Ingmar Bergman,
La llanterna màgica.
Traducció de Meritxell Salvany.
Editorial Flâneur, 2024.
Ara fa un any i mig, l’excel·lent catàleg de l’editorial Flâneur va ampliar-se amb el llibre La llanterna màgica, del director de cinema suec Ingmar Bergman (1918-2007), un dels millors i més rellevants de la història.
Publicada per primer cop en suec l’any 1987, l’obra és un relat autobiogràfic desestructurat, és a dir, que no segueix un fil cronològic, sinó que va fent salts temporals segons li convé a l’autor. Per exemple, si en un dels capítols (que no estan numerats) ens parla d’escenes de la infantesa, en el següent el veiem de més gran com brega per tirar endavant l’obra de teatre que està dirigint i, a continuació, torna a una època reculada o, per contra, encara més avançada en el temps.
Fa tot l’efecte que la seva intenció va ser bastir la història com es fa el muntatge d’una pel·lícula, triant els fragments de manera arbitrària però alhora coherent per acabar de construir un llibre fascinant. Perquè Bergman, a banda de ser un director teatral celebradíssim, resulta que també era molt bon escriptor i tenia el do de narrar amb perícia i destresa els fotogrames de la seva vida.
El títol fa referència a l’aparell que van regalar a son germà un Nadal, i que el nen Ingmar, que el desitjava com cap altra cosa al món, va bescanviar-li per una colla de soldadets de plom. En aquell temps, la metzina del cinema ja li corria per les venes i no va abandonar-lo mai més. Fer anar la manovella d’aquell cinematògraf rudimentari a dins d’un armari rober i crear la màgia de les imatges en moviment sobre la paret va ser l’espurna i la llavor d’una carrera amb títols tan importants per a la història del setè art com Persona (1966), Secrets d’un matrimoni (Scener ur ett äktenskap, 1974), Maduixes silvestres (Smultronstället, 1957), Crits i murmuris (Viskningar och rop, 1972), Fanny i Alexander (Fanny och Alexander, 1982), De la vida dels titelles (Aus dem Leben der Marionetten, 1980) o El setè segell (Det sjunde inseglet, 1957). Tots aquests títols, i una bona pila més, formen part de la cambra dels somnis que és el cinema i, malgrat que el mateix Bergman opini que no s’hi mou amb tanta naturalitat com Andrei Tarkovski, Akira Kurosawa o Luis Buñuel, és de justícia contradir-lo amb fermesa.
Cal dir que capbussar-se en les prop de 500 pàgines de la magnífica traducció de Meritxell Salvany és una aventura extraordinària, un viatge captivador i sorprenent per la vida d’un geni. Som espectadors de tots els seus episodis, des de l’educació fèrria que imposava a casa son pare, pastor de l’església luterana, i les relacions difícils tant amb els pares com amb la germana i el germà, fins al despertar sexual i tot el reguitzell d’esposes i amants que va tenir; des de les complicacions i traves amb què es va topar a l’hora de dirigir obres de teatre i pel·lícules fins a les acusacions de frau fiscal que tant el van torturar i que van acabar provocant que marxés a viure fora de Suècia. Però sobretot ens fa partícips de la passió malaltissa i el compromís que tenia per la seva feina, l’art de crear «una il·lusió planificada amb cura, el reflex d’una realitat que, amb el pas dels anys i, en definitiva, de la vida, esdevé cada vegada més il·lusòria».
Meritxell Salvany ja havia traduït l’any 2021 per a l’editorial Les Hores Inquiets (De urolige, 2019), un llibre remarcable de Linn Ullmann, escriptora noruega filla de l’actriu Liv Ullmann i del mateix Bergman. I és també una obra que complementa la que avui comentem, ja que està escrita a partir de les converses que pare i filla van enregistrar amb la intenció de fer un llibre, un projecte que es va estroncar amb la mort del director i que l’escriptora va recuperar al cap d’uns anys.