George Sand,
La Cora.
Traducció de Georgina Solà Sellés.
Cal Carré, 2026.
Els llibres de la col·lecció Els Menuts de Cal Carré són una joia per als amants de les obres en format mínim. T’hi caben al palmell de la mà, te’ls fiques a la butxaca de qualsevol peça de vestir i prescindeixes de mirar pantalla durant l’estona que vas en metro a la feina o al club de billar, i, si, haguéssis de fer un trajecte amb Renfe, te’n podries llegir més d’un. Ara s’hi ha publicat La Cora, de George Sand, una novetat. Una novel·la breu, divertida, d’aparença fàcil, però no per matar el temps, sinó per desafiar-lo i entrar en el món que l’autora ens proposa. Precisament aquest mes, a Nohant, on hi ha el castell, ara casa museu, commemoren l’Anné Georges Sand 2026, pels 150 anys de la mort, el 1876, d’aquesta escriptora i feminista emblemàtica de les lletres franceses. Hi ha previst un programa extens de concerts, exposicions i espectacles per recordar-la. Llegir Sand aquests dies, coincidint amb la data del 8 de març, és retre homenatge a una dona que va viure sempre amb la ploma a la mà com si fos una espasa, i atenta al combat per exercir el seu dret de ser lliure.
Aurore Dupin, de casada Dudevant, com a escriptora George Sand, tenia sang il·lustre per part de pare, diu a l’autobiografia, Història de la meva vida, i era bastarda per la branca materna. L’àvia paterna Marie Aurora era cosina política de la reina Maria Antonieta. Òrfena de pare als 4 anys va viure sota la influència de l’àvia aristocràtica i lectora voraç. Era una noia imaginativa, amb molta lectura, rebel, muntava a cavall amb una cama a cada costat com feien els homes i li agradava estudiar astronomia i cirurgia. Com que el llegir porta l’escriure, va començar a fabular molt aviat. Molt jove es casa amb el fill natural, però reconegut, del baró de Dudevant. Serà mare als 19 anys, però aviat s’adonarà que aquella vida no era la que ella desitjava i començarà a refer el seu camí. Deixarà el marit i se n’anirà a París, obtindrà la custòdia dels fills, llavors ja en tenia dos, i viurà segons la crida del desig. Va desafiar el rols de gènere establerts, vestint-se d’home, expressant-se en gènere masculí, fumant en públic tota mena de cigars, compartint jocs de taula amb els homes, i donant la clau d’entrada al seu jaç a qui li vingués de gust. Ara, Jules Sandeau (mirem el pseudònim, Sand), ara, Alfred de Musset, ara, Chopin –llegiu Un hivern a Mallorca–, i un llarg etcètera. Passeja sola per París amb pas ferm i confiança absoluta. No va patir mai per l’escàndol. L’entomava i escrivia sense descans, posseïda per la febre de l’escriptura. Com a persona inquieta i sensible també s’interessava per qüestions polítiques i socials i, per tant, va adoptar un compromís decidit amb la defensa de les causes justes. La bellesa havia de fer parella amb la justícia. Diuen que es feia dir comunista i que va donar suport al govern provisional dels republicans el 1848. I, naturalment, va celebrar la caiguda del rei Luís Felip. Una veu respectada a Europa que gosava fer debat amb personalitats com l’anarquista Bakunin o el filòsof italià Giuseppe Mazzini, i, si s’esqueia, els anava a la contra.
Va ser una de les escriptores més polèmiques del segle XIX a França. Dona lliure, influent, immersa en les cercles literaris del moment, tindrà amics que defensaran el seu talent, com Balzac, Víctor Hugo, Merimée, Flaubert, De Musset, Liszt, Chopin, Delacroix, Turgénev… Escriptora prolífica, més de 70 obres entre novel·les, teatre, assaig, cartes i memòries, i també polifacètica –pintura, música– i amant de la natura. Radicalment enemiga de qualsevol atac a les llibertats individuals, va esdevenir una icona del romanticisme i una precursora del feminisme. Sand ens ha deixat una vasta obra on la passió, al justícia i la dignitat individual són els pilars centrals. La reivindicació dels drets de les dones, l’amor de lliure elecció i la crítica social implacable, completen la modernitat d’una autora de referència.
La Cora, 1833, pertany a la primera etapa de les seves novel·les, qualificades ‘de revolta’. Va publicar aquesta nouvelle poc després dels seus èxits inicials, que van ser motiu d’escàndol pels temes que presentava. A Indiana 1832, Valentine, 1832, i Lélia, 1833 l’autora feia una crítica al model del matrimoni i defensava la llibertat de les dones: els problemes morals de la sexualitat femenina, la crítica a les convencions socials, la rigidesa de l’educació, les imposicions de classe, i l’espinós problema de la frigidesa femenina. Per a la societat burgesa benpensat de l’època, no podia ser altra cosa que immoral i d’això la van acusar.
