Bartomeu Crespí,
Mai no ho podràs saber.
Lleonard Muntaner, 2025.
Sempre cal celebrar l’arribada d’una veu nova, tot i que hi ha veus primerenques que no deixen de dialogar amb la tradició. Mai no ho podràs saber (Lleonard Muntaner, 2025), de Bartomeu Crespí, és una obra que desmenteix qualsevol expectativa de debut titubejant. Guardonat amb el Premi Pare Colom d'Inca, el llibre s’inscriu, des del primer vers, en una maduresa expressiva poc habitual en una primera publicació. No hi ha aquí temptatives de juvenàlia ni esbossos d’una veu en procés, sinó una escriptura sedimentada, treballada amb una passió ferrenya que només pot venir d’una experiència llargament rumiada. Crespí escriu —i (re)escriu— amb el «seny del foll», amb una mirada que, com la del cec que albira sabent del cert el perfil dels fets i les coses, sembla penetrar en l’essència primordial de les circumstàncies.
El temps, eix vertebrador del poemari, s’hi desplega amb una densitat gairebé física: no és només el marc on s’inscriu la vida, sinó la matèria mateixa que la sosté i la desfigura. «Hi ha estones que duren i que mai no s’acaben. / Hi ha vides que tomben i acaben massa prest»: aquest joc de tensions entre la durada i la finitud articula un discurs poètic que oscil·la constantment entre la llum i la tenebra, entre la persistència i l’extinció. Aquesta dialèctica es reforça amb la presència simultània de la presència i l’absència, que dansen en un equilibri precari al límit de la nit o en l’escalfor d’un cos.
El poeta construeix així un espai on l’existir esdevé vertigen, però també refugi momentani. L’excés —d’experiència, de consciència, de necessitat— es concreta en una recerca de coneixement que sovint voreja la desfeta: «Ara, / cos adormit en la rodona, / inacabable nit, / contempla / aquest esclat de llum cremada, / aquesta exacta / finitud del temps». Aquí, la imatge poètica no és ornament, sinó revelació. Hi ha, també, una voluntat clara de camí, d’anar fent, de persistir enmig del desconcert. Els versos, de vegades aspres, de vegades d’una musicalitat subterrània, sorgeixen d’un territori poblat de «boques olioses que s’omplen de sentències», com si la paraula hagués de lluitar per no esdevenir tòpic, per mantenir-se viva i incisiva.
Tal com apunta Carles Rebassa al pròleg, el llibre traspua una necessitat de creixement que és alhora acte i voluntat: créixer per transmutar-se, per habitar les coses i els éssers des de dins. Mai no ho podràs saber és, en aquest sentit, un poemari que no només interroga el temps, sinó que el travessa, el fa carn i llenguatge. Un debut, sí, però d’una plenitud que el situa, ja d’entrada, en un lloc propi i exigent dins la poesia actual.