Probablement no hi ha cap cas a la literatura mallorquina com el de Joan Palou i Coll. Un escriptor que a la dècada de 1860 estava considerat un dels grans genis dramàtics de l’època (a l’alçada de Zorrilla, García Gutiérrez o Hartzenbusch) i que, mig segle després, pràcticament ningú no recordava. Va tenir un èxit tan desmesurat i fulgurant en vida com un oblit pòstum impietós. Explicarem una mica aquesta desconcertant trajectòria.
El 3 de novembre de 1859 s’estrenà al teatre Circo de Madrid La campana de la Almudaina de Joan Palou i Coll. Va obtenir un triomf apoteòsic. Durant pràcticament tot el mes de novembre i desembre es va mantenir en cartell amb plens diaris i públic enfervorit. Proporcionà uns guanys substanciosos a la companyia i a l’autor. Miquel dels Sants Oliver afirma que en la dècada següent «el drama juntament amb el nom de l'autor va recórrer tots els teatres de la Península i molts de l'Amèrica espanyola» (fou, per exemple l’obra amb la qual es va estrenar el teatre «La Perla» a Puerto Rico l’any 1864; i a Mèxic, el mateix any, el president de la República, Benito Juárez, entusiasmat per la representació, commutà una pena de mort per petició de l’actor principal de l’obra, José Valero). A més, es van realitzar sis edicions entre 1859 i 1879. Fou una obra tan popular que va inspirar novel·les, com la de Felipe de Burgos amb el mateix títol, múltiples poemes i fins i tot algunes paròdies, la més cèlebre de les quals va ser L’esquella de la torratxa de Serafí de Pitarra (Frederic Soler). L'obra, reconeguda per crítics insignes com Julio Cejador, José Selgas o el mateix Miquel dels Sants Oliver, va seguir representant-se amb èxit fins a declinar el segle XIX. Després va anar quedant en l'oblit i s’apagà en la nit del segle XX com un estel errant.
Joan Palou i Coll fou un important escriptor i polític mallorquí del segle XIX que, per diverses circumstàncies, ha quedat relegat en l’actualitat en un territori d’ombres. I quines poden ser les causes de romandre avui en dia en aquest territori d’ombres? Esbrinar-les totes seria una tasca complexa, però podem apuntar les més evidents. Primerament, s’ha considerat a Joan Palou com autor d’una sola obra, com suggeriren Màrius Verdaguer i Gabriel Alomar. O, millor dit, de l’encert d’una sola peça (segons ells, la resta de la seva obra, tan teatral com poètica, no està a l’alçada de La campana de la Almudaina). Va tenir la inspiració, l’estre, de confegir una obra que esdevé aquella peça que tot dramaturg aspira a escriure: una obra primerenca però rodona que, per la conjunció dels astres, es converteix en un èxit de públic, de crítica, i en una de les obres més importants del seu temps. Però no va tenir continuïtat. Els altres dos drames, que escriví posteriorment, no van tenir cap transcendència.
Un altre motiu és que els seus drames històrics pertanyen a la decadència del teatre romàntic, són fruits d’època que han quedat una mica obsolets. Com ha passat amb gairebé tot el teatre romàntic, excessiu i grandiloqüent, La campana de la Almudaina va quedar rància i desfasada pel gust i l’estètica del segle XX.
També el fet que Joan Palou pràcticament va deixar d’escriure a 1866 després del fracàs que suposà l’estrena de La espada y el laúd i el desengany de no poder dur a escena Don Pedro del Puñalet. Així que a partir dels trenta-vuit anys ja no tornà a escriure teatre i la seva tasca literària, durant els altres quaranta anys de vida, es limità sols a una trentena de poemes solts. D’aquesta producció, tretze són en català. La constatació que, probablement al caliu de la Renaixença, també va usar la nostra llengua com a vehicle literari.
