En relació amb l'exposició La jove plàstica i la renovació de les arts a Mallorca, 1969-1982 que es va exhibir al Casal Solleric de Palma, del 18 de novembre passat al 21 de gener d’enguany, comissariada per en Jaume Reus Morro, em faig algunes reflexions. En primer lloc, crec que es menester agraïr la feina feta a tots els qui han impulsat aquesta mostra, ja que, a parer meu, es va aconseguir, efectivament, reflectir l’esperit que surava dins l’ambient artístic d’aquella època a Mallorca.
Així, fonamentalment, es retrata la rebel·lia juvenil enfront al «statu quo» dels «popes» del sistema expositiu; el rebuig de la temàtica artística repetitiva fins a embafar, d’un paisatgisme postimpressionista ja periclitat (el paisatge, en realitat, no en tenia cap culpa de que els artistes no l’interpretassin, a les seves obres, amb un llenguatge renovat); i, especialment, el desencís del funcionament del mercat artístic (malgrat haver de reconèixer que estava recolzat per una gran part de la societat). També el desig d´introduir les tendències artístiques modernes que ja s’havien imposat en altres països; l’explosió d’erotisme adolescent, encara molt reprimit per la societat de llavors, però que ja es desbordava per la pressió psíquica exercida pel turisme, pel cinema, per la música moderna (cantautors de la Nova Cançó i, especialment, la música anglosaxona Pop, Rock, Blues, Jazz, etc.). Tot aixó, sumat al moviment hippy internacional, a les obres literàries d’autors contemporanis, dutes a l’abast pels llibres de butxaca de noves editorials, i també pels estudis realitzats pels mateixos artistes, especialment a Barcelona, i pels viatges fets a l’estranger, etc. Circumstàncies que ens permetien entreveure la possibilitat de gaudir d’un món molt més lliure i sense tantes prohibicions. Finalment, l’inconformisme polític, el desig d’una democràcia que era idealitzada com a panacea universal (desconeixent encara que caldria una lluita constant, per evitar-ne la degradació), la voluntat de defensa de la llengua i de la protecció de la natura, etc. Ideals, tots ells, compartits pels artistes plàstics representats, i pel jovent en general.
No obstant això, també s’ha de dir que bastants dels artistes inclosos a la mostra (vgrt.: Joan Palou, Gerard Matas, Antoni Socies, Enric Irueste, Àngel Sanmartín, Ramón Canet, Maria Carbonero, Amador Magraner, etc.), estaven representats, al meu parer, de forma molt minsa, quan, per la seva importància i creativitat, crec que haurien d’haver tengut presència amb més obres. I no en parlem de l’absència aclaparadora del gran artista Damià Jaume. Naturalment, a més, faltarien molts altres artistes importants de la mateixa generació —o anteriors—, que també varen fer avançar —i molt— la plàstica a Mallorca (com, només per posar un exemple, en Patxi Etxevarria o els pollencins Joan Bennàssar i Joan March, etc.), encara que aquests, tal volta, no estiguessin tan vinculats als moviments que conformaren la denominada «Nova Plàstica». Però, és evident que totes les exposicions sempre han de superar nombroses limitacions: pressupost, cabuda, temps per a la recerca, localització i trasllat de les obres, oportunitat, etc.; i també que, en definitiva, totes representen una selecció personal del Curador, atenent les circumstàncies del moment.
Crec que, simplificant molt, l’exposició boreja entre els artistes que feren obres de caire més mental o filosòfic-conceptual, diríem per entendrer-mos, els que «pensen» (però que quasi no pinten) i els que feien obres emprant el llenguatge essencial dels artistes pintors, és a dir, els que «pinten» (expressant el seu pensament mitjantçant les pròpies pintures, dibuixos, gravats, esculptures, etc.) i, naturalment, els que feien ambdues coses alhora. Cal assenyalar que és molt destacable l’exhibició de nombrosa documentació justificativa dels diferents grups artístics i dels articles, publicacions, manifests, llibres de poemes, etc., que van sorgir al voltant.
El millor de la inauguració va ser —per jo— la gran afluència de públic: estava ple de gom a gom. Ara bé, n´hi havia alguns de joves, però la gran majoria érem vells, com se sol dir «granats i mals de coure», amb orelles i nassos crescuts i cares ruades. Els homes, quasi tots calbs o canosos, amb sa closca amb bastantes faltes (o amb coronetes de capellà), barrams esportellats, o dents descol·locades que anaven pel seu compte i, alguns també, ja trontollant amb gaiato. Crec que, ara, tothom ja està més preocupat pels resultats de les possibles analítiques de pròstata que per l’erecció (abans tan preuada). He d’admetre que les dones ho duien una mica millor, conserven encara restes de la gran bellesa que les va adornar en la seva joventut, però ara ja un tant aigualida. O sigui, tots els «protagonistes» que encara esteim dempeus (no oblidem que alguns, lamentablement, ja ens han deixat), ens podríem definir com «cadaverinoics». Si, si.... ja ho sé, «cadàvers exquisits», evidentment; només faltaria.
Anem per feina: és evident que la mostra tenia com a principal atractiu («au ganxo») les obres de Miquel Barceló, que és, sens dubte, l’artista més rellevant a escala internacional de tota la colla. La seva aportació d’aquella època són obres expressionistes de gran impacte. Jo crec que es podrien definir com a «pintura d’acció», de gran colorit. I que, entenc, s´emmarquen dins el remolí del moviment conegut com «Transvanguardia». Les obres exhibides deuen molt al dibuix tipus cómic, dins l’òrbita de Mariscal.
