Marc Cerdó,
Una llum submergida.
Club Editor, 2025.
Com podem saber qui som sense saber d’on venim? Potser aquest és el gran interrogant que tracta de resoldre Una llum submergida (Club Editor, 2025) de Marc Cerdó, un llibre que desafia qualsevol classificació. No és ben bé una novel·la, tampoc no és un assaig ni un dietari a dues veus, però conté fils de tots aquests gèneres i en trena un organisme viu, oblic i profundament inquietant. Marc Cerdó escriu des de la ferida i des de la necessitat: amb la voluntat punyent de comprendre qui era realment la seva mare, l’escriptora Xesca Enseñat, i qui ha estat ell mateix a l’ombra d’aquesta figura poderosa, vulnerable i, sovint, enigmàtica.
La mort de la mare és el detonant d’una recerca que té un punt d’agonia i un punt de revelació. Cerdó obre el canterano on ella ha deixat documents, textos, retalls, indicis… No sabem si amb la intenció de ser trobats o com a simple sediment d’una vida literària i emocional convulsa. Però ell els llegeix com qui busca en un mapa antic la ruta cap a unes respostes que li han estat sempre esquives. En aquest procés, el llibre avança entre Mallorca i Barcelona, entre passat i present, entre memòria i imaginació, dibuixant una estranya relació mare–fill que sovint frega la claustrofòbia. La figura de Xesca Enseñat emergeix posseïda per la literatura, absorbida per una vocació que la separa del món i, també, del seu propi fill. En el redol familiar, Marc creix envoltat de crits, tensions i mentides, en un ambient carregat on el menyspreu i l’agressivitat són presències quotidianes.
D’aquí neix el trencaclosques existencial que el llibre intenta desxifrar: fins a quin punt la identitat pot construir-se sobre runes? Com es pot estimar des de la distància emocional? Què queda quan la mare que et va marcar ja no hi és per defensar-se ni per explicar-se? Amb una sinceritat abrupta, gairebé feridora, Cerdó treu a la llum els pedaços bruts d’una història familiar que és alhora absolutament singular i universal. L’autor no jutja, sinó que investiga; no acusa, sinó que intenta comprendre. I en aquesta recerca, el lector assisteix a un procés d’humanització: l’escriptura es converteix en una manera de mirar la fragilitat amb què es construeix la vida, la memòria i fins i tot la veritat. Una llum submergida és un llibre valent, diferent, que obre perspectiva i incomoda, perquè ens parla del que sovint preferim deixar sota la superfície. Un relat sobre els silencis que heretam i sobre la llum —tova, intermitent, però necessària— que només la literatura pot projectar sobre les zones fosques.
