Som al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, la nit del dissabte de Cap d'Any de 1913. Són passades les deu i mitja del vespre i l'expectació és màxima tot i que, finalment, no s'han exhaurit totes les localitats. Les primeres notes del preludi del Parsifal de Richard Wagner, el sublim tema de l'Amén de Dresde que tot ho vertebra, posen la pell de gallina al públic en general i, en particular, als entusiastes i abnegats membres de l'Associació Wagneriana de Barcelona que tant han fet perquè sigui possible el miracle de convertir Barcelona en la primera ciutat del món que (legalment) viu una representació completa d'aquest cèlebre festival sacre, just després d'haver acabat l'exclussivitat de trenta anys que, sobre el Parsifal, tenia el Festival de Bayreuth. La història és prou coneguda, amb picardia horària inclosa, no és moment ara de recordar-ho. El que vull remarcar, però, és que aquell fet venia a confirmar Barcelona com a gran capital i referent del wagnerisme internacional, més enllà dels límits del sagrat turó verd de Bayreuth. Un wagnerisme que llavors s'avenia molt bé a l'estètica modernista del moment i als interessos culturals i ideològics d'una burgesia catalana que, amb moderació, feia seus els postulats nacionalistes de la Lliga Regionalista i dels lletraferits del catalanisme més prudent i temerós de Déu i, sobretot, de Madrid. Tanmateix, alguns s'atrevien a afirmar que Siegfried era el mateix Sant Jordi transfigurat i que, tot plegat, el castell de Montsalvat no era altra cosa que la muntanya sagrada de Montserrat, no romprem ara l'encanteri amb la sospita que la referència geogràfica del Parsifal tengui més a veure amb l'occità i càtar castell de Montsegur. Ja ho deia aquell periodista de l'Home que matà Liberty Valance: «Si has d'elegir entre la realitat i el mite, queda't sempre amb el mite, ven més diaris». Fins i tot el tenebrós Himmler s'ho empassà de dalt a baix.
Idò resulta que, per desgràcia, tanta catalanitat wagneriana no ha servit per res, si del que es tracta és de poder llegir en català el més gran dels textos wagnerians mai escrit, més enllà de les seves partitures, clar està. Resulta que s'acaba de publicar en castellà una nova traducció –la segona, vaja, per ara el marcador assenyala un 0-2 inqüestionable– del Mein Leben de Richard Wagner, un dels documents autobiogràfics més rellevants del segle XIX i, en definitiva, un testimoni vital a l'alçada de les memòries del llibertí Giacomo Casanova, de les ídem del «mozartià» Lorenzo da Ponte (no les deixin de llegir, per favor, aquestes sí que estan disponibles en català, gràcies a Quaderns Crema) o del meravellós retrat que l'inclassificable James Boswell va fer de la vida de l'anglès Samuel Johnson, a finals del segle XVIII. Obra i gràcia de l'editorial cordovesa Cántico, la traducció al castellà del Mein Leben wagnerià corre a càrrec del també cordovès Rafael Antúnez Arce, poeta, estudiós i especialista en literatura comparada i teoria de la literatura. El traductor s'ha basat, per això, en el text alemany original del «diktat» –la transcripció original del dictat que el propi compositor va fer a Cosima Wagner, iniciat quan aquesta encara era von Bülow–, parcialment editat i supervisat per Friedrich Nietzsche que, tot sigui dit, en queda tip del narcisista Richard Wagner i de tota la seva wagneriana família. Una obra que, com és conegut, es realitzà per petició expressa de Lluis II de Baviera, ja saben que qui paga, mana.
I la pregunta, novament, és: quan serà que podrem gaudir d'aquest text imprescindible en català? No sortirà cap editor valent que s'animi? És cert que circula per internet alguna traducció parcial d'algun dels quatre llibres que conformen aquesta obra magna, però jo diria que l'històric vincle entre Richard Wagner i el catalanisme militant, cultural i polític, mereixen alguna cosa més. Mirin, els propòs una cosa, mem si algú agafa el guant i ens dona una alegria: tenim poc més de quatre anys, el temps que estarà a desplegar-se la nova i esperada producció de l'Anell del Nibelung que entre 2027 i 2030 podrem veure al Liceu de Barcelona, en coproducció amb la Bayerische Staatsoper de Munic. Creuen vostès que ho veurem? Són coses com aquesta les que, en realitat, fan país, perquè, com feia dir Richard Wagner a Hans Sachs al final dels Mestres cantaires de Nüremberg, només serem nació si som cultura.