El Mapa de Carn ens enfloca acaramullaments de gent i animals, i algunes figures zoomòrfiques, persones entravessades d’animals que resulten quasi personatges extraterrestres. Tot barrejat amb explossions de color, aquí i allà, amb pizellades gruixades i ràpides, degotissos i taques. Figures superposades i entrellaçades (amb moltes cames, mans, ulls, dents, anques, penis, mamelles). Com si fos una festa, una revetlla o verbena felanitxera primitiva i atàvica o, per ventura millor encara, com una brega a bufetades, o una orgía dantesca quasi caníbal, amb vísceres, pulmons i intestins a lloure... però també amb una espècie de cor central malmenat (creador de l’existència?) que, malgrat tot, encara llampega.
Més diria: també podria tractarse només d’una única persona, però exhibint alhora les distintes personalitats del seu esperit atormentat, trepitjant una vegada i altra el mateix recorregut del cicle de la vida (aixecar-se, anar a la feina, a dinar, al metge, a arreglar papers, a festejar l’enamorada, anar a celebrar les alegries i trionfs, o a engatar-se per oblidar les depressions sofertes pels rebutjos, per l’angoixa econòmica o sentimental, pels fracassos, per la impotència, etc. etc.). Tots aquests repetits itineraris —reals o mentals—, amuntegats un damunt l’altre, haurien anat entapissant, passa a passa, la tela, convertint-la amb una mena de palimpsest, o jeroglífic, parcialment esborrat per cada nova petjada.
També hi ha, coronant-ho tot, una espècie d’Au Fénix vermella, que tot ho veu amb els seus tres ulls i que, amb un vol com erràtic o zigzaguejant, dibuixa capritxosament una retxa perimetral negra i quebrada que configura, tal volta, un possible personatge que intenta encerclar-ho tot, talment com si fos el destí incomprensible de la Humanitat. Al fons, la muntanya de la ciutat es retalla, davant un cel incendiari.
A Persecució nocturna a la perifèria de la ciutat, a la part dreta, es veu fugaçment una cama nua (peu, turmell, ventre de la cama, genoll, cuixa) d’una persona que s’escapa correntsos (com si l´haguessin «agafat amb els calçons desfets» d’un «affaire» amorós), dels cinc cans de distintes formes i tamanys, que l’encalcen amb boques amenaçants. El tons generals son grisos blavosos i blanquinosos, llevat el ca de bou central que és, com pertoca, de color negre. La composició és quasi una diagonal, que va des de l’esquerra pujant cap a la dreta. Al fons es beslluma retallat el perfil de la ciutat, amb un celatge crepuscular. El primer pla, a baix a la dreta, sembla que siguin terrossos de terra, o caramulls de brutícia, dels camps abandonats als encontorns erms de la ciutat, fregant la foravila. És una obra de gran expressivitat i dinamisme.
A Nu pujant una escala, hi ha un personatge mig persona mig animal (com si fos un home llop), que puja una escala (a imitació, o escarni, d’en Duchamp). Tal volta, en realitat, serien dues o tres persones o animals, les qui pujarien al mateix temps, estampades una damunt o dins l´altre, en distintes grafies i procediments pictòrics. Destaca el cor rosa que fa bategar el desig i la vida. La composició, en diagonal, és també molt dinàmica i de gran colorit. Totes tres obres són d’un atractiu impactant. Pintura d’acció, amb grans pinzellades. M’atreveria a dir que, fins i tot, es podrien qualificar de «precioses». A betcollades, sí... però precioses.
La peça estelar Cadaverina 15, se’ns mostra estesa enterra, com els llums d’una pista d’aterratge. Capsetes de fusta amb tapa de vidre (talment petits sarcòfags), disposades en cinc línees, i contenint cada una d’elles distins elements orgànics que s’han anat assecant, decolorint i podrint amb el temps, durant uns cinquanta anys. Aquesta peça, al meu parer, té molt més pes conceptual que no pas plàstic. La disposició jacent permet que el públic la traspassi per damunt (malgrat el zel per impedir-ho dels responsables de seguretat, que ho intenten evitar perquè si, per mala sort, se n’esclafàs qualcuna, a més de la pudícia que es podria escampar, possiblement l’assegurança hauria d’amollar massa doblers). A mí em semblava que tenia una certa gràcia que les persones botàssin les línees de capses, perquè intuia que, surrealísticament, podria interpretar-se que en certa manera, superaven així la mort. Emperò els crítics més entesos, ens varen assabentar que, en realitat, aquesta obra pretenia evidenciar l’agonia del règim autoritari de l’època (la màgia fou esvaïda, com la boira quan surt el sol...).
Cal recordar que, segons crec, l’exhibició inicial d’aquesta obra es va fer a l’antic «Museo de Mallorca/Biblioteca Pública Provincial», que estava ubicat al carrer que llavores es deia «Lulio». I era acompanyada d’uns plafons, amb textos fotogràfics engrandits dels originals mecanografiats, del poeta Josep Albertí que, si la memòria no em falla, també tractaven del pas del temps i s’anaven degradant simbòlicament. Em va quedar aferrissat al cervell, com una petgellida al roquissar, un troç «...reflexes d'or en un edifici sanitari...». És una llàstima que aquests plafons no s’haguéssin igualment exhibits.
