Masuji Ibuse,
Pluja negra.
Traducció de Jordi Mas López.
Editorial Flâneur, 2025.
Enguany ha fet 80 anys dels bombardejos atòmics d’Hiroshima i Nagasaki i l’Editorial Flâneur ha tingut l’encert d’incorporar al seu esplèndid catàleg la novel·la de l’escriptor japonès Masuji Ibuse (Fukuyama, 1898 – Tòquio, 1993) Pluja negra (Kuroi ame), que va començar a publicar en forma de fulletó al gener de 1965 a la revista Shincho i que l’any següent va aplegar en un llibre amb el qual va aconseguir els premis literaris de més prestigi del seu país.
Pluja negra s’inscriu en un gènere literari propi de les lletres japoneses anomenat de manera escaient literatura de la bomba atòmica (Genbaku bungaku), i és el més representatiu dels que van donar a la impremta els qui no van patir directament el bombardeig d’Hiroshima i van poder tractar l’esdeveniment des d’un distanciament que els va permetre fer crítica política i social.
Masuji Ibuse construeix la novel·la a partir de la reelaboració de fragments de diaris redactats per persones afectades per haver estat exposades a la radioactivitat o persones afectades per la bomba (en japonès, hibakusha). El narrador protagonista, Shizuma Shigematsu, fa anotacions entre els dies 6 i 15 d’agost de 1945, i explica el que ocorre a partir de l’esclat de la bomba d’Hiroshima. La màxima preocupació que té juntament amb la seva dona, Shigeko, és trobar un marit per a la seva neboda, Yasuko, a qui tenen afillada i a qui volen deixar maridada abans de traspassar ells mateixos a causa de les seqüeles del bombardeig. Com que s’ha escampat la notícia que la noia ha tingut contacte amb la radiació, tots els pretendents acaben per fer-se enrere i deixar-ho córrer. És per aquest motiu que confegeix el diari, per oferir proves que demostrin el contrari i convèncer les matrimonieres que la seva neboda és una bona candidata per a qualsevol festejador.
Quan cau la bomba, que Shizuma compara a una medusa més que no pas a un bolet, ningú sap que es tracta d’un artefacte atòmic amb tanta potència destructora. La gent també desconeix que la pluja negra és tòxica, que s’enganxa a la pell i costa molt de torcar i de fer desaparèixer. No són gotes de quitrà, ni de pegunta, ni de pintura negra, sinó d’una substància desconeguda que, en fregar-la, s’espargeix i acaba provocant cremades al cos. És una pluja vinguda de l’avern. I tot el llibre és com contemplar la cara fosca de la nostra espècie i la capacitat que tenim de fer el mal i propagar-lo. De ben segur que no ha estat fàcil per a Jordi Mas López traduir aquest llibre tan esfereïdor com necessari, que hauria de ser de lectura obligatòria per reflexionar a bastament sobre les conseqüències de les nostres accions. Sigui com sigui, el text en català llisca tan bé com les angules que Shizuma veu remuntar el corrent del canal.
D’aquesta novel·la el director japonès Shohei Imamura en va fer una adaptació cinematogràfica l’any 1989, la qual va obtenir la menció especial del jurat ecumènic al 42è Festival Internacional de Cinema de Cannes, diversos premis de l’Acadèmia Japonesa de l’any 1990 —entre els quals destaquen el de millor director, millor guió, millor actriu protagonista i millor actriu secundària—, i el premi a la millor pel·lícula estrangera a la 35a edició dels Premis Sant Jordi de Cinematografia el 1991.
