Pegaso arando és un llibre publicat l’any 2007 per Lleonard Muntaner Editor que reuneix l’obra literària completa de l’escriptor Gabriel Maura. Consta de tres blocs: Prosa, Poesia i Teatre. Els estudis introductoris són a càrrec de Pere Gimferrer, autor del pròleg, Joan Mas i Vives, del preliminar titulat «Una recuperació necessària», i Afonso Pérez Maura de la Peña que, a més de compilador, firma una excel·lent «Semblanza biográfica de Gabriel Maura Montaner». Quant a l’obra del costumista, al bloc de Prosa reuneix els celebrats Aigoforts, quaranta-cinc articles (tots, excepte set, en castellà) i el «Prólogo» a la primera edició de les Poesías (1887) de Joan Alcover; al de Poesia inclou setanta-un poemes (trenta-sis en català i trenta-cinc en castellà); i en el bloc de Teatre, tres peces breus: dues en castellà, La monarquia pura, o sean cosas de la abuela, [No quiero el yerno francés] (l’obra no porta títol, aquest és el proposat pel compilador), i una en català: Costums caneres. Ses messions. Es tracta d’un llibre molt recomanable per a tots aquells interessats en la literatura nostrada i imprescindible per a qui vulgui conèixer a fons l’obra de Gabriel Maura.
En aquesta columna intentarem, primer, biografiar a aquest «personatge sense biografia», en expressió d'Enric Cassany i Cels. Bé, més que una exposició completa i primfilada de la seva vida, comentàrem alguns aspectes que ens pareixen interessants i una mica controvertits. I, en una segona part, analitzarem la seva obra menys coneguda: els articles i el teatre. Deixarem de banda els Aigoforts que ja han estat suficientment estudiats i dels quals hi ha una abundant bibliografia.
Gabriel Maura i Montaner va néixer a Palma, a la casa pairal de la Plaça de Santa Eulàlia, dia 4 de juny de 1842. Era el fill primogènit de Bartomeu Maura i Gelabert i Margarida Montaner i Llampayes. Entre els seus nou germans menors, destacaren tots els mascles: Miquel, que fou prevere i que ha estat proclamat venerable (de fet, s’ha iniciat el procés de beatificació), Bartomeu i Francesc, dos reputats artistes plàstics (el primer va ser gravador i membre de la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando), i Antoni, que es va convertir en un dels grans polítics de la seva època. De les cinc germanes, Catalina, Susanna, Margalida, Concepció i Francesca només sabem les dates de naixement i mort a Palma i que totes van casar-se amb individus que pertanyien, com la seva família, a la burgesia ciutadana.
Gabriel deixà els estudis molt jove per dedicar-se al negoci familiar, una adoberia de pell al barri de Sa Calatrava anomenada La Curtiduría. El seu pare que s’havia casat major, amb 49 anys, necessità aviat del seu ajut al taller, així que començà a fer feina des de ben jove a l’adoberia. Amb 23 anys, a la mort del seu pare (març de 1866), es va fer càrrec del negoci i va convertir-se en el cap de família. Sense el sacrifici de Gabriel, que va haver de fer esforços econòmics perquè els seus germans poguessin estudiar a Madrid i Roma, és probable que no haguessin pogut fer les seves carreres ni aconseguit l’èxit que obtingueren. A més, va viure amb la seva mare fins que ella morí l’any 1903 i també es va fer càrrec de la seva germana Concepció que enviudà jove.
Des de Josep M. Llompart, tots els estudiosos que n’han fet una semblança biogràfica han insistit que malbaratà les seves aptituds literàries i el seu talent com escriptor per dedicar-se al negoci patern, a surar tota la família, i finalment ajudar als germans a excel·lir en les seves trajectòries (Miquel com eclesiàstic, Bartomeu i Francesc com artistes i Antoni com a polític). Potser sigui cert, però hi ha una dada molt curiosa: en els vuit anys posteriors a la mort del seu pare, entre 1866 i 1874, fou quan va escriure i publicar la major part de la seva obra (tres dels set «Aigoforts», trenta-nou dels quaranta-cinc articles, cinquanta dels setanta-un poemes i les tres obres teatrals; és a dir, quantitativament més de dues terceres parts de tota la seva producció). Per tant, en un principi no foren aquestes responsabilitats les que l’obligaren a donar l’esquena a l’activitat literària. Si de cas, fou posteriorment, a partir de 1875 que minvà la dedicació als afanys creatius. Les causes, evidentment, les desconeixem.