Autèntica revelació
L’altre artista que, per jo, vendria a esser l’autèntica revelació de l’exposició és, sens dubte, en Tomeu Cabot, artista pintor i gran dibuixant. No em referesc al conegut creador d’extraordinaris cartells serigràfics innovadors, surrealistes i inquietants, ni al colíder amb el poeta Pep Albertí, del Taller Llunàtic i del Correu de Son Coc, sinó al primitiu o inicial artista pintor. En Tomeu és un dels creadors que estaven representats amb moltes obres. Algunes de les quals (de gran qualitat), crec que eren quasi desconegudes pels visitants de l’exposició.
A la sala principal hi havia tres peces tipus «assemblage», molt «Pop art» i impactants: sa Finestra, es Balcó i Marlene Dietrich i George Harrison (aquesta darrera jo l’anomenaria «es Reservat», o millor «s´Excusat»). Totes tres, utilitzen enlloc de bastidor, una finestra o vidrieres vertaderes de fusta, i alguns vidres o taulers (i àdhuc tuberies), com elements de suport de les pintures. Totes elles demostren un gran mestratge pictòric i, alhora, una gran tendresa, innocència, fascinació i, també, una intensa alegria de viure. Tenen una factura pictòrica mestra, tant per l’execució expontànea com pels detalls, pels colors, per les perspectives il·lusòries «trompe-l’oeil», per la llum copsada, etc. Estan realitzades amb pinzellades directes i soltes que, no obstant, creen una sensació enlluernadora de gran perfecció i bellesa. També reflecteixen austeritat i una certa melangia. Els vestits estan només suggerits, però les teles, els plecs, les ombres, les sabates lluentes, etc. donen un efecte de gran realisme.
Ja es sap que l’art, per molt realista que sigui, no és la realitat (encara que també formi part d’ella), sinó tans sols una interpretació personal de la mateixa que fa l’artista (incloent-hi els seus sentiments, les seves alegries i tristors, etc.). És, per tant, només un «arti-ficcio». Però quan l’art és sincer i de qualitat, sol reflectir tan bé els sentiments humans que té l’efecte de poder enganyar el qui ho contempla i, àdhuc, aconseguir fer-lo tremolar, o posar-li la pell de gallina.
A la següent sala, hi tenia tres quadres més: un Sagrat cor de gran perfecció i fort misticisme que podria reflectir a algú que, havent patit, així i tot dona consol, pau i serenitat als qui també sofreixen. Té la cara pigallada, per unes com espores que volen o, com taques d’humitat d’un calendari antic. El rerefons està ple de detalls: vidrieres amb els portallons oberts; penjats d’un fil, una espècie de rosaris de fruites confitades, amb una patena més gran (que solia dur una estampeta aferrada, i que es regalaven als nins). A terra, s’entreveu un troç de catifa. A un costat, hi figura, com enganxada, una estampa de la Puríssima, senyal de la devoció de moltes mares (de vida tant sacrificada, a la postguerra). Podria tractar-se també d’una mena d’ex-vot, d'aquells que es pintaven per complir una promesa, feta per agraïr una curació, o un miracle. No sembla gens irònic, pareix molt sincer. Tal volta es tractaria d’allò que deia el Poeta: «es la fe de mis mayores».
Una mena D'Auca pastoral del Paradís original, fusionant franciscanament les persones amb la natura, com si fos un «Beatus Ille», potser reflectint la vida com era a l’antiga, sempre amb molta austeritat. Amb una jove parella central, com si fossin Adam i Eva, enamorats i despullats, però units i acaronant-se suaument amb delicadesa, mirant de cara el seu fràgil destí (ell duu una espècie de camiseta imperi que, finalment, es dilueix amb el seu propi cos). Hi ha cans i porcs per tot arreu i una figura femenina, a l’esquerra, que pareix més vella, com una Parca, un recordatori de que la vida no és sols amor i alegria, i que la joventut passa aviat. En segon pla, un home sembla aturat pensatiu, descansant de fer feina, potser llaurava en aquell moment. Tot el quadre està resolt amb grans pinzellades i amples taques de color. Però, malgrat la sensació de pintura ràpida, la perfecta combinació dels colors (vermells, ocres, terrossos, blancs, grisos, i àdhuc blaus de contrast) i del tendre dibuix de les formes, fa que l’obra tengui una aura bastant màgica, quasi simbolista. És com un manifest panteista de devoció a la vida que, encara que sigui humil, rústica i sempre fràgil i incerta, es pot afrontar amb dignitat i amor. Em sembla que aquesta bellíssima obra s’adelanta, en la seva factura, colors i formes, a l’esquema que, després, seria una constant de la Transvarguardia. Segons en Tomeu, està feta damunt papers aferrats a una tela. Material molt humil i fràgil que, no obstant, s’ha conservat magníficament.
Un Retrat d´una parella, amb dos cans. Ell, més alt, portant americana i corbata amb un aire tranquil, com de turista anglès. Duu a la mà sa corretge del seu canet, que està assegut mirant als espectadors. Ella, més baixa, duu al braç una munyeca mig penjant, pareix feliç. El seu ca ho té al darrere. Tota l’obra està resolta amb pinzellades ràpides, llevat del canet que pareix fet de niguls, amb pintura molt diluïda, que dóna un gran efecte de realisme. És una escena plàcida, tal volta només somniada.
