La Renaixença no fou sols un moviment de recuperació de la cultura pròpia i de l’activitat literària en la nostra llengua, també fou l’època en què les escriptores començaren a incorporar-se en el sistema literari en català. A partir de la segona meitat del segle XIX, a Mallorca, diverses poetesses, coetànies dels primers escriptors renaixentistes illencs, participaren de manera habitual en tertúlies, actes, lectures i publicacions. Des de 1860 i fins a final de la centúria (abans de l’aparició de Maria Antònia Salvà) tres foren les poetes més destacades: Victòria Penya i Nicolau (Palma, 1827- Barcelona, 1898), Margalida Caimari i Vila (Manzanillo —Cuba—, 1839 - Palma, 1921) i Manuela de los Herreros i Sorà (Palma, 1845-1911).
Victòria Peña escrivia des de molt jove. Va tenir amistat amb molts de poetes de la Renaixença i va viure de ple l’ambient literari de la època. Va aconseguir fins a set guardons en els Jocs Florals. Era germana de Pere d'Alcàntara Peña i es va casar amb el poeta Miquel Victorià Amer. També fou socia honorària de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona. La seva obra poètica va ser recollida pòstumament en dos volums amb el títol de Poesies (Ilustració Catalana, 1909).
La família de Margalida Caimari, filla d’un emigrant a Cuba, tornà a Mallorca quan era nina. A més de dedicar-se a la poesia, va realitzar una important labor social: presidí l'Associació d'Obreres de Sant Josep, impulsà la fundació de diverses cases bressol per a les famílies més humils i inaugurà les escoles diürnes graduades per a fills d'obrers. Va participar sovint en tertúlies, recitals i actes literaris. Va publicar més d’una vintena de poemes a revistes literàries i periòdics de Mallorca i de Catalunya (El Isleño, Diario de Palma, Lo Gay Saber, Calendari Català, La Dulzaina, Revista Balear...) i en diverses antologies, però la seva obra roman dispersa i no s’ha publicat en forma de llibre.
A la tercera, Manuela de los Herreros, dedicarem aquest estudi. L’hem triada a ella per dos motius: la seva obra poètica està a l’alçada de les altres dues i, a més, va provar altres gèneres literaris com els articles en prosa i el teatre, i també perquè és l’exemple més clar d’una vocació literària, si no del tot truncada, sí extremadament condicionada pel fet de ser dona.
Biografia
Maria Manuela de los Herreros i Sorà va néixer a Palma dia 10 de juny de 1845, filla de l’escriptor i catedràtic Francisco Manuel de los Herreros i Schwager, que va ser director de l’Institut Balear i administrador dels béns de l'arxiduc Luis Salvador d’Habsburg a l'illa, i de Manuela Sorà i Eliol. Va viure amb els avis materns al barri mariner de Santa Creu des de poc després del naixement fins al seu matrimoni. Va créixer en un ambient culte i la seva família li facilità una educació privilegiada. Estudià llengües (anglès, francès i italià), coneixia l’alemany per tradició familiar i dominava el català i el castellà. Es dedicà també al dibuix i a la pintura i en va rebre classes. Des de nina es convertí en una bona lectora i destacà entre les alumnes de les escoles a les quals acudí, com la de Bernat Homar i d’Alexandre Perelló. També molt jove va començar a escriure poesia i, com Margalida Caimari i Angelina Martínez, es relacionà amb els escriptors renaixentistes de l'època. De la mà, a més de la seva família, de Josep Lluís Pons i Gallarza, que es va casar amb la seva amiga i companya d’estudis Maria Pons, va accedir als cenacles literaris de l’època. Pons i Gallarza, com a president de l’Ateneu Balear, amb l’ajut de Joan Palou i Coll, va obrir les portes de l’Ateneu a les joves poetes i va fomentar que s’incorporassin a les tertúlies literàries de l’època: Ateneu, Casino Balear, Círculo Mallorquín, Centre Militar... També a moltes cases particulars com la del seu oncle Joan Socías, Miquel Bauló o del mateix Pons i Gallarza. De les reunions, alguns contemporanis destacaven de Manuela tant l’habilitat declamatòria com la memòria (recitava els seus poemes sense llegir-los). Foren espais que l’ajudaren a estar en sintonia amb la literatura de l’època i l’estimularen a seguir amb la seva producció poètica.