Amb tot això, vull destacar que, malgrat que aquestes causes puguin explicar en bona mesura el desconeixement que pateix en l’actualitat, crec que mereix una revisió. La nostra intenció amb aquests articles és fer una mica de llum tant a la seva vida com a la seva obra. Primer, perquè és un fruit típic de la Renaixença i, tot i que sols va escriure part de la seva poesia en català, els temes del seu teatre publicat i representat foren plenament catalans (sobre Mallorca o la Corona d’Aragó). Segon, perquè les seves obres, sense ser excepcionals, van tenir, com hem vist, un important ressò en el seu temps; i tercer, perquè fou diputat i senador d’ideologia republicana i té una trajectòria i una incidència prou interessants en la política illenca del darrer terç de segle denou. Si a aquestes causes hi afegim que som a prop del segon centenari del seu naixement (1828) pensam que és un bon moment per reivindicar la seva vida i la seva obra.
Biografia
Joan Palou i Coll, fill de Miquel Palou i Palet —marí mercant— i de Maria Coll, va néixer a Palma dia 29 de maig de 1828 i fou batiat l’endemà a l’església de Santa Eulàlia. Era el més gran de dos germans. Tenia nou anys quan, en morir el seu pare, l’oncle matern, Antoni Coll i Muntaner, que pertanyia a la burgesia ciutadana, es va fer càrrec de Maria i dels seus dos fills, Joan i la seva germana Francisca. Va començar els estudis de batxillerat al col·legi Monti-sion a Palma. Des de ben jove escrivia, tot i l’oposició del seu oncle, que el renyava sovint per aquest motiu. Després de cursar estudis de Dret a Barcelona, es traslladà a Madrid, on es va llicenciar el 1852. Durant l’època d'estudiant va fer amistat amb Jeroni Rosselló, que va estimular l’interès per la història de Mallorca i per la figura de l’infant Jaume (personatge central de l’obra La campana de la Almudaina). Els afanys literaris van trobar primer la seva via d’expressió en la poesia. Va escriure moltes composicions al llarg dels anys d’estudiant —unes cinquanta que superen àmpliament els quatre mil versos—, la major part han quedat inèdites i són de caràcter i estètica romàntica. Després, un cop acabats els estudis, tornà a l’illa i va exercir com a advocat fins que per juny de 1855 va obtenir una notaria, vacant per la mort de Joan Montaner i Riera. El 1856 va ser regidor de l’Ajuntament de Palma. És a dir, ja des de ben aviat es dedicà als negocis privats com a burgés i a la vida pública com a polític.
També continuava amb la seva dèria per la creació literària. El 1854 va escriure la seva primera peça dramàtica en un acte, titulada Una broma improvisada, obra còmica encarregada pels socis del Círculo i que dia 29 de desembre es va representar al «Círculo Mallorquín». Va tenir tan bona acollida que l’autor fou distingit com soci de mèrit.
Després d’aquell primer èxit, seguí escrivint poesia i també, l’any 1856, una comèdia en tres actes i en vers, Excepciones, que no sabem si fou representada però que, igual que la primera, no es va editar. De seguida en haver-la acabat, es posà a treballar intensament en el projecte que, des que era estudiant a Barcelona, l’havia seduït: un drama sobre l’infant Don Jaume, capturat a la batalla de Llucmajor per Pere IV el Cerimoniós, que titulà Una corona de espinas. Un cop enllestit, convençut que l’única manera que la seva obra fos reconeguda era estrenar-la a la capital, es dirigí a Madrid a principis del 1858. Allà ensopegà amb tota mena de dificultats: era un complet desconegut, un autor inèdit i, a sobre, un provincià sense contactes a la capital. En aquests mesos de decepcions i rebuigs va fer amistat amb l’actor Fernando Osorio, que el va posar en contacte amb dramaturgs ja consagrats com Ventura de la Vega i Luis Eguilaz. Aquest darrer li va aconsellar alguns retocs a l'obra i li va suggerir, poc abans de l'estrena, que li canviés el títol. Així La corona d'espines es va convertir en La campana de l'Almudaina. Osorio també el va ajudar a convèncer José Valero perquè portés el drama a escena amb la seva companyia. Així, després de molts avatars i dificultats, es va representar al teatre Circo de Madrid el 3 de novembre de 1859 el drama, amb el títol definitiu de La campana de la Almudaina, i el seu triomf, tan espectacular com inesperat, proporcionà gran fama a l’autor i uns guanys considerables. De fet, durant la dècada posterior l’obra es va representar cada any a Madrid, a la major part de províncies espanyoles i a diverses ciutats hispanoamericanes.