En un moment determinat, en Tomeu va descobrir i es va especialitzar en la tècnica serigràfica i això, efectivament, li va obrir ses portes a un nou món artístic, més pròxim al disseny gràfic. Va realitzar nombrosos cartells, de composicions surrealistes, molt modernes i atrevides, que varen tenir gran repercussió i notorietat (destacant, per a mi, el cartell Cap a l’Autonomia, vius i ungles), però crec que precisament aquesta técnica ho va absorbir massa i ho va allunyar, lamentablement, de la praxis directa de la pintura. A l’exposició hi havia bastantes serigrafies i, també, exemplars del «Correu de Son Coc», del «Neón de Suro», i objectes relacionats. Per a mí, d’aquesta època, destacaría els dibuixos a tinta xinesa (Suret, Sol de Mallorca) i, especialment els exemplars de «Neón de Suro» fets pen Tomeu, sobretot el de les «sabates de tacó-cabra», per la gran creativitat gràfica que desprèn.
No es pot oblidar tampoc la deriva extremista, provocadora (sàdicmassoquista), de violència i de grolleria sexual, que s’evidència en algunes de les obres i textos exhibits (i que explota radicalment, en moltes altres obres que no figuren a l’exposició). Suposo que tal actitud es podria interpretar com un signe de rebel·lia i de total rebuig contra la societat (falsa o puritana) existent, i que hauria estat expressada, o més ben dit «vomitada», com a conseqüència d’un gran malestar personal. Per a mí, és difícil d’entendre que es pugui sublimar l’insult i la provocació, fins al punt de pensar que, tals actituds-obres, siguin o puguin esser en si mateixes, obres d’art. No obstant, a contracor, també haig de reconèixer la gran expressivitat plàstica que desprenen algunes d’aquestesobres.
Varietat d’artistes
Altres artistes de gran rellevància a l’exposició, són els germans Andreu i Esteve Terrades i la companya d’aquest darrer, Sara Gibert (que ja ens ha deixat). Els germans Terrades van ser catedràtics de dibuix de la Universitat o d’Instituts d´ensenyança. Per tant, la seva vida professional ha estat sempre lligada a l’art (a diferència d’altres artistes que, per poder viure, han hagut de fer feines molt més allunyades del món artístic).
Andreu, a les obres exhibides, sempre incorpora el dibuix i el color com elements essencials. Moltes vegades retalla les figures i objectes en taulers que, després, pinta i els incorpora aferrant-los o cosint-los a les teles, a les lones, als bastidors, etc., aconseguint així un joc tridimensional i lúdic. Hi ha també objectes quotidians quasi surrealistes, que desprenen una màgica melancolica de records. Tot resulta molt Pop Art, però sempre amb una visió mallorquina, camperola, nostàlgica i crítica. També destaca com a gran defensor de la terra i de la naturalesa. Va despuntar com a crític dels excesos del Turisme que, en certa mesura, començava llavors a destruir el sistema de vida tradicional. Té el mèrit d’esser un dels precursors en descobrir-nos aquí la «Poesia visual», editant uns quans aplecs de preciosos dibuixos. També va ser un dels creadors del periòdic tipus Mail Art, denominat «Neón de Suro», i altres publicacions. La seva gran perfecció i creativitat queda patent en totes les seves obres i, per a mí, destaca especialment el cartell dels 50 dies de plàstica a Inca.
Esteve, a les obres exhibides, mostra la seva preocupació pel tema de la desconstrucció i la investigació de nous camins de l’art plàstic. Així es pogueren veure escultures-pintures fetes amb els bastidors dels quadres, que ja no servien de suport de les teles. Havien cobrat vida pròpia i es convertien en escultures pintades, estructures que volen, com coets o avions de paper, fent de contrapès a envelats o banderes, i bastint una espècie de menjadores de gallines sense reixeta, oberts a l’entrada i sortida dels pensaments. També hi havia quadres amb suports més convencionals, però aquí la temàtica és, per jo, bastant desconcertant (làpides funeràries, o esteles commemoratives, custodiades per homes forçuts exhibint-se en postures culturistes, un a cada banda, com «pendants». Tot emperò amb colors molt vibrants i amb un dibuix de còmic (una espècie de «Futurisme» modern), de gran agitació tremolosa (com fets amb una mà afectada per un Pàrkinson accelerat). Podrien representar l’exaltació de la força física enfront de la mort, o potser fos millor a l’inrevés?.
Hi tenia també altres dos quadres molt impactants: a un, hi ha una figura masculina despullada, de cara agigantada i desfeta, com a escridassant i fent exhibició dels seus braons, amb un penis erecte, i amb una espècie de tamboret, o faristol. Tot resolt amb un dibuix tipus còmic o de «graffiti», molt expressiu. La figura rep una llampejada, o cascada torrencial, de colors rosa, blanc i taronja. Per tot ploven, o neven, amples pinzellades blaves. A l´altre, també amb una figura central d’un home gris, amb caperrot, despullat i amb cara duplicada —com si fos un eco—, exhibint també un penis erecte. Aquí hi ha dos tamborets. La cascada és ara, vermella i groga, i la pluja o neu, sembla de plomes verd maragda. Aquestes dues obres són molt impactants i difícils d’oblidar. Són de gran expressivitat, tant per les figures deformades, com pels colors enlluernadors. Igual que el seu germà bessó, també va ser un dels creadors del periòdic tipus Mail Art, denominat «Neón de Suro», i d’altres publicacions i cartells.