Cal dir que així com la família nodrí el seu amor per les lletres i la instrucció acadèmica, també va tenir una educació molt marcada per l’esperit religiós i les normes socials de caire patriarcal que regien l'illa, la qual cosa feu que supeditàs la seva labor literària i creativa als deures que la societat li exigia com a dona. En paraules d’Isabel Peñarrubia: «la condició de dona fou un entrebanc per a la seva carrera literària. Manuela l’havia ben assumit i posposava sempre l’escriptura, i fins i tot la lectura, a les tasques de la llar.» Molt més encara, a partir de 1872, any del seu matrimoni.
Una de les primeres composicions poètiques infantils la dedicà al seu oncle, l’escriptor Manuel Bretón de los Herreros (1796 –1873), i li envià. Al dramaturg li feu gràcia i li contestà amb una dècima que reprodueix Tous i Maroto a Dª Manuela de los Herreros, Hija Ilustre de Mallorca. Notas biográficas (J. Tous, 1912, el poder consultar aquí).
Tenia sols devuit anys quan va participar, juntament amb els autors més prestigiosos de l’època, amb una composició en el volum Corona poética dedicada a S.M. la Reina la Señora Isabel II (1863), la qual cosa demostra que la seva poesia ja era preuada des de joveneta. També, per desembre d’aquest any, va publicar a El Correo de Mallorca, el poema elegíac «A la memoria de mi querida profesora Sra. Da Ramona Canals de Perelló».
Tous i Maroto diu que va escriure la comèdia Dia de matances amb devuit anys, però el manuscrit que es coneix d’aquesta obra porta data de 25 de desembre de 1868 (és a dir als vint-i-tres anys). El que sabem cert és que fou representada a casa del seu oncle Don Joan Socías i és una bona mostra de la seva precocitat. També de la seva manera de pensar condicionada i contaminada per l’època. De fet, posa aquestes paraules en boca de Dona Rosa, que representa el seny mallorquí): «No vuy dir jo que la dona / haja de ser ignorant, / siga si vol instruida / sense sortir d’es seu ram / (...) i aprenga tot lo que vulga / en sebre lo principal, / i tenga pes seu recreo / llibres de sana moral / ahont aprenga bones màximes / que li enseñan a formar / sa ventura d’es seu homo / i el cor dels seus infants. / Aquesta és instrucció bona / que una dona ha de cercar».
Segons Tous i Maroto, excepte les produccions inicials en castellà i unes poques posteriors, la seva poesia és essencialment en català. També afirma que és «muy copiosa, pero apenas conocida, debido en gran parte a la ingénita modestia de la distinguida poetisa quien mostro siempre la más tenaz oposición a coleccionar en un volumen sus gallardas composiciones». De fet, coneixem alguns poemes i proses inèdites, composicions de les quals parlarem en el proper article dedicat a la seva obra. És evident que sols una part de la seva producció (sobretot la poètica) fou publicada a revistes i diaris mallorquins de l’època com La Dulzaina, La Revista Balear, El Sarracossano, El isleño, El Diario de Palma, La Roqueta, Gazeta de Mallorca, Ca-Nostra, i també a revistes del Principat com Lo Gay Saber, Calendari Català i La Il·lustració Catalana. Un altre tret que cal destacar és que, a diferència de Victòria Penya, mai no es va presentar a cap convocatòria dels Jocs Florals ni a altres certàmens literaris. Possiblement una mica per modèstia, una mica per pudor i, sobretot, per no destacar més del que li marcava el rol de la societat tradicional.
Al la joventut, Manuela va mostrar un gran interès per la poesia, especialment per la lírica romàntica que dominava l'època. Tot i que coneixia la literatura europea romàntica i espanyola (la influència de Zorrilla i Bécquer són evidents, i de fet en parla en els seus poemes), té un fort enfocament localista. Tous i Maroto la definí com «ultra-mallorquinista» i ella parla sovint en els seus poemes de l’amor que sent per l’illa, pels seus costums i per la seva llengua. Tot i afirmar que volia emprar el mallorquí del poble i defensà l’ús dialectal en la literatura (una bona mostra és el poema «Parl perquè m’entengan»), fou «adjunta forana» de la junta organitzadora dels Jocs Florals a Barcelona, va mantenir bones relacions amb els escriptors més destacats de la Renaixença i publicà poemes en diaris i revistes de Catalunya.