Tenia trenta anys i havia obtingut l’èxit que tant anhelaven els escriptors dramàtics. Des de Madrid escriví al seu oncle Antoni Coll, després d’informar-lo dels plens absoluts d’espectadors diàriament al teatre i de les llargues ovacions cada representació: «He legado mi nombre y su apellido de usted a la posteridad y he conseguido, para mí y para mi familia, un título de nobleza más grande que la nobleza hereditaria, porque es la del talento y del trabajo».
Juan Palou tornà a Mallorca en l’aureola del triomf. Tot sentint l’admiració dels seus contemporanis, es posà a fer feina en nous projectes literaris ple de fe i d’il·lusions. Per gener de 1860, a causa de l’èxit de La campana de la Almudaina li van encarregar una peça per a una funció extraordinària en benefici dels ferits de la guerra d’Àfrica. Amb presses va escriure la lloa La cruz de la redención, que es va estrenar al teatre Circo de Madrid i va obtenir una discreta acollida. També aquest any, després de l’incendi que havia patit l’any 1858, el Teatre Principal fou restaurat i es re-inaugurà sota el nom de «Teatro Príncipe de Asturias» (es va dir així fins a 1868) amb La campana de la Almudaina, que també fou molt aplaudida. Un més dels dies de glòria d’aquella dècada.
A partir de 1861 deixà d’escriure poesia amb regularitat i sols va fer composicions de manera intermitent. Tot i així, va treballar en un altre drama, La espada y el laúd, sobre Ausiàs March. Per octubre de 1864 devia haver-lo enllestit perquè sol·licità una llicència a la notaria per trasllat a la península que li fou concedida. L’obra, que s’edità, fou representada a Madrid al Teatro Príncipe per gener de 1865. El públic la rebé fredament, malgrat que —segons Joan Torrendell i Miquel dels Sants Oliver— suposa un vertader avanç, quant a construcció dramàtica, respecte a La campana de la Almudaina. El cert és que no es produí en absolut l’èxit del primer drama i Joan Palou tornà a Palma força decebut i es dedicà per un temps a la feina a la notaria. Tanmateix, poc després encara va escriure un altre drama, Don Pedro del Puñalet, que esmicolà del tot les ànsies d’un nou triomf escènic: l’obra no fou ni representada ni publicada fins gairebé quatre dècades després.
Desenganyat pel fracàs d’aquestes obres, després de quasi vint anys de dedicació intensa a la literatura compaginant-la primer amb els seus estudis i llavors amb la seva professió, va abandonar la cabòria de la creació literària i la seva producció fou, de llavors ençà, pràcticament nul·la (sols va escriure alguns poemes ocasionals, de circumstàncies, la majoria en català, i cap altra obra dramàtica). La causa de deixar la creació literària podria ser tant pel desencís després d’un triomf tan ressonant i veure com a poc a poc s’anava apagant la flama de l’èxit fins a pràcticament extingir-se, o potser per la dedicació a la política que es va anar intensificant a partir de 1867.
Fou un dels fundadors de l’Ateneu Balear el 1862, del qual fou elegit president entre 1868 i 1872. D’ideologia liberal progressista, amb la Revolució de 1868, la Gloriosa, que suposà el destronament i l'exili de la reina Isabel II, va tenir una important participació a la política mallorquina: primer, va ser secretari de la Junta Revolucionària del Govern de les Balears constituïda aquell mateix any. Després, va ser elegit diputat a Corts per febrer de 1869 per Conciliació Liberal, candidatura dels progressistes moderats progovernamentals i va viure a Madrid fins a 1870. Després tornà a Palma i seguí fent feina a la notaria. Es va incorporar als progressites radicals de la Tertulia del Progreso. El gener de 1872 era vicepresident del Partit Progressista Democràtic Radical de Ruiz Zorrilla, que després es convertí en el Partit Republicà Radical. Més endavant, per setembre de 1872, fou elegit senador però no arribà a jurar el càrrec.
Es va casar amb Lluïsa Nadal i Palet quan ja havia passat els quaranta anys, el 1869. No tingueren fills. Pel que sabem, Lluïsa Nadal, «mujer hermosa y de vigorosa imaginación», embogí. Així es relata a una noticia apareguda al diari El Español (2-1-1901): «La esposa de Palou y Coll, con progresiva locura, llegó al arrebato y loca murió hace ya unos diez o doce años sin que jamás le faltaran los cuidados de su esposo».