Tot i la dedicació a la feina i la formació autodidacta, escrivia des de jove. Joaquim M. Bover a la Biblioteca de Escritores Baleares (vol. I, 1868) recollia un dels seus poemes escrits el 1861, «Seis siglos ha», i afirmava «ya a la edad de diecinueve años producía con la soltura y desembarazo que se observa, sus composiciones líricas». Sabem que abans de 1865, que és quan va començar a publicar poesia, havia escrit altres poemes en castellà.
En aquests anys feu amistat amb Bartomeu Ferrà i Tomàs Forteza i participà en algunes lectures i actes culturals juntament amb Pere d’Alcàntara Penya, Jeroni Rosselló, Pons i Gallarza, Victòria Penya, Manuela de los Herreros, Tomàs Aguiló, Miquel Victorià Amer, Margalida Caimari... A partir de 1865, com hem dit, començà a publicar poemes a diverses publicacions, com els almanacs d’El Isleño, Diario de Palma o Lo Gay Saber. El 1868 va aconseguir un accèssit als Jocs Florals amb el poema «L’espigolera». A partir d’aquest any, amb certa regularitat publicà articles i poemes a diverses publicacions sobretot mallorquines. Especialment a la revista setmanal La Dulzaina, que va fundar juntament amb Bartomeu Ferrà i Tomàs Forteza, on van aparèixer en el poc més de mig any de vida de la publicació, trenta articles i nou poemes amb diversos pseudònims (Al-Majori, Fermín i, sobretot, Pau de la Pau), però també a El Saracossano, Revista Balear, Museo Balear, L’Ignorància, La Roqueta entre 1869 i 1875. A partir d’aquesta darrera data ja sols publicà ocasionalment algun altre article o poema, i menys encara a partir de 1880 i fins a la seva mort (1907). D’aquesta darrera sols en coneixem escassos testimonis. Tot i així, cal destacar en aquest període escriví el «Pròleg» a la primera edició de les Poesías (1887) de Joan Alcover i publicà la seva obra primordial, el conjunt de proses costumistes titulades com Aigoforts (1892), encara que totes les peces, excepte «Ses Paperrines», ja havien aparegut amb anterioritat (entre 1870 i 1887).
El 1876, amb 34 anys i després de la seva etapa més fecunda com escriptor, es casà amb Margalida Ribot Pellicer. Van tenir dos fills, Bartomeu i Margalida. La prematura mort de la seva esposa, sols tres anys després, el va deixar amb els dos fills petits. El 1884, es va tornar a casar amb Magdalena Nicolau. D’aquest matrimoni va tenir altres dues filles, Regina i Magdalena.
Amb l'inici de la carrera política del seu germà Antoni, el 1881, que, a l'edat de 26 anys, va ser elegit diputat a les Corts dins les files del Partit Liberal Fusionista, Gabriel fou el seu procurador i intermediari amb la societat local. A partir d’aquest moment és quan pràcticament deixà de publicar poesia i articles a la premsa. Diu Pere Rosselló Bover que «la força que el maurisme va assolir a l’illa, fins i tot entre la classe intel·lectual, no s’entendria sense la labor silenciosa i constant de Gabriel, el germà major del clan Maura. És per tot això que Joan Lluís Estelrich, en veure’l enfeinat amb tasques vulgars i prosaiques [com a empresari i ajudant a la carrera política del seu germà], el comparava amb el cavall Pegàs fermat a l’arada i dedicat al conreu de la terra. Una imatge que, sens dubte, serveix magníficament per explicar el que Estelrich i altres lletraferits de l’època devien considerar una dilapidació de les qualitats literàries» per dedicar-se a tasques mundanes i prosaiques. De fet, aquest any també fou membre de la Junta Directiva de l’Escola Mercantil.
