Enric Casasses,
La policia irà de bòlit.
Documents Documenta, 2025.
Parlar d’un poeta de prolongada carrera com és l’Enric Casasses a partir del seu darrer llibre, La policia irà de bòlit, no deixa de ser una gosadia, perquè partint d’un sol volum no es pot pretendre conèixer un poeta quina obra creix sense aturador. Tenim la sort, però, que, en el cas de l’Enric, la part sempre conté el tot, és a dir, que qualsevol nova publicació porta l’ADN de tot el seu corpus literari. Així doncs, si extrapolem les senyes i peculiaritats d’aquest llibre podrem intuir alguns dels signes distintius del seu creador.
En primer lloc, cal dir que no tenim un llibre, sinó dos, que s’entrellacen amb evidents connexions. Perquè els dibuixos de la Tura Sanglas complementen i enriqueixen els poemes que ha il·lustrat, tot i que, alguns tenen un discurs independent i propi. Dibuixos d’un sol traç sense ombres que serveixen de pedestal d’uns versos en format lliure, d’altres amb mètrica i rima, i molts d’ells de prosa poètica.
La poesia de Casasses té la particularitat de ser complexa, tot i l’aparent senzillesa, com un quadre de Joan Miró. Una mirada sense limitacions amb afany de comunicació i de conversa amb el lector. Característica molt lul·liana. I ho dic perquè l’Enric ha seguit al peu de la lletra -mai millor dit- la màxima del poeta mallorquí segons la qual tots nosaltres tenim un sisè sentit que ell anomenava affat o affatus i que definia com: «aquela potencia ab la qual animal manifesta en la vou a altre animal la sua concepció». (aquella capacitat amb la qual un animal es comunica amb l’altra). L’affat o affatus, un sisè sentit tant dels humans com dels animals, ens permet comunicar o manifestar cap enfora una concepció interior. Contràriament al model comunicatiu imperant que concep la comunicació com una simple transmissió d’informació entre emissor i receptor, la proposta de Ramon Llull abraça la misteriosa capacitat que tenim d’una vertadera entesa entre parlants, entre nosaltres,...entre animals. El que en diríem, senzillament, la capacitat de conversa. I Casasses integra en la seva obra aquest affatus tot treballant una mirada poètica que busca la conversa amb el lector.
Els poemes de La policia irà de bòlit conjuguen a la perfecció modernitat amb classicisme. Podríem dir-ne, enllacen el cant dels trobadors amb una mena de surrealisme psicodèlic, posant l’accent, això sí, en l’oralitat. És a dir, l’Enric escriu mirant pel retrovisor que enfoca als clàssics més nostrats, sense deixar de mirar endavant. Però la veu poètica no canvia d’una època a una altra, no ha canviat dels consagrats als més moderns. La veu sempre és la mateixa, en tot cas és l’instrument el que evoluciona. I ell ho entén així: «agafes una idea d’epicur, li escups quatre capellans i surt un poema».
Els poemes de ‘La policia irà de bòlit’, pel que fa a contingut, basculen bàsicament entre la poesia de revolta i l'amorosa. Mostra la seva indignació per la repressió política i policial tot jugant amb la befa que en fa de l’opressor. Com per exemple quan parla del baile de los caídos (pag. 185).
Fidel seguidor de Joan Brossa, de la seva obra en general i en particular dels seus poemes anomenats ‘civils’, l’Enric escriu amb un to satíric o pamfletari, poemes de combat i de denúncia; poemes que denigren el sistema i d’altres que donen suport a la rebel·lió. Atacs polítics que exalcen la insurrecció de l’1-O ( o de l’un a zero, com ell l’anomena irònicament). I l’encerta de ple amb la seva particular proclama anarquista que podria servir d’estendard (pag. 23): «la revolució vindrà desorganitzada o no vindrà». Poesia provocadora, visceral i espontània, no exempta de musicalitat, que busca, com ja he dit, el paper actiu del lector. Llegint-lo es confirma que la paraula és una poderosa eina de subversió i de denúncia, i, en conseqüència, deduïm que no hi ha revolta sense l’altaveu de la poesia.
El discurs de Casasses neix d’una fantasia que juga amb l’estranyesa que sovint provoca la manca de lògica dels fets. Ho veiem en expressions com ara: «m’acabo en déu», «canyes ajudeu-me», «cap de la granyota», «fitxes de Manòpoli». Fuig de dogmes, i així ho diu en un aforisme: «l’art té moltíssimes regles però cap ni una que sigui obligatòria». I amb aquesta ars combinatoria, aquest posar en relació elements diferents de forma sobtada i sense cap mena de raó, com una espècie de sinestèsia o de paronomàsia, en genera un estranyament del tot magnètic. Un procedir, per altra banda, que dificulta la traducció dels seus poemes a altres llengües.
En cada nou llibre d’Enric Casasses hi trobem una soltesa més gran, un deixar-se anar expansiu. A mi, el que més m’agrada, és quan parla de l’amor. Un tema recurrent en la seva obra, i que aquí, a La policia irà de bòlit, excel·leix en aquest propòsit. D’exemples n’hi ha molts i entre ells hi llegim versos com aquest: «Si hi ha una cosa més bonica que l’amor, hi anirem tots dos agafats de la mà». O aquest altre: «quan ella llampa ell trona». Poemes d’amor escrits a la tartera d’un volcà passional com fou Ausiàs March i quina influència vessa per diferents solcs del llibre. Acabo. Llegiu La policia irà de bòlit, no us en penedireu!