Joan Pons Bover,
Com voleu, germans, que canti.
Illa Edicions, 2025.
La novel·la Com voleu, germans, que canti (Illa Edicions, 2025), de Joan Pons Bover, guardonada amb el Premi Ciutat de Manacor, s’inscriu amb solidesa dins la tradició de la narrativa memorialística contemporània, tot articulant una història que oscil·la entre el testimoni i la ficció literària. Amb una base de fets reals —alguns degudament documentats—, l’obra reconstrueix la trajectòria d’una família marcada per la repressió franquista, amb el focus posat en la figura del pare mestre depurat, paradigma d’una generació d’homes il·lustrats castigats per la barbàrie dels vencedors. La veu narrativa es construeix des d’un present crepuscular: en Jaume i na Margalida, instal·lats en una residència, revisiten el passat amb una lucidesa que combina nostàlgia i dolor. Aquest dispositiu permet a l’autor desplegar una doble mirada: la dels infants que perceben els escenaris —Portocolom, s’Horta, es Carritxó— com a espais gairebé idíl·lics, i la dels adults que, retrospectivament, els revelen com a territoris de precarietat, renúncia i supervivència.
Aquesta tensió entre percepció i consciència esdevé un dels motors emocionals del relat. El periple familiar, iniciat després de la guerra civil i marcat pels desplaçaments constants —incloent-hi la partida del pare a la península i de tota la família a Formentera—, es desplega com una successió d’episodis que conjuguen la duresa material amb una intensa vida afectiva. Hi destaquen especialment les figures femenines: la mare, sostinguda per una dignitat tenaç enmig de l’adversitat, i les filles, amb històries amoroses truncades que revelen les limitacions imposades per l’època. El cas de na Margalida, enamorada d’un jove de la Mola, o el de na Jerònia, aporten una dimensió íntima que equilibra la càrrega històrica del relat.
Des del punt de vista estilístic, Pons Bover ofereix un gran exercici de domini lingüístic. El text destaca per un lèxic ric i expressiu, amb una presència significativa de formes dialectals que no només aporten versemblança, sinó que també reivindiquen una manera de dir arrelada al territori. Aquesta aposta es complementa amb una arquitectura narrativa que alterna dues veus ben diferenciades: una de més elaborada i literària, i una altra que s’acosta a l’oralitat, més immediata i viva. El resultat és un teixit discursiu que conjuga elegància i autenticitat. En definitiva, Com voleu, germans, que canti és una novel·la que transcendeix la crònica familiar per esdevenir un fresc col·lectiu sobre una de les etapes més fosques de la nostra història. Amb sensibilitat i rigor, Joan Pons Bover ens convida a recordar —i a comprendre—, tot demostrant que la memòria, quan és ben narrada, pot esdevenir una forma de justícia.