Hanna Arendt i Günther Anders,
Dona'm notícies teves.
Cartes i escrits, 1939-1975
Traducció de Marisa Presas
Editorial Arcàdia, 2025.
Hi ha libres que són com un punt de llum i així que els veus, t’hi abraones. Resseguir una relació epistolar entre dos pensadors brillants per a completar-ne la trajectòria és molt llaminer, però en aquest cas ho és més per la poca divulgació que s’ha fet de l’obra de Günther Anders (1902-1992), filòsof, activista antiatòmic i escriptor, tot i el gran interès que té el seu pensament. I no és menor la importància que té la traducció acurada, amb una llengua fluïda i genuïna, que ens ofereix l’experta Marisa Presas.
Hi trobem 54 cartes, conservades, que es van adreçar des de setembre del 39 fins novembre del 1975, la primera és d’ella, l’última, del 26 de novembre de 1975, és d’ell, vuit dies abans del traspàs de Hanna Arendt (1906-1975) el 4 de desembre d’un infart, ara fa cinquanta anys. La data ha facilitat l’accés a més traduccions i a més difusió de l’obra d’Arendt. En canvi ni el centenari del naixement ni el cinquantenari de la mort d’ell no s’han considerat per a posar en circulació una obra, no tan nombrosa com la d’ella, però d’una actualitat indiscutible. L’home dalt del pont. Diari d’Hiroshima i Nagasaki (2023) és l’únic llibre d’Anders que tenim en català.
A la correspondència, s’hi sumen un recull d’escrits, que ens mostren interessos conjunts de pensament, tot i amb visions diferents. Un de conjunt sobre l’obra mestra de Rilke Les Elegies de Duino, l’únic de la prolífica carrera d’Arendt que va signar en col·laboració, on fan una nova interpretació del poema. Kerstin Putz en el pròleg a l’edició alemanya diu que «per a Arendt aquest assaig enllaça amb la seva tesi sobre el concepte d’amor en Sant Agustí i per a Anders forma part de les seves reflexions sobre antropologia i filosofia de la música». Hi ha una recensió que van escriure per separat del llibre de Karl Mannheim Ideologia i utopia (1929), obra fundacional de la sociologia del coneixement molt comentada per diversos filòsofs al seu moment. Putz diu que, tot i les diferències d’argumentació, en el fons tenen un punt coincident: la independència de la filosofia. El 1930 va ser l’any de la seva col·laboració intel·lectual més estreta. Completa el conjunt de textos un d’Anders de l’any 40 i un altre de l’any 50, a més d’un apartat dedicat a Walter Benjamin, en memòria de l’amic comú, el llegat compartit. Amb Benjamin –cosí per part de pare d’Anders– van compartir exili a París i es van retrobar, amb Hanna, a Marsella el 1940. Ell li va confiar les seves Tesis sobre la filosofia de la història i ella posteriormente les editarà a Amèrica. És un personatge molt present en les cartes. Benjamin influeix en la crítica que fa Arendt del progrés i en la crítica a la tècnica d’Anders. En les cartes, tots dos lamenten el monopoli d’Adorno sobre l’edició de l’obra de Benjamin. Els textos, la cronologia i les notes bibliogràfiques completen l’itinerari vital i de pensament de tots dos.