Sara Gibert, estava representada amb tres obres: una construcció (o desconstrucció?) de llistons de fusta pintats, units pels extrems o encreuant-se, formant una espècie de gelosia (o «Rayuela» espacial) que, com si fos una parra, s’enfila per la paret. Sembla una teringa de cuques de colors que s’escampen pel cel. Això sí, aquestes cuques tenen nocions de geometria rudimentària, apreses tal volta de Mondrian. És molt poètic. Preciós. També hi havia un dibuix de grans dimensions. Un gran paper amb dotze dibuixos al carbó de capells. Tot, sota una pluja de plomes estampades de distints colors. També molt interessant, de gran expressivitat. A una altra sala, es trobava una obra germana de l’anterior, però aquesta vegda els dibuixos al carbó son d’objectes més femenins: paraigües, guants, bosses i un maletí de pell blana. La pluja és de pintes i guants. Igual d’interessant que l’anterior. Quan, fa molt de temps vaig conèixer na Sara, em va semblar una dona decidida i valenta, com si fos nord-americana, una espècie de «Women’s Lib», que tintava xarxes de corda gruixada, de distints colors molt vius, a l’estil dels francesos del moviment «Support/surface». Va ser també creadora del periòdic tipus Mail Art, denominat «Neón de Suro» i d’altres publicacions i cartells.
Gerard Matas (un altre artista que, desgraciadament, ens va deixar) estava representat per una petita escultura de fusta pintada i dos quadres, ambdós molt interessants i enigmàtics, com tota la seva obra: figures suggerides, insinuades, tapades o amagades, sota teles retxades. La petjada del «Tadzio», en banyador dels anys 20, a Mort a Venècia del gran Luchino Visconti, podria ser-hi present. En Gerard va esser un dels creadors del Grup Ensenya i un dels primers artistes d’aquesta generació que va intentar aconseguir ser un professional de la pintura, exposant a la Sala Pelaires, a Milà, a Catalunya, etc. Va aparèixer en un llibre de l’important crític i assagista italià Gillo Dorfles. Crec que aquest autor hi destacava les seves obres (fetes amb la tècnica de la «caseïna»), unes figures com si fossin cossos buits sense cap, talment carcasses fetes d’escorsa de troncs de figuera. Com a escultor va emprar elements humils: troncs polits de fusta i corda (bastant més tard, també el ferro soldat), per fer obres d’un aire arcaic, emparentades amb les primitives eines dels pagesos i amb un ressò llunyà de les màscares de les tribus africanes. Va ser, a més d´un gran artista, una persona d’una amistat molt generosa amb els altres companys.
Pep Canyelles estava representat per bastantes obres. Dues encisadores capses verticals allargades, amb llistonets rodons de fusta pintada (alguns com xigarros amb filtre), enquadrats a dins distins compartiments horitzontals, o fins i tot foradant i transpassant el límit de la capsa, talment fletxes atravessades. Son obres molt lúdiques i colorides, una espècie de joguines. Recorden els pectorals de guerra, les catifes o les túniques, i les corones o diademes frontals emplomades (‘tocats/penatxos’), dels guerrers indis nord-americans i, també, les teles o les escultures d’altres societats primitives, como ara la vikinga. Son obres precioses. També hi havia dos grups, de quatre quadrets ajuntats, molt màgics, de figures geomètriques pintades com si fossin de filigrana, o de pedres precioses, o com brodats dibuixats: triangles, quadrats, punts. Formant tot una espècie de constel·lacions. Poesia pura. Va formar part del Grup Criada i ha destacat també com escultor amb fusta i en ferro.
Vicenç Torres estava representat amb tres pintures. De les quals, dues corresponen a una etapa de forta crítica política contra el règim dictatorial, mentres que l’altra correspon, segons ell va dir, a l’inici de la seva recerca d´una veu pròpia més centrada en la pràctica artística. Per a mí és una decisió que l’ha convertit definitivament en un important artista pintor. Aquesta darrera obra ens presenta una dona que està arrecerada al racó de l´arrambatge de dues parets, una de les quals divideix l’obra en dues parts, de d’alt a baix. És un escaire que podría ser també una caseta en runes sense sòtil (com un llibre obert). Hi ha una certa tenebrositat, com una temença del futur. A l’altra banda de la paret, a defora, es veu un paisatge, que també és abrupte —quasi fa feredat— tot ple de bonys i enfonyalls. Dins la foscor es beslluma una espècie de figura masculina. També hi ha un símbol cabalístic, dues llunes (com clovelles de tallades de meló), creixent i minvant contraposades. I, a baix a la dreta, apareix una au vermella. Tal volta, la encara dèbil claretat que va sorgint del cel, podria augurar alguna esperança. Tota l’obra respira un clarobscur d’incertesa, d’angúnia. En Vicenç ha creat obres molt personals i sempre inquietants. Ha fet moltes exposicions i ha participat —i guanyat premis—, en molts de certàmens. Va formar part del Grup Criada.
