FAUNE MUTILAT. Tots coneixem el primer vers de «La Relíquia» de Joan Alcover. Quan amb Miquel Ripoll i Tomeu Martí parlàrem de fer una secció sobre escriptors mallorquins, vaig pensar en titular-la, com homenatge a Josep M. Llompart i a Gabriel Alomar, «La columna de foc». No gaire original, però un encapçalament rotund. Tot i així, en fer-hi dues voltes, em vaig adonar com seria de pretensiós voler que es comparassin aquells articles mítics al diari Ultima Hora amb la meva humil contribució, així que ho vaig descartar. Després se’m va acudir que, com a representatiu de la nostra ànima, podia optar per «Lo pi de Formentor» i vaig triar el vers final de la composició, Com l’au dels temporals, per servir de capçalera. Tanmateix, no ho acabava de veure clar. I de sobte vaig recordar que l’any que ve, el 2026, serà l’any Alcover, el del centenari de la seva mort, i aleshores s’esvaïren els dubtes: el títol de la secció havia de ser el vers més conegut del poema més reconegut de Joan Alcover (amb permís de «La Balenguera» és clar). Un homenatge a l’excels poeta i a la recuperació de la literatura nostrada que significà la Renaixença. I a més, amb el desig que ambdós, malgrat les adversitats que pateix avui en dia la llengua catalana, en lloc d’«una despulla podrida d’un món esbucat», es converteixin en la llum daurada de «la nova primavera».
Els articles-estudis literaris que publicarem en aquesta columna cada dues setmanes han estat redactats al llarg de molts d’anys i són totalment, o en gran part, inèdits. És cert que uns pocs fragments o parts han estat publicats a llibres i revistes, però per a la versió definitiva en aquesta secció els he ampliat i redactat de bell nou.
Crec que és lícit afirmar que, des del moment que vaig publicar el meu primer article a un diari, vaig començar a dedicar-me a la crítica i als estudis literaris. Fou per gener de 1986 (d’aquí a dos mesos farà quaranta anys), quan encara era estudiant de filologia, que al suplement de cultura del Diario de Mallorca va aparèixer l’article «Ánimas en Comala», sobre l’obra literària de Juan Rulfo. Essencialment durant els primers anys em vaig dedicar a fer ressenyes d’obres en castellà per al suplement del DM (que va tenir diverses etapes i coordinadors) i fou a partir de 1994 quan vaig començar a fer-les en català. Tanmateix, no va ser fins dos anys després, el 1996, en aparèixer pòstumament Els nostres escriptors de Josep Maria Llompart, que la lectura em va fer reviure una escena del passat que ja he comentat abans i que aquí sintetitzaré: Llompart fou el primer estudiós que em va fer conèixer i estimar la nostra literatura. L’any 1976, un any després de la mort de Franco, quan tenia catorze anys i res no sabia de l’existència de la literatura catalana (aleshores sols s’estudiava literatura espanyola, que era únicament literatura castellana), per atzar va caure a les meves mans el volum La literatura moderna a les Balears, que fou la meva porta d’entrada a les obres literàries en llengua pròpia. Durant un temps es convertí en un llibre de capçalera, però no fou fins vint anys després (com he dit, cap al 1996) que vaig prendre consciència que si d’una banda allò que m’agradava llegir eren les grans obres de la literatura universal, el que m’estimulava a l’estudi i la investigació literària eren les obres dels nostres autors. Des d’aleshores («trenta anys de ma vida volaren de pressa») de forma intermitent però laboriosa, m’hi he dedicat en llibres, articles i conferències. I, evidentment, en la tesi doctoral sobre l’escriptor Llorenç Moyà (1916-1981), que tracta també, per contigüitat, sobre pràcticament tota la literatura mallorquina del segle XX.
En aquesta secció reuniré textos redactats entre 2002 i 2024 sobre escriptors mallorquins «moderns» (en terminologia llompartiana). Són de caràcter assagístic perquè en l’anàlisi de les obres hi ha la meva visió personal i subjectiva, sobretot com a lector, i incidesc en aspectes que m’han encetat la curiositat i l’interès. Tant la tria dels autors examinats com de les obres responen a l’atracció que n’he sentit com a invesigador i des d’una òptica, igual que la de Llompart, més divulgativa que acadèmica. Òptica que no eximeix de cura, rigor i laboriositat. Això sí, es tracta d’escriptors desconeguts (com el pare Joan Payeras), una mica oblidats (com Joan Palou i Coll), o cas de ser figures molt representatives de la nostra literatura (com Mossèn Alcover) analitzant aspectes poc passats pel sedàs de la crítica, per així poder fer valoracions noves o, si més no, personals.
Tot i l’abundant bibliografia usada, pel tarannà d’aquests articles prescindirem de fer un repertori bibliogràfic i ens limitarem, en el cas de citacions, a deixar constància en el mateix text. També procurarem, per no entorpir la lectura, limitar al màxim l’aparell de notes.
Crec que amb aquestes paraules de preàmbul i amb els articles que vendran a continuació (a partir de dia 29 de novembre) no hauré pagat del tot el deute que tenc amb l’autor de Poemes de Mondragó per inocular-me el virus benèfic de l’amor pels estudis literaris, però serà una contribució més (per petita i modesta que sigui) a l’enaltiment de les nostres lletres.