Günther Stern, després, Anders –en alemany, l’altre, el ‘diferent’–, i Hanna Arendt es van conèixer en un seminari del filòsof Heidegger a Marburg el 1925, ell s’acabava de doctorar amb Edmund Husserl i ella, una alumna brillant, molt jove, enèrgica i rebel (òrfena de pare des del 7 anys), havia establert una relació íntima amb el profesor i filòsof, que després s’afiliarà al nazisme. Aquest amor tenia una limitació evident i es va acabar aviat, però va deixar fixada una empremta sòlida en els sentiments d’ella. En una carta comunica a Heidegger que té una altra relació, seriosa –Correspondencia 1925-1975 y otros documentos de los legados. Ed.Herder–. Li diu: «No m’oblidis i no oblidis fins a quin punt i amb quina profunditat sé que el nostre amor és la benedicció de la meva vida. Res no pot alterar això ni avui que he trobat una llar per al meu desassosec». Stern la torna a trobar l’any 29 en un ball de disfresses a Berlín que organitzava un grup de marxistes per mantenir una revista política. Un mes després ja vivien junts, segons que diu la biògrafa d’Hanna, Elisabeth Young-Bruehl. El 26 de setembre del mateix any 29 van celebrar una boda llampec ben íntima, sols hi va anar la germana petita d’ell, Eva. Però el fat anava a la seva. La parella tenia els dies comptats. Els seus plans de vida no eren coincidents, tot i l’amor per la filosofia. Ella fugia d’un amor impossible i ell va quedar fascinat per aquella noia de mirada profunda amb un punt de solitud al fons dels ulls que destacava per la seva manera potent de pensar.
Tot i els interessos intel·lectuals comuns, la filosofia, el matrimoni no va funcionar. Ella aviat va anar evolucionant pel seu compte i es van divorciar per carta el 1937 –de fet des del 36 ja no eren parella–. Stern procedia d’una familia jueva benestant i liberal, amb el precedent de tenir nombrosos erudits i rabins. L’avi, historiador, va ser un dels cofundadors de la comunitat reformista de Berlín. Els pares eren destacats psicòlegs coneguts per tota Europa. El pare va tenir un paper destacat en el desenvolupament de la psicologia com a ciència, segons que explica Thomas Meyer a Hanna Arendt. Una biografia intelectual. Ed. Anagrama. Günther era un jove que pensava sense cotilles. No era religiós ni ortodox en res. Es caracteritzava per un pensament autènticament lliure i això li va passar factura. Entre l’any 30 i 31 la seva tesi sobre Fenomenologia de la música per entrar a formar part del món acadèmic de la Universitat de Frankfurt va ser vetada. Segons que diu Hanna en una carta a Jaspers «a conseqüència del clima polític i de certes dificultats a la facultat». Queda el dubte sobre el rol de Theodor W. Adorno en aquest fet. El cas és que Stern va quedar fora del circuit universitari oficial.
L’ascens del nazisme era un perill alarmant, feia temps que ja es veia venir, molt abans de proclamar les Lleis de Nüremberg el 35, per les quals quedava legalitzada la persecució dels jueus, reduïts a la condició de pàries, sense cap dret, i que va culminar en la diabòlica maquinària per a exterminar-los físicament. Poc després de l’incendi del Reichstag, el 27 de febrer del 33, Günther se’n va a París, ciutat que coneixia prou bé. Hanna comença a col·laborar amb l’Organització sionista alemanya per encàrrec de Kurt Blumenfeld, el president, amb qui tenia molta amistat. El mes d’agost del mateix any, el 33, ella també fuig a París. L’havien detinguda a Berlín i segons que explica ella, d’una manera una mica novel·lesca, va poder sorir de la presó i va travessar la frontera txecoeslovaca. A París, viuran un temps junts. Però la relació es va deteriorant. El mes de juny del 36 Anders emigra als Estats Units, on sobreviurà fent feines diverses, treball en fàbriques, algunes classes i poca cosa més, primer anirà a Nova York, després a Los Angeles, però no aconsegueix ni estabilitzar-se ni una feina d’acord amb els seus interessos intel·lectuals. Ella, a París, coneix Heinrich Blücher, antic espartaquista, alemany, filòsof autodidacta, comunista, antisionista, considerat per alguns com un «bon vivant», el «Monsieur» com l’anomena ella amb afecte i ironia a les cartes. Blücher serà un pilar fonamental i una influència important en la vida d’Hanna, al seu costat trobarà la disciplina i l’equilibri protector que necessitava. Es casaran el 1940 a Montauban, Occitània, i després aconseguiran anar als Estats Units, gràcies a l’ajuda de Günther.