Joan Palou donà suport a la I República i fou un actiu polític republicà. Per aquest motiu, amb el cop d’estat del general Martínez Campos per desembre de 1874 i amb la restauració borbònica, perdé part del protagonisme adquirit en els darrers anys. Tanmateix, va ser redactor de El Demócrata (1878-1879), que era el diari òrgan dels republicans radicals, i director de La República (1892-1894). A partir de 1881 encapçalà el Partit Republicà Progressista, que havien refundat Manuel Ruiz Zorrilla i Nicolás Salmerón el 1880 amb la finalitat d'aplegar totes les forces republicanes, i el 1893 formà part de la Coalicció Unió Republicana (precedent de la Unió Republicana de Mallorca creada el 1896), amb la qual fou candidat a diputat a Corts aquest mateix any.
Malgrat abandonar pràcticament del tot el quefer literari (escriví sols uns pocs poemes en les dues darreres dècades de segle XIX), es va dedicar a l’activitat privada i quotidiana com a notari, i a la pública, i molt més engrescadora per a ell, com a polític.
Participava en diverses tertúlies a Palma. Màrius Verdaguer recorda haver-lo vist, a les acaballes del segle XIX a la tertúlia de l’apotecaria de ca n’Obrador, en el carrer dels Fideus, «la figura esprimatxada i malaltissa de Don Joan Palou i Coll (...) magre, pàl·lid, corbat per la vellesa, amb un conat de cabellera càndida i una perilla zorrillesca, tota la seva persona tenia un aire de destenyit auri, una difuminació resignada, com la d’aquestes fotografies que dormen en els àlbums familiars (...) Aquell senyor amable i bona persona, aquell notari honradíssim, aquell ex-diputat venerable que cada vegada que es movia semblava aixecar una remor de llorers secs, vivia una tragèdia que els seus contemporanis no podien comprendre», que era «haver sobreviscut quaranta anys, alimentant-se de tres dies de glòria». És una interpretació que suggereix que Palou va viure sota el pes del fracàs. Tanmateix, sembla que la seva vida de notari i polític no fou tan amarga i dolorosa com la intueix Verdaguer. De fet, Gabriel Alomar ens el descriu així: «Per sobre en Palou i Coll, dramaturg, l’home s’enlaira, l’home de bondat i dolçor. Sempre més el veuré en la meva recordança, reclòs en l’estudi notarial, entre paperasses d’escriptures. El veuré amb la seva mitja rialla afabilíssima, les mans tremoloses enmig d’aquell embalum oficialesc, rebent-me amb tendresa de bon avi, amb la mirada viva, un cop més per l’espurneig de tota una època poètica esvaïda».
L’any 1900, per iniciativa de l’Ajuntament de Palma, es va estrenar la seva darrera obra, Don Pedro del Puñalet, que era inèdita i no s’havia representat. Aquest mateix any fou nomenat fill il·lustre de la ciutat i li dedicaren una plaça (la que actualment porta el nom de Banc de l’Oli). El 1901 es publicà Don Pedro del Puñalet. També fou nomenat Degà del Col·legi Notarial des de 1901 a 1903. Aquest mateix any, 1903, per setembre les Joventuts Republicanes li reteren un homenatge, i per novembre moria la seva germana Francesca, que havia quedat vídua d’Antoni Marroig, i residia, juntament amb el seu fill Pere, a casa de l’escriptor. Dos anys i mig després, dia 13 de maig de 1906 a Palma, Don Joan Palou i Coll finí als 77 anys d’edat.
Com hem dit, després de la seva mort el personatge quedà eclipsat. Hi va haver un breu revifament el 1928, en el primer centenari del seu naixement: a la revista La Nostra Terra Joan Pons i Marquès li dedicà un llarg article, Jordi Martí Rosselló (Es Mascle Ros) va escriure la paròdia Es picarol de na Joanaina , i a publicacions com Pitos y Flautas i Llevant se'n va fer ressò de l’efemèride. Un breu fulgor de llum. Després, altre cop la nit.
