Hi ha espectacles que et reconcilien amb l’esperança de veure que no tot està perdut. Que malgrat alguns intents d’aigualir les nostres arrels culturals, això no és possible perquè sempre hi ha algú que treu el cap i amb força es llança a la palestra a dir les paraules dels nostres poetes amb humor, intel·ligència i bon gust.
És el cas de Sum vermis. Algunes breus consideracions intempestives sobre Verdaguer, un espectacle de Ferran Dordal i Albert Prat al teatre La Fàbrica de Barcelona. Una joia tan recomanable que fóra bo que anés més enllà del límit d’aquesta pobra ciutat que s’enfonsa a ritme trepidant.
Un escenari amb sols una guitarra elèctrica, un amplificador i un micro. Un joc de llums i una nuvolada de fum molt ben amanits per Marc Salicrú. Un actor jove, nu de cintura en amunt (al final sabrem el perquè), amb pantalons vermells, sabates de cowboy punxegudes, i un abric negre balder que li cobreix el cos. En una hora i mitja, que passa volant, ens anirà explicant amb excursos, incisos, humor i fina ironia la vida de Jacint Verdaguer i el seu context històric. Els versos del poeta de Folgueroles, que cantava el cel de la catalana terra, aniran entrant per les nostres orelles amb tota la sèrie d’emocions que ell va viure: el goig per la vida i la poesia, la fe, i el trasbals de veure com el poder capgirava la diferència entre la veritat i la mentida fins a confondre-les, el dolor per l’assetjament i el càstig a la seva actitud díscola i rebel. La feina d’un bon mossèn és complaure el poder dels tres peus, els diners, la política i la doctrina religiosa i si hi ha discrepància, garrotada.
Se'ns fan evidents els fets més rellevants d’una vida dedicada al bé i a l’escriptura. Creador de llenguatge. I escoltem els versos magnífics: del Canigó, «lo Canigó és una magnòlia immensa», del Cant II de Flordeneu, o del Cant de Gentil, «lo cor de l’home és una mar, tot l’univers no l’ompliria…»; de L’Atlàntida; de les Flors del Calvari «totes les ones de la mar no poden rompre un gra d’arena»; Al Cel; Sant Francesc; els textos d’En defensa pròpia, i l’apoteosi final del Sum Vermis, que dóna títol a la posta en escena. L’ànima se’ns va encongint amb els fets terribles de l’últim tram de la seva vida. La música ens acompanya en aquest viatge amb les emocions disparades. L’actor Albert Prat, sense micro, escampa els versos verdaguerians per la sala amb una dicció clara, bella i convincent. La sinceritat del poeta del XIX forada el temps i perviu a través d’un mèdium del segle XXI, aparegut en un dels teatres del Farró.
Durant tota la funció tenim una visió molt actual de l’anomenat poeta de Catalunya. Es recrea la seva poesia i se’ns presenta l’home. Una vida especialment dolorosa en aquells episodis que enllacen amb la idea universal de l’home rebel enfront de la maquinària del poder. Si França va tenir el cas Dreyfus, aquí també tenim el cas Verdaguer. I ni se’n sap res ni se'n parla, tot i la seva trascendència. I hi ha, a més, la vigència d’una posició ètica de compromís insubornable. L’home que observa el món que l’envolta i pren partit pels desheretats, tot i que això el porti a ser un pària marginat i perseguit per desobeir l’ordre establert i a viure en un sofriment interior sostingut que l’enfonsarà, que li provocarà el desig de plegar, d’anar-se’n d’una vegada d’aquest infern en vida. Sum Vermis et non homo. «Cuc de la terra vil, per una estona he vingut en la cendra a arrossegar-me». Colpidor.
El càstig infligit pel poder, però, va provocar precisament l’efecte contrari. Va ser acollit i honorat com a poeta del poble i el seu enterrament multitudinari i espectacular el 12 de juny de 1902 n’és bona prova. Va morir el 10 de juny a la Vil·la Joana. Tenia 57 anys. Els artistes modernistes li tenien devoció. Picasso va pujar a peu a Vallvidrera per vetllar-lo. Segons el professor Ramon Pinyol el context polític estava marcat per la suspensió de les garanties constitucionals i hi havia molta tensió, això va afavorir que el malestar social i cultural es traduís al carrer en un acte reivindicatiu durant l’enterrament del poeta. L’Ajuntament de Barcelona va organitzar-li un funeral com si fos un alcalde mort en el càrrec i les floristes van estendre una catifa de flors pel mig de la Rambla. El poeta Sagarra va escriure que «la seva mort determinava la total palpitació d’aquest poble», «símbol indiscutible per empaitar tot un desvetllament col·lectiu». I Gaziel diu a les Memòries, «era una manifestació estranya i nova, que Catalunya, potser no havia donat encara mai a ningú. Era la capital de tot un poble, que expressava el seu dolor per la mort d’un poeta».
Si, per un d’aquells miracles de l’atzar, ara l’esperit del poeta s’hagués fos en un estel nocturn que fa pampallugues, des del cel d’aquesta catalana terra hi podria ensumar la flaire de la Rosa d’abril en un teatre petit i selecte del barri del Putxet, anomenat La Fàbrica.