El gènere epistolar en el cas d’Arendt és molt abundant, era prolífica en tot. Comunicar-se amb els amics era també una ocupació central, la vida intel·lectual i afectiva dins un paper de carta, viatjant arreu. Cartes a Heidegger, a Blücher, a Jaspers i també a les seves amigues, Mary McCarthy, Hilde Fränkel, Anne Weil-Mendelsohn, Rose Freitelson, Kurt Blumenfeld, Gershom Scholem i molts més són un document molt important sobre la seva trajectòria vital. Intimitat i pensament filosòfic condensat en la correspondència privada.
Dona'm notícies teves. Cartes i escrits 1939-1975 és «un testimoni valuós de la complexa relació personal i intel·lectual que es va establir entre dues de les figures més influents del pensament del segle XX» diu Stefania Fantauzzi al pròleg de l’edició catalana. I és evident també que el seu pensament té plena vigència en l’actualitat. Si als Orígens del totalitarisme, Arendt ens donava claus per al futur, Anders va completar el panorama amb la seva teoria de l'Obsolescència de l’home, d’una claredat visionària per al món d’avui. La interacció entre totalitarisme, el món de la màquina, el progrés de la tècnica i la condició humana són avisos molt seriosos per al nostre present. En el context d’una època històrica convulsa, la Primera Guerra Mundial, la Xoà, la Segona Guerra Mundial, el Gulag, la bomba atòmica i tragèdies posteriors, la relació d’una amistat sòlida entre dos pensadors –tots dos rebutjaven ser anomenats filòsofs– que, des de posicions diferents, coincidien en una manera semblant de veure el món i la seva evolució al llarg dels anys ens aporta més que informació, ens mostra una forma de viure implicats en el món, una forma de sentir i compartir amb l’altre des de la pluralitat.
Les cartes de la primera etapa, del 39 al 41, són intenses, d’urgència. Hi veiem els intents de sortir d’Europa i els primers anys d’exili. Hanna i Heinrich necessiten els avals per obtenir els visats per entrar i sortir de Portugal, la paperassa burocràtica era un impediment per anar a Amèrica. No tenien diners. Sobrevivien amb menys que mínims, «ara conec allò que els grecs anomenaven Hades, la vida gairebé normal de les ombres» diu ella en una carta. La generositat de Günther els salva: avals i diners. Ell, des de la seva situació als Estats Units, no gaire esplèndida, però millor, els facilita el primer pas: la fugida. Arribats els valuosos avals, que podien trigar un any i mig, –desembre del 39–, amb «una ampolla de Château Neuf du Pape (fist class) a la teva salut» celebraran l’esperada salvació. La citació en grec, en una carta del 40, d’Èsquil, l’únic llibre que Hanna va poder salvar: «la batalla és per tot», simbolitza els moments dramàtics que vivien. I, el 41, el telegrama: «SALVATS!».
Un cop a Nova York, la duresa de l’exili com a jueus apàtrides és considerable. Aconseguiran la nacionalitat el 51, però abans han de buscar contactes, intentar establir-se, aprendre l’idioma i guanyar diners per a viure. «Començo a conèixer aquest país –però no a estimar-lo–», diu ella. La idea de la condició de pària, la necessitat de l’acció política i recuperar la dignitat són premisses de les seves vivències que es convertiran en idees centrals de pensament.
A la segona etapa, del 55 al 75 l’amistat es manté, però el pas del temps i les experiències respectives van creant distància. Parlen sobre publicacions i projectes, esmenten personatges comuns com ara Heidegger, Benjamin, Jaspers, Brecht o Adorno. Ell parla de la decepció creixent sobre la vida a Amèrica i el 1950 Günther torna a Viena amb Lise Freundlich, escriptora austríaca, la segona esposa. Voldrien tornar-se a veure, pero els viatges continus de l’un i de l’altre dificulten la trobada. Viurà de fer conferències, escriure ressenyes i viatjar per divulgar els seus escrits. Es dedica de ple a l’anàlisi i la defensa de la causa antiatòmica amb viatges per Àsia, Índia i Japó. Tretze anys deprés que la primera bomba atòmica hagués caigut a Hiroshima, el 58, ell participa al IV Congrés Mundial contra les Bombes Atòmiques i d’Hidrogen i a favor del Desarmament, que va tenir lloc a Tòquio. Sobre les experiències viscudes en farà un llibre. L’home dalt del pont. Diari d’Hiroshima i Nagasaki. Club editor, i l’any 67 participa en el Tribunal Russell sobre Vietnam en qualitat d’opositor a la guerra.