En els cercles literaris que, com hem dit, ja freqüentava des de jove, la poeta va compartir espai amb les figures literàries i culturals de l’illa més significatives del seu temps. De fet, la seva obra va ser molt respectada en aquests ambients i la seva reputació com a escriptora es va consolidar al llarg dels anys, fins al punt de ser vista, igual que Victòria Penya, com un model de la intel·lectualitat femenina en una època en què les dones encara tenien un accés limitat a les esferes públiques i literàries.
Tot i així, Manuela de los Herreros és un dels exemples més evidents de la dona escriptora que va haver d’adaptar-se a l’estereotip femení que exigia l’època: no cercar el reconeixement (ja hem dit que no es presentava a certàmens i mai no va voler publicar un volum dels seus poemes), menysvalorar-se respecte a l’obra dels col·legues masculins (s’acusà en diverses composicions de glosadora poc instruïda), i arribà fins al punt d’escriure en els seus manuscrits «Prohibició de treure’n còpies», com si no volgués la lliure circulació i coneixement de les seves obres. Isabel Peñarrubia afirma que «les poetes del segle XIX com a pioneres a vindicar la veu pública tingueren un difícil repte: acoblar la llibertat que demanava l’acte d’escriure a la contenció que els exigia la definició cultural de feminitat». Creiem que, lamentablement, en el seu cas la segona dominava sobre qualsevol ànsia creativa o de llibertat.
Després d’una primera etapa en la qual escriví composicions juvenils i, com hem dit, va emprar les dues llengües (el 1867 va escriure en castellà el seu primer article costumista «La peinadora» que va aparèixer l’any següent al Almanaque de las Islas Baleares), a partir de 1868 començà a publicar regularment els seus poemes a diaris i revistes, gairebé sempre en català. Aquell any en publicà vuit i altres vuit l’any següent. Per desembre 1869, amb motiu de la visita de Zorrilla a Mallorca, es va fer una lectura en honor al dramaturg a l’Ateneu Balear en la qual participà Manuela, juntament amb Margalida Caimari i Angelina Martínez i alguns dels més reconeguts col·legues masculins de la seva època. Participà també a recitals d’actes benèfics com l’organitzat per l’epidèmia de la febre groga que des d’agost de 1870 va afectar Mallorca.
Ja a l’edició de Lepzig del Die Balearen, l’any 1871, l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria afirmava: «la mateixa orientació literària que Tomàs Aguiló segueix també la bella i cultivada senyoreta Manuela de los Herreros i Sorà, qui s’ha acreditat ja com a celebrada poetessa. Ens limitarem a presentar del preciós i exuberant ramillet de pomes unes poncelles, on queda patent com al sentiment i la tendresa en l’expressió tan propis de la dona, s’uneix amb precisió un profund pensament poètic» i incloïa a l’antologia d’escriptors illencs tres poemes en català de l’autora: «So d’un infant» (1867), «Records» (1868) i «Anyoransa» (1869).
Manuela va seguir escrivint i publicant poemes regularment en aquests anys i el 1872, a la Revista Balear, va aparèixer el seu primer article de costums en català, «Sa criada mallorquina». Aquest mateix any, amb el seu matrimoni, es produí un tall. És a dir, va dur una activitat intensa com a escriptora fins que es casà amb l’advocat i polític Enric Bonet i Ferrer. Els amics poetes, per commemorar l’enllaç li escriviren una corona poètica, en la qual destacava la composició de Mateu Obrador «Un plet en el Parnàs». En aquesta composició, a més de destacar el seu talent poètic, l’exhortava a compaginar la vida de casada i la creació literària. Manuela contestà, suposadament uns mesos després, amb el poema «Apel·lació». En clau de metàfora, i en un poema autobiogràfic, sostenia que des que era una dona casada ja no tenia inspiració, havia substituït la poesia per les feines domèstiques, havia passat d’encisar-se en el cants dels ocells a consultar les receptes per cuinar-los, i la seva ploma que abans feia poemes ara només servia per fer comptes i llistes de feines. La conclusió desoladora: «El cantar no’s fet per mi, / que no pug lluir més gala, / que sa veu d’una cigala, / d’una granota o d’un gri».
