Jaume Mesquida,
Ciutat a l’alba.
El Gall Editor, 2025.
Publicat originalment en castellà el 1983 i ara traduït pel mateix autor, Ciutat a l’alba (El Gall Editor, 2025) ens retorna als orígens poètics de Jaume Mesquida, el poeta manacorí que, al llarg de la seva trajectòria, ha sabut bastir una veu pròpia i reconeixible, marcada pel desencís existencial i la recerca d’una llum possible enmig del desconcert. Aquesta edició en català no és només una recuperació literària: és també una restitució simbòlica, com si el poeta, després d’anys de camí, revisitàs el seu primer paisatge emocional amb la llengua que ara millor el pot explicar.
En aquest volum primerenc ja hi bateguen els temes que continuen vertebrant la seva obra: el pas del temps, l’amor i el desig com a espais de redempció, la memòria com a refugi davant la ciutat desolada. Hi ha una mirada lúcida i amarga sobre la modernitat, sobre el buit i la rutina, que es tradueix en imatges de gran potència simbòlica. «La ciutat ja cadàver, / la ciutat tomba cada dia, / la ciutat decrèpita», escriu Mesquida, i aquests versos, durs i colpidors, ressonen encara avui amb una vigència innegable. Però enmig de la ruïna també hi ha lloc per a la bellesa, per a l’instant que suspèn el dolor. L’amor —la carn i la paraula, la presència de l’altra— apareix com una força expiatòria, com una forma de resistència. En uns dels versos més bells del llibre, el poeta afirma: «El teu ventre parla un llenguatge / intacte de rellotges», i aquest gest d’intimitat esdevé un acte de fe davant el pas implacable del temps. Formalment, Ciutat a l’alba és un laboratori poètic. Mesquida experimenta amb formes diverses: del minipoema aforístic a la composició extensa i narrativa, passant per provatures avantguardistes que revelen un esperit inquiet i explorador.
La seva veu, tot i ser primerenca, ja és madura en intensitat i en consciència de llenguatge. El pròleg de Manel Santana ajuda a llegir el llibre com allò que és: una declaració d’intencions i una cartografia dels temes que, dècades després, continuen definint la poesia de Mesquida. Ciutat a l’alba és un llibre fundacional —una llavor, diguem-ne— on el poeta comença a dibuixar la seva relació amb el món, amb el desig i amb la paraula. Rellegit avui, no només manté la seva força, sinó que guanya profunditat: el jove que escrivia entre runes i albes és el mateix que, quaranta anys després, continua interrogant la bellesa i el desencís amb la mateixa veu, sempre fidel i temperamental.