Però la recepció de la seva obra no era prou valorada. Les circumstàncies polítiques del país posaven limits. En la dècada dels cinquanta Alemanya tenia feina a redreçar el país i el pensament crític radical d’Anders feia nosa. No costa gaire d’imaginar com devia ser trobar-se a la meitat de la seva vida com un «outsider», sense reconeixement, malgrat tot el que havia viscut. Hauran de passar anys fins a ser valorat i reivindicat pels moviments ecologistes i antinuclears. A partir de finals dels anys setanta va ser recompensat, però, amb premis literaris, científics i periodístics en vida.
La solitud
L’any 56 diu en una carta «Estic sol, soc conegut, pero no tinc amics…» . A mesura que passa el temps aquest sentiment d’Anders es va accentuant. El 57 es tornarà a casar amb una pianista jove, Charlotte Zelka, que després de divuit anys junts el deixarà. A les últimes cartes del 75 escriu «només visc per salvar els meus escrits inèdits (...) no sé què serà de mi (...) amb els anys m’he tornat més asocial…». La seva vulnerabilitat augmenta. En canvi, a ella, la continua veient com una dona forta «sempre t’he vist com a immune a la ruïna». Al sentiment de no ser reconegut, s’hi van afegint les malalties pròpies de l’edat. Segons l’amic comú dels temps de la universitat i filòsof, Hans Jonàs, la mort d’ella li va produir un estat de desolació. En la carta de juny del 75, quan va saber que Hanna havia tingut el primer infart, escriu: «m’interessa molt, i sempre, saber com estàs, que estàs bé, amo te esse. Fes el favor d’enviar-me unes paraules». Més de trenta anys de separació física no havien aconseguir dissipar un sentiment d’amistat ontològica per l’altre. «Estimo que hi siguis».
Dues trobades
La primera a Múnic, l’any 61, i, la segona, a finals de l’estiu del 75. La impressió d’ella es reflecteix en la carta del 31 de maig del mateix any a la seva gran amiga nordamericana Mary McCarthy: «El dia que vaig passar amb Günther (el meu ex marit) va ser un desastre, però ell no ho sap, jo em vaig comportar molt bé perquè, per descomptat, ja ho sabia d’abans. Està completament desintegrat, viu només per a la seva ‘fama’, que es com un ‘chateau d’Espagne’. No vol veure la realitat ni acceptar la seva situació tal com és. Feia més de 12 anys que no el veia i més de 25 que no hi parlava de debò. És curiós veure que és com la seva mare, que també vivia sempre en una espècie de felicitat imaginària», Entre amigas. Ed. Lumen. La segona trobada del 22 d’agost del 75 no va ser millor que l’anterior. Per a Hanna, totes dues, una decepció.
«En quin llibre treballes ara?»
Els libres respectius i les idees que els impulsen són motiu habitual de comunicació. Arendt publica, entre d’altres títols, –va escriure més d’una desena de títols fonamentals–, Els Orígens del totalitarisme el 51, en anglès, i el 55 surt l’edició en alemany . El 58, La Condició humana, en anglès. La novel·la sobre Rahel Varnhagen, vida d’un dona jueva, basada en l’assaig sobre l’esforç d’emancipació dels jueus, que ella havia investigat des dels anys trenta, es publica en anglès l’any 57-58 i rep el Premi Lessing a Hamburg el 59.
