Robert Graves,
Breus històries mallorquines.
Nova Editorial Moll, 2024.
Hi ha escriptors que semblen un pou sense fons. Escriptors que no acaben mai el doll creatiu i, tot i que exploren diversos gèneres i formats, sempre ens ofereixen un producte literari d’alta qualitat. Amb Breus històries mallorquines, Nova Editorial Moll (2024) recupera una faceta menys transitada però essencial de Robert Graves: la del narrador atent a la vida menuda, a l’anècdota reveladora i al gest que retrata tota una comunitat. Instal·lat a Deià, que convertí en la seva Arcàdia vital i creativa, Graves fou testimoni privilegiat d’un temps i d’una gent que avui ens semblen llunyans, gairebé llegendaris.
Tanmateix, en aquestes pàgines hi batega un tarannà que encara reconeixem: el d’uns mallorquins sovint esquius, prudents, malfiats davant allò nou, però també tenaços i irònicament savis. Coneixedor profund del mite i de la història —i autor universalment associat a novel·les com Jo, Claudi—, Graves desplega aquí una escriptura més immediata, a vegades viscuda en primera persona o bé com a confident privilegiat d’històries i anècdotes memorables. Aquests relats, molts dels quals van veure la llum en capçaleres tan prestigioses com The New Yorker, complien també una funció pràctica: fer caixa, pagar factures. Però el resultat ultrapassa de molt l’encàrrec periodístic.
Hi trobam escenes que configuren un clar mosaic existencial: el projecte d’escriure i representar una obra de teatre, l’educació a la Mallorca de mitjan segle XX, el robatori d’una bicicleta a Ciutat, una infidelitat perseguida amb una obstinació detectivesca… La mirada de Graves és la d’un estranger integrat, prou distant per observar amb lucidesa i prou arrelat per saber valorar i donar a conèixer allò que descriu. El seu to oscil·la entre la ironia fina i la intel·ligència mordaç; sap despullar les convencions socials sense caure en el menyspreu ni en la crítica.
En aquestes històries, la «vida mallorquina» apareix com un univers amb regles pròpies, on l’honor, la paraula donada i la reputació tenen un pes decisiu. Cal destacar la rigorosa tasca de recerca i traducció de Nofre Moyà, que contextualitza i anota els relats amb precisió, facilitant al lector contemporani l’accés a referències, topònims i costums. Gràcies a aquesta feina, el llibre esdevé no sols un recull literari, sinó també un valuós document historiogràfic i sociocultural. Breus històries mallorquines ens retorna un Graves proper i irònic, capaç de convertir l’anècdota en matèria literària i de fixar, amb una prosa aparentment lleugera, la memòria d’una Mallorca que, tot i els grans canvis, encara ressona en nosaltres.