Jaume C. Pons Alorda,
El corc.
LaBreu Edicions, 2025.
Amb El corc (LaBreu Edicions, 2025), Jaume C. Pons Alorda ofereix una tria personal que recorre devuit anys d’escriptura i que funciona alhora com a síntesi i declaració d’intencions. El volum permet observar amb nitidesa la persistència i l’ofici d’un poeta que, amb el pas del temps, s’ha consolidat com una de les presències més recognoscibles i innovadores del panorama actual. Pons Alorda ha construït una obra prolífica i exuberant, i aquest recull confirma fins a quin punt la seva poètica es nodreix d’una energia gairebé volcànica. L’eufòria i la incontinència expressiva —que en el seu cas són virtuts deliberades— constitueixen una part essencial de l’univers ponsalordià.
Molts d’aquests poemes semblen escrits des d’una necessitat vital de dir-ho tot, de convertir la llengua en un organisme en expansió constant. Però darrere aquesta exuberància hi ha també una estructura moral clara, que podria resumir-se en una sentència que travessa el llibre com un lema: per ser mediocre, més val no ser res. Aquesta exigència radical explica l’ambició que impregna tota la seva obra: Pons Alorda es posa el llistó alt i escriu com si sempre hagués vist amb claredat el seu horitzó d’escriptor totèmic, desmesurat i perdurable. El poeta assumeix i reivindica obertament el seu conreu tumultuós de la literatura —poesia, novel·la, assaig, crítica, traducció…— i dialoga amb el món literari amb una barreja d’admiració i combat. Als seus versos hi compareixen tant els adversaris, advertits del seu poder verbal, com els mestres desapareguts que l’han marcat, entre els quals hi ressonen noms com Sampere, Garriga o Artigues.
Aquesta consciència de tradició conviu amb una mirada crítica sobre el present, especialment quan el poeta denuncia la deriva turística de Mallorca, «aquesta illa tornada experiment, / un parc d’atraccions on els turistes / són els amos, i esclaus són els illencs». Formalment, El corc desplega una gran varietat de registres. Pons Alorda transita amb naturalitat del sonet als poemes en prosa, dels llargs poemes riu escandits amb decasíl·labs als versos més sintètics i aforístics. Aquesta diversitat formal reflecteix una mateixa força interior: una veu que es manifesta amb una intensitat torrencial, sovint desvergonyida i impúdica, com si la poesia fos una manera d’encarar la vida en la seva forma més salvatge i desfermada.
A més de la seva obra pròpia, Pons Alorda ha desenvolupat una tasca incansable de divulgació i defensa de la poesia, sovint considerada la «parenta pobra» de la literatura, com l’anomenava l’enyorat Bartomeu Fiol. Així, aquest nou llibre és, en major mesura encara que la resta, una celebració d’aquesta fidelitat a la paraula poètica i vital, tal com ens explica Núria Perpinyà a l’epíleg.