Joan Palou estava representat per una sola obra pictòrica abstracta que crec que no té títol, però que jo anomenaria Dansa de papallones-infinit fosforescents, al bosc dels branquillons roents. És una pintura màgica, enlluernadora, d’un acolorit lirisme excepcional, de gran musicalitat. Dins un domini fosc, ens remet directament a rituals dels antics xamans que, tal volta, predeien el futur o explicaven el present, guiant-se amb les giravoltes de les espires, o els resplandors intermitents dels calius de les fogueres, o també, esbrinant el lent i fascinant moviment del cel estelat de la Via Làctia. Sembla una explossió de colors i formes que, esclatant dins la naturalesa, s’imposen a la tenebrositat de la foscor i rutina diària. A altres obres d’aquest període hi figuren elements com a ceptres, o bastons de comandament, formats per una mena de pedreria geomètrica, d’intrincades formes i de gran vistositat, sempre nedat damunt un fons negre. En Joan, als seus inicis, va ser molt sorprenent per la creativitat i originalitat de les seves obres, tant en pintura, com en poesia. Gran lector i coneixedor del cinema i de la música moderna, admirador inicial de Kandinsky i de Vasarely. Les seves pintures, pareixien recrear els éssers de la microscòpica vida cel·lular. En poesia, va fer tàbula rassa, començant des de zero, com si s’iniciàs de bell nou la vida humana, després d’una hecatombe nuclear. Àdhuc inventant-se nous idiomes, de sorprenents sonoritats («Natos foscos», etc.). Va fer dibuixos i collages plens de poesia i de gran lirisme. No sé si es podria qualificar en aquells moments de Dadaista, però s’hi acostava. Com a poeta, figuraven a l’exposió la majoria dels seus llibres. Va participar al «Neón de Suro» i al Taller Llunàtic.
Enric Irueste está representat amb una sola obra. És un plafó de dotze serigrafies damunt tela, totes de la mateixa figura (una foto d’una atlota jove dels anys vint, dreta amb les mans recolzades a una cadira de caoba i amb un canterano al darrera). Fetes amb dos colors distints (grana i negre vermellós, sempre sobre fons rosa), que van alternant-se. Distribuides horitzontalment, en tres files de quatre serigrafies cada una. Desprèn una vibració cromàtica molt atractiva. Evidentment té una gran semblança amb algunes obres de Warhol, però aquí, al contrari, l’intenció és la de reflectir un sentiment de nostàlgia, de la pèrdua d’un món social i familiar esbucat. N’Enric va fer, en aquella època, un parell d’exposicions molt interessants: a Inca i, especialment a on treballava, és a dir a la Sala Pelaires (Tríptic, Este-Oeste Irueste, etc.), creant, a més de pintures, serigrafies i dibuixos, unes capses-objectes, com a vitrines d’antiquaris, de gran bellesa. Crec que va ser a una època en la qual va conviure amb Miquel Barceló i, possiblement, es varen produir, entre ells dos, moltes sinèrgies creatives. Des de llavors, ha desenvolupat una obra, molt poètica, de pintures de paisatges boirosos, d’escultures mòbils, d’«objectes trouvés» manipulats, quasi «Art brut», però de molta finura, i també dibuixos de gran expressivitat.
En Toni Socies estava representat només per una sola obra. Una pintura d’un trispol de rajoles hidràuliques geomètriques (com d’església), amb una sanefa, o rodapeu, de figures de papallones dins cercles blaus. A damunt hi apareix un peu nuu, que tant podria estar enterra, com baixant des del cel. Aquesta pintura té un aire místic, religiós. És només un petit exemple del gran mestratge i perfecció de l’obra pictórica que ha anat fent, des de llavors en Toni. Ha fet nombroses exposicions i viatges. També ha creat fotografies extraordinàries.
Horacio Sapere tenia bastantes obres, dues pintures abstractes, i una serigrafia de gran format. A més de diversos dibuixos/collages de poesia visual, i altres serigrafies realitzades conjuntament amb l´artista Pàez Cervi. Una, a la Sala principal, Sobre el habitante solar en Ses Salines, és una obra vertical de pintura abstracta, de pinzellades amples i esquerdades, de colors predominants grisos, verds, grocs i blaus. Tota ella exhala una gran vibració, pels colors i per les formes. Hi ha unes bandes gruixades de pintura grisa, que formen una espècie de tanca (o càpsula), que acaba amb dos reguinyols. Tal volta podria endevinar-s’hi dedins una figura desfeta, tipus De Kooning. Però, per a mí, sembla momés un abstracte gestual. Molt interessant.
L’altra obra, igualment vertical, crec que també es podria definir com de pintura abstracta gestual, però respon no obstant això a un altre patró, és molt més lírica i mental. Podria semblar una representació esquemàtica, d’una cabana, o millor, d’un caramull de sitja, de carboner. Aquí els colors s’han tornat més suaus, més amables: grisos, roses, verds ametló, blanquinosos. També molt interessant. Horacio a desenvolupat una carrera professional molt important, plagada d’èxits i d’exposicions a molts països. També ha destacat com a escultor en ferro i vidre. I com a creador i impulsor d’activitats poètiques.
