia molt. A l’Europa de l’Est, la bota del règim soviètic trepitjava qualsevol possibilitat de vida política, crítica pública, o simple expressió lliure. Per això, entre el 1973 i 1975, va impartir un seguit de conferències privades per als seus alumnes, i companys, de les quals varen sorgir el compendi conegut com a Assajos Herètics, publicats al castellà per Ediciones Encuentro el 2016. Escrits que aconsegueixen confrontar el terrible context polític i social, sorgit del nou l’ordre mundial de la postguerra. A través de l’anàlisi del passat de la humanitat, per reafirmar la problematitcitat del present com a mètode per transformar a millor l'experiència vital humana. Assenyalant, d’aquesta manera, un camí possible d’esperança i de futur per al continent.

L'obra, dividida en cinc assajos, és una filosofia de la història on es reflexiona sobre l'origen de l'esperit d'Europa, per acabar amb un estudi de les causes de la seva crisi. Patocka, comença parlant sobre la natura de les primeres societats al voltant dels grans imperis primigenis, regides per la mitologia com a eina per explicar el món. Per situar posteriorment, en la particularitat de polis grega, l'espai de comunitat política i reflexió sobre el món que acaba sent la base definitòria de l'esperit europeu. La tècnica i la ciència, i el seu avanç en els darrers segles, també són objecte de reflexió i estudi. La influència que tenen en la societat, i la seva implicació en la deriva cultural cap a la decadència i el nihilisme, que desemboca en els terribles esdeveniments del segle XX. Amb un parer clau com a elements d’incertesa sobre el futur, que implica l'angoixa existencial de l'individu en les societats actuals, davant el seu ràpid avanç difícil d’assimilar.

Patocka se serveix de l’anàlisi del passat per fer un viatge en el temps que reflexioni sobre les diferents formes de pensar de la humanitat en els diferents moments de la història. Per poder marcar així les diferents etapes, que tant l'ésser humà en la seva vida efímera, com la societat en el seu conjunt atemporal, travessen de forma anàloga. Etapes que han definit la forma d'entendre el món en l’actualitat i com ens relacionem amb ell.

Tradicionalment, és acceptat que la història comença amb l'escriptura. Quan els éssers humans deixen constància escrita del seu esdevenir, fixen els costums, les formes de vida, la cultura, creen la història. Però per a Patocka, això no és suficient, per a ell la història comença quan la humanitat posa en qüestió tot allò, que ha après a través del marc cultural i ideològic en el qual ha nascut. Quan les explicacions mitològiques no omplen, els relats sobre l’origen de l’univers, els seus déus, i els seus monstres ja no basten, i es fa imperant una nova mirada que pugui veure molt més enllà.

D'aquest qüestionament sorgeix el que l'autor anomena com problematicitat. Que adopta un paper alliberador, alhora que implica la responsabilitat que la recerca de la veritat exigeix. És també característica del darrer, dels tres moviments de la vida que Patocka identifica. La vida passa per un primer estadi d'acceptació del marc contextual en el que naixem, la cultura, les idees, i allò present al món. Seguidament d’un altre de manteniment i cura de la vida, d'afirmació individual enfront del món i els altres. Per passar un darrer, al que considera que no sempre arriba tothom, de obertura a la veritat, sobre el que es fonamenta la problematicitat mateixa. Una recerca de veritats, més enllà del que ens és donat en la nostra vida quotidiana. El tercer moviment implica abandonar voluntàriament la comoditat aconseguida en els dos primers, negant la simple assimilació de l’esdevenir vital, per cercar les veritats ocultes per la quotidianitat dels dies. Reflexions que capgiren tot allò que coneixem, i ens permeten la superació d'una vida ordinària basada en l'acceptació de les explicacions preestablertes. Una obertura a la veritat que implica redefinir allò que coneixem, i ens confronta amb la passivitat de l’esdevenir dels dies. Però alhora també implica la incertesa i la por, que suposa aixecar el vel que oculta el món.

Però no una incertesa qualsevol, sinó una d’activa. No passiva com en la que estem immersos en l’època del consum massiu d’informació a través de les xarxes socials, sinó una en la que la possibilitat cobra vida. Una nova forma d’obrir-se al món, que alhora implica una forma activa de vida política, i ens fa pensar en un futur millor. Així, segons Patocka, l’espai de la polis grega i les seves particularitats històriques, van ser bressol que va permetre el moviment de la problematicitat. Origen d’aquest qüestionament del món que va fer que la vida política, la filosofia, i la història, fossin unides en la seva gènesi.

Els moviments, presents en la vida humana individual són compartits amb la humanitat, essent en aquest moment de l’antiguitat, el que va marcar l’inici de la problematicitat en ella. L'home de la polis que veu nàixer la història es qüestiona el seu paper en el món, adopta una actitud oberta amb ell, i aquest li obri un ventall de possibilitats que li permet repensar les coses des de diferents perspectives. Però el món no canvia, simplement es mostra a una mirada renovada. La vida política entesa com a possibilitat, la història com a testimoni i reflexió d’allò donat al nàixer, i la filosofia com a reflexió d’allò que unifica les diferents perspectives.

Amb tots aquests antecedents podem dir que Patocka apel·la a la seva generació, i a les venidores, a mantenir una actitud oberta amb el món. Una actitud que en la Txecoslovàquia del seu temps havia de qüestionar tot allò imposat pel règim soviètic. Amb la incertesa de si la veritat podria vèncer a la força. Obrint així una finestra d’oportunitat per a un continent, encara devastat política i socialment per la guerra. De si el valor d’afrontar la problematicitat superaria a la comoditat del simple esdevenir passiu dels nostres dies. Novament, el 2025, Europa, i podríem dir també tot el món occidental, tornem a estar sumits en temps d’incertesa, a on el que passi definirà els pròxims anys. Per la qual cosa no és gens mala idea recuperar ara aquest vell autor. Pot ser la seva lectura ens pot ajudar a obrir un espai de reflexió assossegada, enmig del caòtic esdevenir. La decisió, sobre si ens refugiem en l'acceptació del món, o ens obrim a la veritat, és nostra.