L'any 61 assisteix per encàrrec de la revista The New Yorker al procés contra Eichmann a Jerusalem i el resultat será el llibre Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal–publicats en anglès el 63 i en alemany el 64–. Anders treballa en Die Antiquiertheit des Menschen. –La obsolescencia del hombre, Pre-Textos– primer volum, el 56, el segon volum serà del 80. Ell l’anomena «Una antropologia filosòfica per a l’època de la tecnocràcia». És una crítica a la tècnica com a subjecte de la història. La máquina és la mesura de totes les coses. L’home modern es incapaç de imaginar l’abast del progrés. El poder tècnic pot superar la nostra capacitat d’assumir-lo i ens pot engolir.
El 57, Hanna li diu que aquest assaig es extraordinari, el millor que hi ha sobre aquest tema i que en parla a la La condició humana. La menció és una nota a peu de pàgina del capítol sobre «La durabilitat del món». Ell parla de treure del calaix la novel·la distòpico-filosòfica sobre el totalitarisme feixista, Die molussische Katacombe, escrita entre el 32 i el 36. De fet, no serà publicada fins després de la seva mort, el 92. Hi ha un documental del 2012, Autrement, la Molussie i una traducció al francès del 2021, La Catacombe de Molussie.
El 59, fruit de la seva activitat antiatòmica començarà una correspondència pública amb el pilot nordamericà Claude Eatherly que patia greus seqüeles i problemes de consciència per haver participat en el llançament de la bomba, tot i que ell no havia premut el fatídic botó. La culpabilitat, però, no l’abandonava. Les cartes converteixen una història tràgica –va acabar en un psiquiàtric i es va suïcidar– en el «cas Eatherly». Anders diu que ell personifica la consciència en un món que promou la irresponsabilitat de les nostres accions. Com si fos el «predecessor» de tots nosaltres. El piloto de Hiroshima. Más allá de los límites de la conciencia. Paidós. Anders serà molt crític amb la posició de Jaspers sobre la bomba atòmica. La considerava incompleta.
La carta oberta al fill d’Adolf Eichmann, any 64, Wir Eichmann Söhne.– Nosaltres, els fills d’Eichmann. Paidós– dona una dimensió més àmplia del concepte de banalitat del mal «no serà possible endarrerir el dia en què tingui lloc l’imperi del totalitarisme tècnic». La banalitat no sols és possible en una societat tecnificada, sinó que el seu desenvolupament ens portarà a la total deshumanització de l’espècie. L’esser humà té cada vegada menys control sobre el que fa i produeix. Hi ha una gran distància entre les capacitats humanes i el món construït: «una escletxa prometeica». L’home crea la bomba però no pensa en les conseqüències «podem matar centenars de milers, però no plorar per ells». Falla l’estructura humana que no està al nivell del Prometeu que hi ha en nosaltres, «sols existirem com a peces mecàniques: com a éssers humans serem eliminats. Com que la màquina funciona per acumulació, i donat que el món de demà es globalitazarà, els seus efectes arribaran pertot (...) el món com a màquina és realment l’estat tècnic totalitari cap on es dirigim (...) el principi de la máquina és l’impuls d’autoexpansió…» . Si, traduïm aquestes paraules als fets actuals com el perill nuclear, i els dubtes sobre el poder de la intel·ligència artificial, per exemple, no podem evitar de veure aquest autor com un estricte contemporani.
Sóc del parer que divulgar el pensament d’Anders és imprescindible. La seva mirada premonitòria posa l’accent en l’imperi destructor de la tecnologia. Partint dels desastres històrics que va veure ens fa una alerta i ens diu que la indiferència i la ignorància són l’origen del mal i que tenim la responsabilitat de preveure els efectes de destrucció implícita que porten els avenços tecnològics. Ara bé, el seu pensament només ens serà útil, si el podem llegir. L’any vinent serà el 125è aniversari del naixement d’aquest pensador incòmode, radical i dissident. Un bona ocasió per rescatar el seu concepte d’humanitat.