Jordi Lara,
El gat i les estrelles.
Proa, 2025.
En acaronar les pàgines d’aquesta obra sorgeix una pregunta inevitable: ens trobam davant un llibre d’artista o d’una novel·la breu, tenint en compte la qualitat del paper i les pintures de Paula Bonet que acompanyen el text? El gat i les estrelles (Proa, 2025) situa el lector, d’entrada, en una distopia d’arrels contemporànies: un món apocalíptic, devastat, on la humanitat ja no aspira a res més que a resistir, a sobreviure un dia rere l’altre enmig d’un paisatge exhaust. La terra agonitza i els homes i dones que encara l’habiten han deixat enrere qualsevol ambició que no sigui la de continuar respirant.
En aquest escenari límit, Jordi Lara fa avançar una història mínima però carregada de ressonàncies: la recerca obstinada d’una dona que vol trobar el famós compositor Haddouche, retirat en una mena de comunitat d’artistes que sembla funcionar com un reducte gairebé mític, a mig camí entre el refugi i la utopia. La protagonista no cerca només un home, ni tan sols una figura admirada. Necessita explicacions. Necessita respostes en un món que ja no sembla disposat a oferir-ne cap. Aquest impuls, gairebé irracional, de continuar preguntant-se pel sentit de la creació, de l’art i de la bellesa quan tot s’ensorra, és un dels motors més potents de la novel·la. No és estrany que al lector li venguin al cap universos com els de La carretera, de Cormac McCarthy, o Fahrenheit 451, de Ray Bradbury: relats on l’ésser humà malda per escapar d’un destí funest que sembla irreversible i on la cultura, el record i la paraula esdevenen formes fràgils però obstinades de resistència.
El que demostra amb claredat El gat i les estrelles és la gran capacitat de Jordi Lara per crear ambients i atmosferes. La seva prosa, precisa i suggeridora, desplega un lèxic vibrant, d’una condensació lírica que sedueix de seguida i que dota el relat d’una intensitat més que notable. Com a gran prosista, Lara condueix el text amb seguretat, imposant el ritme i el to, i demostrant un domini absolut dels recursos narratius. Tanmateix, quan el lector arriba a les darreres pàgines, s’instal·la una certa sensació de buit: la impressió que, malgrat la bellesa formal i la densitat simbòlica, falta trama, falta una història que vagi més enllà d’una trobada que funciona sobretot degut a l’habilitat de l’escriptor per aconseguir crear un artefacte literari.