Miquel Àngel Femenies (que ens va deixar ja fa temps) estava representat per dues obres, ambdues rupturistes amb el format del llenç tradicional. Una, a la Sala principal, era un autorretrat que reflexa, de tres o quatre formes distintes, la visió d’una mateixa escena. És tracta d’una figura, l’artista assegut a una butaca (real), d’esquena a l’espectador i davant una finestra. Amb un braç (en relleu, i amb un jersei de bondeveres). Amb la mà agafa una fotografía, que davall té un dibuix i, al fons, hi ha un mirall pintat on es reflexa també sa mateixa escena. El «mirall» romp la línea superior del quadre. Tota l'escena es troba dins d’una habitació, amb trispol de franges obliqües de rajoles vermelles i blaves, i amb una paret decorada amb paper pintat. Si no vaig errat aquesta obra fou presentada (i rebutjada, malgrat la seva qualitat) a un certamen de pintura, que va convocar la desapareguda entitat bancària «Sa Nostra». L'exposició de les nombroses obres seleccionades es va exhibir a la seva seu principal, de la plaça de Sant Francesc. L’altra obra, que també romp les línees perimetrals del quadre, desbordant-les generosament, representa un home o infant, angoixat i ajegut damunt un camp d’herba, rodejat —a la dreta— per una bandera nord-americana flamejant, i —a l’esquerra— per un mena de globus o «entrepà» (element que, en els còmics, s’utilitza per encabir-hi les paraules que diuen els personatges), ple de cares d’indis i calaveres, i més amunt, de soldats com els del «Sèptim de cavalleria», però modernitzats tipus segona guerra mundial. Un quadre anguniós, molt Pop art. En Miquel-Àngel va ser un dels principals impulsors del Grup Criada.
Obres extraordinàries
Rafel Joan estava representat per diversos dibuixos i cartells, i una pintura, un retrat de gran format pintat sobre un fons de maculatures, molt interessant. També aportava algunes revistes dibuixades. La seva carrera posterior l’ha convertit, gràcies a la seva gran tenacitat, amb un artista pintor extraordinari.
D’Àngel Sanmartín només n’apareixia una obra. Un personatge que es capfica nuu, dins una espècie de buit, del no-res, un espai de matèria pictòrica informalista de colors terrossos i ocres, com d’argila. Talment com si reflectís una espècie de follia o desànim, un llançament sense xarxa. Tal volta, en el fons, voldria mostrar la voluntat de ser de debò un artista pintor. A veure què passa, si es pot sobreviure a l´aventura, a unes messions que sempre es fan a vida o mort. Àngel conjuga figures realistes aficades sempre dins espais abstractes informalistes, de gran expressivitat i color. Amb un treball constant ha creat obres de gran qualitat, ha fet moltes exposicions, i ha guanyat també molts premis. És un gran artista.
Merche Laguens estava representada per dues obres abstractes, pintures de gran format, a més d'alguns objectes de caire conceptual o surrealista (capses de música). Els dos quadres, que s’exhibien com si fossin un díptic, semblen superfícies planes de colors terrossos, ocres vermellosos i marronosos, disposats en ritmes, o franges, horitzontals, com un tapís, un estor o, també, com un camp de rostoll socarrat. Molt decoratius i interessants. Na Merche, juntament amb el seu espòs Alfons Sard, ha desenvolupat una carrera professional a l’ensenyament, però sempre ha continuat la seva trajectòria artística, amb nombroses exposicions.
Alfons Sard aportava, fonamentalment, només una obra, una pintura-escultura, gairebé diguem que «prêt-a-porter», ja que, aplegada com si fos una maleta, es pot traslladar fàcilment. També es pot desplegar i muntar, adoptant distintes formes. Molt original. Sembla que va ser l’obra inicial que va capgirar la seva trajectòria, definitivament cap a l’escultura. També hi tenia objectes de poesia visual, o conceptual, com les «cartes trucades», etc. Molt interessant. Ha desenvolupat una carrera professional a l’ensenyament.
Ramón Canet estava representat per una sola obra, un quadre abstracte vertical de gran format, que conjuga al mateix temps la pintura gestual i l’acaramullament de signes, amb un resultat que és molt elegant i, en certa manera aconseguint, increïblement, un efecte reconfortant o plàcid, degut a la combinació del color blanc de les frenètiques pinzellades, i el del fons, suaument cru de la tela. Una obra molt interessant. En Ramón va ser, per aquí, un dels primers artistes moderns amb Llicenciatura de Belles Arts. I va ser reconegut com un novedós pintor abstracte ben prest per la crítica. Ha realitzat nombroses exposicions, moltes d’elles a Madrid, amb gran éxit de crítica. S´ha dedicat professionalment a l’ensenyament.
Maria Carbonero estava representada només per una obra. Es tracta d´un quadre abstracte de gran format. Podem dir que el quadre representa l’enfrontament de dues forces, dos grans traços o franges gruixades, una de color negre, i l´altra de color vermell. Ambdues damunt un fons blanc grisós. Desprèn molta intensitat i força. Maria va desenvolupar molt ràpidament una gran trajectòria pictòrica, que unia l’expressionisme de grans figures femenines de caire marginal, amb l´abstracte gestual de colors i formes. Ha realitzat nombroses exposicions, també per Madrid, amb molt d´èxit de crítica.