Manuela va tenir catorze fills (o, si més no, en va parir catorze perquè sabem que algun morí en el part o albat) i va haver de deixar de costat la literatura per dedicar-se a la seva família. Si no d’una manera absoluta, perquè encara seguí publicant poemes, amb menys abundància però sense deixar de fer-ho fins a 1875, i seguí assistint a lectures i tertúlies literàries (per abril de 1874, participà al Círculo Mallorquín en una sessió benèfica per a recollir doblers pels ferits a la guerra carlista) sí que va anar minvant la producció. Un poema, també autobiogràfic, en el qual reflecteix magníficament que la seva labor literària ha quedat supeditada a la de mare és l’escrit a la seva amiga Maria, l’esposa de Josep Lluís Pons, l’any 1875, quan ja tenia dos fills: «Fer versos per mi no s’usa, / i de’s que un temps escrivia / només me queda en el dia / una memòria confusa. // D’aquest ram ja no en sé res / d’ençà que la vida em pas / amb un infant en es bras / i s’altre infant dins es bres, // i en veritat li pug dir, / sense que ho prenga per riure, / qu’he perdut tot s’escriure / i casi casi es lletjir.»
El 1873 es va editar l’antologia Poetes Balears de Jeroni Rosselló, en la qual, al costat de les figures masculines més representatives de la Renaixença, apareixen tres poetesses: Victòria Penya, Margalida Caimari i Manuela de los Herreros. D’ella es recullen els poemes «El so d’un infant» (amb traducció al castellà de Tomàs Forteza) i «Records» (amb traducció al castellà de Jeroni Rosselló). Més endavant, va participar també en algunes antologies col·lectives com la Corona poètica dedicada a la beata Catalina Tomàs (1874) i a Homenage al Beato Raimundo Lulio (1877).
Tot i aquestes publicacions i col·laboracions, la maternitat i la seva vida familiar van tenir un impacte significatiu a la seva obra: d’una banda perquè pràcticament va haver de deixar d’escriure i llegir ja que disposava de molt poc temps per fer-ho (Tous i Maroto diu que fins i tot ajudava als fills en els deures del col·legi), i d’altra, en els pocs poemes que va poder escriure (excepte els de circumstàncies) uns reflecteixen el seu amor de mare i les preocupacions personals, i altres, com si així pogués alliberar-se una mica de la feixuguesa diària, tenen un toc d’humor («Un bon poll» o «Cant des puput» en són bons exemples).
Isabel Peñarrubia diu que el seu primer biògraf, Tous i Maroto «reblava el clau sexista proclamant-la per damunt de tot la perfecta casada i ángel del hogar», cosa que és certa, però l’estudiosa reconeix que Manuela «s’aferrava al model de la dona tradicional» que, a més, era una «forma de mantenir un mallorquinisme incòlume a les influències forasteres». Rebutjava la moda, les convencions socials frívoles i insistia en complir amb els deures que li assignava la societat. De fet, «mai no mostrà ni frustració ni rebel·lia davant d’aquest destí de dona predeterminat per la societat patriarcal de la seva època». Al contrari, l’acceptava amb resignació com a dona i fins i tot es feia de menys com a poeta. Són els estralls de la cultura i del temps de repressió femenina que va viure i patir. Tot i ser una privilegiada quant a formació literària i acadèmica, el tradicionalisme i el conservadorisme de l’època juntament amb el pes d’una educació profundament sexista difuminaren i obscuriren la seva figura.
La condició de dona va ser, per tant, un entrebanc per a la seva carrera literària i, fins i tot, va rebre atacs misògins d'algun autor de l'època. Un d’ells va ser Joaquín Asensio de Alcántara que des del periòdic local La Campana l’acusà de no saber fer les feines domèstiques i, a sobre, no tenir gaire capacitat poètica. Manuela replicà amb uns versos enginyosos i burlescs a «Contesta». Versos que, sense ser ofensius, demostren que tenia talent per a la polèmica.
A partir de 1876 i fins a 1901 en vint-i-cinc anys que, a més dels embarassos i parts, va haver de dedicar-se plenament a la seva família, sols va publicar una desena de pomes i alguns escrits en prosa.
A 1883 es constituí a Palma una comissió per enviar obres de cultura i art femení a l’Exposició Universal de Chicago. Manuela, juntament amb altres dones, trameté obres seves a l’exposició.
A les notícies de societat de La opinión, en el mes d’abril de 1884, s’informava que Manuela de los Herreros va caure al carrer Concepció i es va dislocar el braç, fet que demostra que era un personatge públic i molt conegut a la seva època.
