Joan Perelló,
Aire d’intrús.
Ensiola, 2025.
Les paraules ens porten cap a mons desconeguts, inaccesibles sense la clau dels mots. Anomenar les coses i els fets és el que ens ajuda a organitzar el caos, allò desconegut, a fi d’esdevenir tot un univers de sentits precisos i de significats il·luminadors. Aire d’intrús (Ensiola, 2025), de Joan Perelló, és un volum de catorze relats breus que confirma allò que fa dècades que sabem: que som davant un dels grans artesans de la llengua del darrer mig segle. En aquest llibre, Perelló abandona aparentment el vers per endinsar-se en la narrativa, però ho fa sense renunciar mai a la seva naturalesa de poeta.
Cada conte és, en realitat, una peça destil·lada, un exercici d’orfebreria verbal que cerca l’essencial amb una precisió gairebé quirúrgica. Els personatges que poblen Aire d’intrús són figures marginals o desplaçades, éssers que viuen als marges de la norma o de la pròpia existència: aquell infant marcat des del naixement per una diferència inexplicable; l’home que ha vist com el seu encant es dissolia dins l’alcohol; les atmosferes tèrboles i inquietants del suburbi; la relació incòmoda entre germà i germana; o la rutina estranya d’un vigilant nocturn. També hi trobam espais carregats de memòria —cases que s’ensorren sota el pes dels anys i la pols, records de pesca d’un temps esvaït, amistats que el temps ha erosionat—, tots ells travessats per una mateixa consciència: la fragilitat de la vida.
El conte que dona títol al recull, situat al final i de major extensió, actua com a clau de lectura del conjunt. La malaltia que empresona el protagonista esdevé metàfora d’aquesta intrusió constant que és el temps dins el cos i dins la memòria. Perelló no dramatitza, sinó que observa amb una serenor punyent, gairebé estoica, deixant que siguin els silencis i les el·lipsis els que construeixin el sentit de tot plegat. L’encert principal del llibre rau en la seva finezza: una tria lèxica precisa, una economia expressiva que mai no és pobresa sinó concentració lírica, i una mirada capaç de convertir els instants més humils en revelacions poderoses.
Hi ha en aquests contes una voluntat clara de fixar allò que s’esvaeix, de retenir el gest mínim abans que desaparegui. Aire d’intrús és un compendi de personatges i situacions, un llibre madur, escrit des d’una consciència plena del pas del temps i de la tardor vital. Un llibre deliciós i alhora feridor, que confirma que, en mans d’un veritable poeta, la narrativa pot esdevenir també una forma de celebració.