Pere Gelabert estava representat amb dues obres. Dos dibuixos grans damunt cartolina. Es podrien qualificar, fonamentalment, de surrealisme oníric, molt realistes i detallistes. La ruptura que caracteritza majoritàriament la Nova Plàstica, no sorgiria aquí per la forma o matèria emprada, per com són fetes les obres, ans al contrari, es desprendia més de la temàtica, del fons, del què s’intenta expressar, de la pròpia composició fragmentada, etc. Maleta és un dibuix fet a llàpis, tintes de colors i pastels. Representa una maleta de soldat oberta, antiga i de cartró (segurament la del pare, quan se´n va anar a estudiar la carrera o de quan va fer la mili). De dedins, o atrevessant-la, surten unes canyes mallorquines que voldrien ser com els punts cardinals o, els vents del món. Hi ha —mig amagada— una persona, que sembla ha d’emprendre el viatge de la vida. Apareix un DNI sense nom ni cara, ja els hi posarà el temps. Hi ha capsetes de tabac arruades, tirades damunt les rajoles de les voravies que el caminat haurà de potejar. Hi ha poca roba, algunes camisetes, uns calçons texans, un jersei (tal vegada fet per la mare), unes sabates esportives, uns peus descalços. També el sexe, tan important, i problemàtic, quan un és jove. Una mà per abraçar i per fer feina. I, com humil record, se´n duu algunes closques de caragols, un grapat de terra i fulles seques de tarongers, tot del jardí de ca seva. Un camí obert per trobar-se un mateix... si el destí ho vol.
L’altre dibuix, Menant, és una peça feta a llàpis de grafit. Només, en una petita zona, hi ha una coloració blava. Possiblement sigui la representació d’un desig, o d´un somni. Hi ha una persona que condueix (la seva, encara jove, vida?). El volant és un disc dels Beatles. El seu pensament, transformat en paraigua, va directe cap a la seva hermosa i jove atlota, que dorm suaument. Hi ha un lavabo amb un grifó Buades, que raja i esquitxa. Hi ha dos rellotges (un despertador antic, i un de braó Festina) que recorden el temps que passa. També un telèfon, que reclama atenció. Un peu ple de desig. Un caramull de diaris doblegats, una sabata Lottusse, que surt de davall capses de Ducados arruades. S’inicia un viatge amb la intenció d’arribar al final del trajecte. Ho podrà aconseguir superant les onades de la vida?. Gelabert ha fet algunes, segurament poques, exposicions. Ha guanyat alguns premis. Es podria pensar que ha viscut la seva vida, però tal volta no hagi aprofitat bé el do que li fou concedit.
Sobre Art pobre, Grup Criada, Taller Llunàtic i Manifestacions pel territori
A parer meu, encara que efectivament les actuacions d’aquests grups varen tenir molt de ressò i èxit, ja que aconseguiren modificar i fer avançar postures antiquades de la societat (culturals, polítiques, socials, urbanístiques, econòmiques, etc.), les obres fetes de manera col·lectiva, crec que, en general, tenen poca qualitat plàstica.
L’Art pobre és veritat que va cridar l’atenció i obrir els ulls sobre la gran poesia que pot brollar dels materials humils. El Grup Criada, segons penso, va ser la resposta a uns massa repetitius «jurats incompetents», que mai aceptaven obres innovadores (i deixaven, per tant, als joves artistes, sense possibilitats d’obtenir cap premi, que els permetés econòmicament poder continuar la seva tasca —i tampoc poder aconseguir un petit reconeixement social, amb la mera exhibició d’alguna de les seves obres—).
L'exposició de les Criades totes reunides, posa en evidència al meu parer, l’ínfima qualitat plàstica d’aquestes obres. Foren molt vàlides, sí, però només per a denunciar una situació injusta, no pel seu propi valor intrínsec. L'Expo caca, també del Grup Criada, va acabar amb el prestigi de la Galeria Latina, que llavors era un centre important (crec que, per aquell temps ho duia l'artista Manolo Coronado).
L'Enterro del Salón d'Otoño va aconseguir, sobretot, provocar el desprestigi d’aquell centre expositiu i, en conseqüència, els pintors que en ell regnaven es varen dispersar a les noves galeries que es crearen al poc temps. Però el Casal Balaguer no em sembla que s’actualitzàs i passàs a exhibir artistes més moderns. Em sembla que, en certa manera, es va esborrar paulatinament com a sala d´exposicions. Les Manifestacions i ocupació de Sa Dragonera, varen conseguir aturar la urbanització de l’illa (que, més tard —i amb plets pel mig—, fou expropiada, o comprada, pel Consell de Mallorca), i així es va assegurar la seva conservació natural. Tot un èxit, sens dubte.
Sobre els premis de pintura i la professionalització de l’artista pintor
Personalment, estic convençut de la necessitat dels premis per estimular la creació d’obres i vocacions, i permetre als artistes començar a fer-se un nom, donar-se a conèixer. I no només pels pintors o escultors, sinó també pels literats (novelistes, poetes, assagistes, periodistes, etc.). I pels músics, científics, arquitectes, etc. etc. Perquè crec que tota ajuda és bona per afavorir la creació artística, cultural o científica. Penso que en realitat, la raça humana, totes les persones —i també molts d'animals, especialment el mamífers—, aprenem i ens formam imitant continuament el que ens atreu, el que ens agrada.
Per això crec que val la pena ressaltar les persones, els fets, les actituts, les obres, etc. que es consideren les millors, les que destaquen favorablement, les que desperten més qualitats positives, etc. Si no hi hagués premis —i tenint en compte que, per aquí no hi ha ni mecenes, ni vertaders marxants, tan sols alguns «botiguers» que fan comerç amb l´art—, els artistes dependrien exclusivament dels seus propis mitjans (que solen ser molt precaris), i també del fet que les institucions, a través dels seus tècnics «especialistes» —que solen estar lligats quasi sempre a partits polítics—, es fixessin en ells i els volguéssin promocionar. Aquest sistema tampoc resulta imparcial, ja que sol afavorir quasi sempre a determinats artistes, que estan en la mateixa corda dels polítics de torn.