En aquesta novel·la fa una paròdia de l’amor romàntic. Desmitifica en poques pàgines mig segle de romanticisme. Ens fa somriure i ens preguntem sobre el misteri de la dona que llegeix rere la finestra. Qui és aquesta dona misteriosa? No ho sabem, sols hi ha la mirada de l’abrandat narrador-protagonista. A través d’ell podem deduir la imatge de les dones que tenien els escriptors romàntics. No les miraven, les inventaven. No eren reals. Eren un producte de la seva imaginació.
El narrador protagonista, el jove Georges (coincidència de nom amb el pseudònim de l’autora), un empleat modest de l’administració de correus que arriba a una ciutat de provincies, coneix la Cora, –en grec Koré vol dir jove–, una noia bonica i discreta, filla d’un petit botiguer. Ell és un gran somiador i lector de literatura romàntica. Fascinat pels contes d’Eta Hofmann, el «contagi del fantàstic» farà que imagini la realitat com la vol veure, no com és de debò. La lectura de capaçalera de l’Aurore adolescent era Hofmann. A principis del XIX els Contes fantàstics de Hofmann eren un èxit absolut. I Sand a la novel·la ens mostra aquests elements característics del romanticisme i el seu efecte patològic. El narrador pres d’un amor idealitzat i platònic sols veu la bella imatge de la noia rere la finestra, però la realitat anirà diluint aquesta visió a poc a poc. Les convencions socials d’una vila provinciana i l’actitud inesperada de Cora van desfent progressivament aquesta passió literària.
El primer senyal és que, a l’inrevés de l’esperat per Georges, la noia llegeix literatura barata. L’indici que ella és inculta crea un desencís dolorós en el jove, que se’ns mostra a través d’una ironia mesurada i també còmica. Els sentiments apassionats del protagonista –de vegades tendre, de vegades àcid–, narrats en primera persona, ens la presenten com etèria i angelical. Però la realitat de la figura de Cora és ben diferent. La idealització del físic com si fos una figura angelical del romanticisme alemany, pàl·lida i delicada ja ens diu que no és real. Hi ha una gradació de signes que parlen: gestos retinguts, silencis reveladors. Cal, doncs, una mirada atenta per llegir entre línies. I hi ha també els detalls quotidians que preparen les decisions sense predeterminar-les. Una paròdia lleugera, però punyent, del jove romàntic que projecta les seves lectures i fantasies sobre una dona misteriosa, de la qual en realitat no en sap res. No distingeix el real de l’imaginari, és un mal lector de la realitat. Amb un humor crític i lúcid ens descriu un procés d’enamorament amb clau d’època.
L’humor també serveix per fer crítica social amb un final de regust amargant. La societat provinciana és mesquina, hipòcrita i tafanera. Hi ha un menyspreu evident per una vida resclosida que l’autora retrata de forma mordaç. La condició femenina és una víctima del medi social patriarcal. I Cora n’és exemple. No és una heroïna rebel com Indiana o Lélia. No ha tingut educació i està destinada a un matrimoni de conveniència. Passa del control del pare al control del marit sense fer sentir la seva veu. Cora es mou entre el desig de ser ella i la necessitat de complaure l’opinió social.
Sand ens fa evident la situació d’indefensió de les dones de províncies de l’època. La distància entre l’amor ideal i la societat, la dependència de les dones subjectes al pare o al marit que viuen en una mena de presó imposada. La ridiculització dels somnis romàntics mostren unes formes convencionals que l’autora rebutjava. Qüestiona la frontera entre la sinceritat i la il·lusió, l’entusiasme i la lucidesa, el fervor i la dependència. Temes com la independència moral, la dignitat, la crítica a la hipocresia social i la recerca del desig propi projecten sobre l’obra una visió atemporal.
Sand explora el poder i els límits de l’individu en una societat jerarquitzada per la discriminació de gènere, el poder dels diners i la reputació. No exposa idees ni tesis, ens mostra escenes morals, fets, de manera directa, gestos, silencis i mirades. El decorat romàntic ens informa de cada matís psicològic i cada inflexió de to. Una narració viva, on la psicologia porta l’acció. La ironia lleugera i la gradació emocional sostenen la lectura. La llibertat individual i la responsabiliat s’articulen amb el rerefons d’un quadre històric concret. Proposa comprendre abans de condemnar. Els lectors tindran la responsabilitat de reflexionar sobre la complexitat humana i les pròpies contradiccions. L'autora dona veu al desig de justícia i deixa que l’experiència separi la fantasia de la realitat.
El reconeixement del desig femení i la defensa de l’autenticitat són elements centrals de la novel·la. Acabada la lectura les preguntes vénen soles. Quin preu estem disposades a pagar per la nostra reputació? Quins límits posem al poder de la mirada social? Quan George Sand se’n va anar d’aquest món, Dostoievski va dir que les seves novel·les li havien procurat entusiasme, respecte i felicitat. No és poca cosa.