Eduard Sanahuja i Yll,
El temps dorm sol.
Pagès Editors el 2024.
Sempre s’ha dit que el temps posa les coses al seu lloc. Hi ha excepcions, és clar, però el conreu poètic exigent i constant sol donar, tard o d’hora, els seus fruits saborosos. El temps dorm sol, l’antologia poètica d’Eduard Sanahuja i Yll publicada per Pagès Editors el 2024 amb fotografies d’Edu Barbero, és més que una simple tria de poemes: és la cartografia espiritual d’una vida sencera consagrada a la paraula. Al llarg de més de quaranta anys —1981-2022— Sanahuja ha anat aixecant, amb una perseverança gairebé votiva, un corpus poètic que desafia modes i inèrcies editorials, bastint un projecte literari coherent, exigent i radicalment personal.
El llibre recull el millor d’aquesta trajectòria, seleccionat pel mateix autor, i ofereix al lector una visió panoràmica, però alhora íntima, del seu univers verbal. Jaume C. Pons Alorda, al pròleg, afirma que per a Sanahuja la poesia ha estat «una forma de vida, una estructura existencial, un fonament per resistir, una possibilitat de mirar i comprendre, una galeria de màscares». Aquesta definició encaixa plenament amb la tensió vital que travessa l’obra: la poesia com a disciplina del sentit, com a territori de revelació i com a espai d’identitats successives. Sanahuja escriu des d’una mirada que és alhora lúcida i feridora, capaç d’excavar el quotidià i elevar-lo a matèria simbòlica.
Els poemes reunits aquí testimonien una exploració obstinada dels grans temes: la vida i la mort, la fragilitat i el desig, el límit i l’infinit, la resistència íntima i la revelació sobtada. Sanahuja mira el món amb una combinació d’ironia i gravetat que el fa inconfusible; la seva veu és vitalista però mai ingènua, i sovint s’hi percep una mena de serenitat inquieta, d’acceptació combativa. «Quan algú no pot prometre res, / arriba la inquietud / amb les tisores de podar les cendres», escriu, condensant en tres versos la seva capacitat de fer emergir imatges tan belles com pertorbadores.
Formalment, l’antologia exhibeix la diversitat d’un poeta que ha treballat tots els registres amb mestratge: l’aforisme dens i fulgurant, les suites meditatives, el vers lliure que respira amb naturalitat, o el decasíl·lab escandit amb una precisió sempre harmònica. Aquesta pluralitat formal reflecteix una actitud d’obertura i experimentació que, lluny de dispersar la seva obra, la unifica sota un mateix impuls: el de portar el llenguatge fins al punt exacte on comença a tremolar. El temps dorm sol confirma Eduard Sanahuja com un dels poetes més singulars i necessaris del panorama actual. Inspirat i inspirador, Sanahuja ens recorda que la poesia continua essent una manera intensa i profunda d’habitar el món.