Per aquesta època va mantenir una bona amistat amb Joan Alcover. Com hem dit Maura li escriví el pròleg a l’edició de les Poesias de 1887 i, probablement, fou Alcover qui el va convèncer per publicar els Aigoforts i, en justa correspondència, en feu el pròleg per a l’edició de 1892. El poeta, de la mà dels Maura (Gabriel i Antoni) va iniciar una breu carrera política en el partit liberal que va culminar com a diputat a les Corts (1893). Maura va tenir també relacions amb altres membres del sector liberal conservador illenc, essencialment per col·laborar en l’ascens del seu germà. Un ajut polític que fou constant fins a 1902, any que Antoni ja cap del seu partit i amb una sòlida trajectòria política a nivell nacional (aquest mateix any fou nomenat president de Govern), deixà de necessitar el recolzament illenc.
La producció artesanal o gremial de l’adoberia de la Calatrava canvià després de la compra d’uns terrenys al Molinar l’any 1893 i el trasllat de la fàbrica el 1897. Passà d’una producció artesanal a preindustrial. Tot i que els biògrafs senyalen que la fàbrica feu fallida poc abans de la seva mort, Alfonso Pérez Maura de la Peña ofereix algunes dades que fan pensar que no es va enfonsar del tot (malgrat que és cert que el seu germà Antoni pagà deutes d’algunes pèrdues que generava el negoci), sinó que la deixà en mans del seu fill Bartomeu. De fet, afirma que el primogènit «mantuvo esta actividad industrial unos años más a la muerte de su padre, con la ayuda de su recién nombrado socio, Manuel Salas, concretamente hasta 1913».
També participà en activitats de la classe burgesa a la qual pertanyia i fou membre d’associacions com el Foment de la Pintura i l’Escultura, el Círculo Mallorquín, la Unión de Fabricantes de Curtidos, la Càmara de Comerç... I col·laborà amb entitats benèfiques com la Societat Protectora de la Infància i fou soci protector del Círculo de Obreros Católicos. També fou el promotor, juntament amb el seu germà, en l’edició de l’àlbum Limosna (1896) en benefici de les víctimes de l’explosió del polvorí de San Fernando a Palma en la qual moriren un centenar de persones.
Afonso Pérez Maura de la Peña afirma que dedicava prop de tres o quatre hores diàries, excepte els diumenges, a la correspondència. D’una banda a la privada, essencialment amb els germans que vivien fora de l’illa (Bartomeu, Francesc i Antoni) i als quals ajudà a desenvolupar les seves vides professionals a la península; d’altra, escrivint i responent a cartes relacionades amb el negoci familiar de l’adoberia. Així la correspondència, complia dues funcions: conèixer i atendre les necessitats familiars fora de Mallorca i servir a la vida professional i al negoci familiar. A més d’aquestes cartes, també s’han de tenir en compte les que intercanviava amb els seus amics i coneguts.
La mort de la seva mare per febrer de 1903 fou un cop molt dur que li costà de superar (un temps després encara escrivia «cada día siento más viva en mi corazón la herida» parlant de l’òbit matern). Aquest any també realitzà la seva darrera activitat cultural pública: ser vocal en el jurat dels Jocs Florals convocats per l’Ajuntament de Palma.
En els darrers anys de vida l’escepticisme, present en els seus millors escrits, s’accentuà i s’aïllà una mica del món. En les cartes al seu germà Antoni li parla de la misantropia com un estat desitjable per a l’ésser humà i afirma que «Esta vida es un rosario de resignaciones interminables». En fi, sembla com si en fer la vista enrere contemplàs la seva vida com un cúmul de sacrificis sense recompensa.
A causa d’una ferida a la cama per una caiguda dins casa seva per desembre de 1906, unida a la seva mala salut i a la diabetis que patia, morí el 29 de març de 1907, als seixanta-quatre anys d’edat.