Tot i que és evident que tenir cura d’una família tan extensa li llevà temps per escriure i per dedicar-se a les activitats literàries, encara va trobar per a participar en activitats culturals diverses i en tertúlies o trobades d’escriptors. Hem pogut consignar que participà dia 1 de maig de 1887 en el recital poètic al Círculo Mallorquín amb motiu de la visita d’escriptors catalans i rossellonesos. Vetllada en la qual va recitar Manuela juntament amb Joan Alcover, Pere d’Alcàntara Penya, Rubió i Lluch, Jacint Verdaguer, Marian Aguiló i altres escriptors (El Bien Público, 3.5.87). Pocs mesos després, per octubre, fou nomenada sòcia de mèrit del Círculo Mallorquín.
Johannes Fastenrath a l’antologia Katalanische Troubadoure der Gegenwart (1890) va incloure el poema «Mallorca» de Manuela traduït a l’alemany.
També participà en el Círculo en una vetllada per maig de 1894 amb dues parts: a la primera, la conferència de Joan Alcover «El concepte de l’art», i a la segona, un recital poètic en el qual Manuela participà juntament amb altres escriptors com Miquel dels Sants Oliver o Joan Estelrich. Per juny del mateix any, en una vetllada literària al Centro Militar, Miquel dels Sants Oliver va fer una conferència sobre el Marqués de la Romana i, després, va tenir lloc una recitació poètica femenina en la qual participaren, a més de Manuela, Marcel·llina Moragues, Margalida Caimari i Camelia Cociña. Tots aquests actes (i altres que seguir que es produïren i dels quals no hem trobat per ara notícia), demostren que tot i no tenir una presència habitual en els cenacles literaris, sí va continuar esporàdicament participant en actes culturals.
Per febrer 1899, en el teatre del Col·legi Nostra Senyora de l’Anunciació, es tornà a representar, trenta anys després de ser escrita, Un dia de matanses, dirigida per Dona Dolores Melis amb les alumnes del centre. Segons La Almudaina (9.2.99) l’obra («la chistosa comèdia») «hizo las delicias de la concurrència». Aquesta peça va tenir un cert èxit pòstum: n’hem trobades documentades dotze representacions entre 1922 i 1937.
El seu marit, Enric Bonet, va morir el 10 de novembre de 1899. Després, vídua i pràcticament amb tots els fills vius surats, va tenir una etapa de reviscolament literari l’any 1902 que va escriure dos del seus poemes més llargs, filosòfics i reflexius, «Notes i harmonies del mar» de gairebé 300 versos i «La vida», de 440 versos; també, a més, l’elegia «A sa memòria desa meua estimada amiga Da. Maria Pons» i l’article en prosa «Dos estóls».
L’any següent, el 1903, va morir el seu pare, i el càrrec d’apoderat general de l’Arxiduc Lluís Salvador li fou confiat a ella. Sabem que va mantenir correspondència amb l’Arxiduc i es coneix una carta en la qual l’informà de la visita del rei Alfons XIII a Mallorca per abril de 1904.
En els darrers anys Manuela, per la pèrdua del seu marit i el pes de les responsabilitats administratives i familiars va viure una etapa d'introspecció i retirada parcial de la vida pública. I diem parcial perquè encara es va involucrar en algunes activitats socials i culturals. Coneixem, entre d’altres actes, que participà a la tertúlia de novembre de 1907 a casa de D. Manuel Guasp i Pujol, exbatlle de Palma, en la qual també assistiren Joan Alcover, Llorenç Riber, Tous i Maroto i Margalida Caimari. També sabem que durant tota la seva vida, però especialment a finals del segle XIX i principis del XX participà en múltiples actes benèfics i va formar part de diverses organitzacions caritatives com la Societat Protectora de la Infància, la Junta per la Repressió del Tràfic de Dones, la Junta d’Instrucció Pública, l'Associació d'Obreres de Sant Josep.
La seva salut també es va veure afectada en aquesta etapa, cosa que va limitar encara més la seva capacitat per continuar produint. Potser per això, des de 1903 fins a la seva mort, l’any 1911, no coneixem cap altra composició literària. No sabem si deixà d’escriure o simplement decidí no publicar cap altra obra.
Dia 26 d’abril de 1911 va rebre els darrers auxilis espirituals i uns dies després, el 30 d’abril, morí a Palma. En complir-se quatre anys del seu òbit, el 1915, fou proclamada filla il·lustre de Palma. Fou la primera dona que va rebre aquest reconeixement públic tan significatiu. La precedien seixanta-tres homes. Aquest honor és una fita que palesa, per primer cop, el reconeixement de la contribució les dones a la cultura mallorquina. I també, sens dubte, el reconeixement a la seva obra literària.