Anna Gual (ed),
Jo tinc una mort petita. Poemes de dol per la pèrdua d’una criatura.
Angle Editorial, 2025.
Hi ha nafres que comencen a trobar consol per mitjà de les paraules. L’antologia Jo tinc una mort petita. Poemes de dol per la pèrdua d’una criatura (Angle Editorial, 2025), a cura d’Anna Gual, és un llibre que ens situa en una atmosfera catàrtica. No només per allò que diu, sinó també per allò que calla explicar, per les paraules que s’insinuen en el buit immens que deixa una vida que no ha arribat a obrir del tot les ales. Com bé anuncia el subtítol, es tracta d’una selecció de poemes que abracen gairebé un segle —del 1931 al 2025— i que tenen com a eix vertebrador el dol per la pèrdua d’un fill o d’una filla. Un tema gairebé tabú, encara avui, i que aquesta antologia afronta amb una valentia poètica i humana admirable.
El volum recull sobretot veus de mares que han travessat aquesta experiència límit i que converteixen la ferida en paraula, com si el llenguatge pogués oferir una mica de redempció o, si més no, una forma de supervivència. Però també hi apareixen els pares, homes que escriuen des d’una pèrdua sovint silenciada, des d’una paternitat que no ha pogut arribar a ser. En tots els casos, la poesia funciona com un espai de memòria, com un altar íntim on el dolor s’eleva en forma de vers. Hi trobam poemes de figures essencials com Vicent Andrés Estellés —autor del vers que dóna títol al llibre—, Joan Margarit, Margarita Ballester, Teresa Pascual, Cèlia Sànchez-Mústich, Dolors Miquel, Vicenç Llorca, Carme Castells o Antoni Xumet, entre molts altres. Cada veu aporta una mirada singular sobre una experiència que és alhora universal i inabastable.
La diversitat d’estils i d’èpoques reforça la idea que la pèrdua d’una criatura és una constant humana que travessa el temps i les generacions. Anna Gual, que també signa dos poemes propis dins l’antologia, ens fa sentir el soscaire terrible que deixa el buit a la carn i a la memòria: «Queda a la panxa el verí / i retorna als ulls quan la lluna és plena / i la seda, brodada. / No mor qui no neix». En aquest vers es concentra l’essència del llibre: la persistència del dolor, la impossibilitat de tancar del tot una ferida que, tot i el silenci, continua bategant. Jo tinc una mort petita és un llibre intimíssim, colpidor i absolutament necessari. No ofereix consol fàcil, però obre una escletxa de llum enmig del silenci que envolta el dol perinatal. Llegir-lo és una manera d’acompanyar i de reconèixer, de posar nom al que sovint resta ocult. Un gest de cura i de memòria, un llibre que fa de la poesia una forma d’amor perdurable.