Carlota Gurt,
Els erms.
Editorial Anagrama, 2026.
Literatura que s’arrapa a la pell resseca dels nostres propis deserts. Carlota Gurt acaba de publicar Els erms, una esplèndida novel·la que barreja fúria i tendresa per a descriure l’experiència de la nostra fràgil condició: els deserts vitals que ens envaeixen i creixen. El llibre, guardonat amb el Premi Llibres Anagrama de Novel·la d’enguany, narra la història d’una trobada improbable entre Ramona i Faust, els protagonistes de la novel·la. Una trobada casual, un 24 de desembre, que desencadenarà la trama de monòlegs i pressentiments que teixiran la història. El lloc, un emboirat parador de Sau en plena sequera, metàfora entotsolada del sentir desèrtic i trencat dels protagonistes.
La Ramona és una escriptora i comunicadora llargaruda i esprimatxada que fuig d’una relació corcada i d’una vida que la desseca per a refugiar-se al parador. El Ramon és un home més aviat menut que té problemes de sobrepès i que s’encarrega de dirigir amb diligència la pressa de Sau, una feina que l’encadena a la vida d’una nissaga familiar que no vol dur i que també el corca per dins. La trobada entre els dos personatges es recuperarà mig any després, una revetlla de Sant Joan en un tren atrotinat d’alta velocitat, però entremig, com a miralls antitètics que es reflecteixen, els dos personatges ens mostraran les seves passions trencades i els seus anhels eixuts. Els seus miratges sobre les aigües i les ganes fondes de voler canviar la seva realitat.
Els erms, però, a través del poder de la fabulació, transita entre la vida dels personatges i la descripció vital dels espais ferits que ens circumden, abordant problemes d’una enorme actualitat: les sequeres i fenòmens extrems provocats pel canvi climàtic, la gentrificació i colonització estrangera dels nostres barris, la ‘zombificació’ de la societat a través dels aparells tecnològics, la manca d’autenticitat de les nostres relacions interpersonals, la sequera nacional que es manifesta en el menyspreu a la llengua pròpia, etc. Temes que conformen els espais erms dels nostres dies i que Gurt analitza amb una mirada afilada i exempta de tot sentimentalisme lacrimogen.
Debades, un dels signes que distingeixen els personatges de la Ramona i el Faust és la necessitat d’utilitzar col·liri per a combatre els ulls ressecs. Una metàfora prou eloqüent que fins i tot les llàgrimes, com a part del món interior, es veuen exposades a la sequera. Finalment, els dos personatges es coneixeran, però això és ja una altra història. El que d’un principi deixa clar l’escriptora és que no és una història ni d’amor ni de sexe, sinó per ventura una cosa més important que ja no coneixem: la tendresa i l’esperança. En el fons, es tracta d’un relat, no exempt d’humor ni de referències a Mallorca i les Illes Balears, que al final apel·la a l’alegria salvatge i a la necessitat de respirar com els peixos que es mouen en llibertat per dins les aigües.
En síntesi, Els erms és una obra potent i poderosa on la ploma de Carlota Gurt flueix com un torrent desbocat que retrata realitats incòmodes, però alhora ofereix raons per a transformar les nostres pròpies sequeres. Un llibre tremendament corporal —de fet, el cos hi és ben present a través de la no normativitat dels seus personatges— que s’endinsa en l’interior de l’embolcall que ens guarda les ferides. Un llibre molt recomanable per a celebrar aquest Sant Jordi i que ben segur es convertirà en un gran èxit en aquesta diada en què els llibres i les roses es transformen en un oasi enmig de la foscúria. Una obra que val molt la pena llegir i rellegir.