Carles Mercadal i Llucia Palliser,
L’infinit que no podem dir.
Pagès Editors, 2025.
Algú va dir, fa temps, que la poesia compartida és com una vivència multiplicada. L’infinit que no podem dir (Pagès Editors, 2025), de Carles Mercadal i Llucia Palliser, és un llibre valent i carregat d’intensitat, una proposta poètica que assumeix el risc d’habitar dues de les figures més fascinants i tràgiques de la poesia del segle passat: Sylvia Plath i Anne Sexton. El duet menorquí construeix un artefacte literari de gran tensió emocional, on les màscares poètiques es multipliquen fins a formar un quartet de veus que dialoguen, es confronten i es reconeixen en una mateixa ferida.
Lluny de caure en la imitació o en la simple recreació biogràfica, Mercadal i Palliser aconsegueixen bastir una obra amb personalitat pròpia. Els versos de Plath i Sexton, emprats sovint com a llindar o encapçalament dels poemes, funcionen com una brúixola íntima que orienta el lector dins aquest territori de dolor, lucidesa i devastació. Però els autors no copien mai el to ni l’estil de les poetes nord-americanes: els convoquen, les escolten i les reinterpreten des d’una sensibilitat contemporània i mediterrània.
El llibre transita pels grans temes que marcaren les vides de Plath i Sexton: la malaltia mental, la relació conflictiva amb el desig i la maternitat, els excessos, l’alcohol, la dependència emocional, el masclisme estructural o la sensació persistent d’estranyesa davant el món. Hi ha també una reflexió poderosa sobre la creació literària com a salvació impossible, com a espai d’exorcisme i condemna alhora. La poesia esdevé aquí una forma extrema de supervivència. «I de poder desempallegar-nos / del destí esmolat on estem embarrancades, / del nostre amant fosc», ens diuen aquests versos condensant tota la càrrega emotiva i sentimental que travessa el volum.
Un dels grans encerts del llibre és la manera com els autors administren la tensió. Els poemes avancen cap a una foscor gairebé inevitable, però ho fan amb una precisió verbal admirable, sense caure en el tremendisme. Hi ha una bellesa tallant en aquests versos, una consciència constant del precipici. El lector assisteix així a una mena de combustió lenta, a una creativitat incandescent que sap des del principi que el final serà el silenci. «Hem estat d’aquelles / impúdiques davant la mort», se’ns diu a mode de cloenda, esmolant alguns dels versos més colpidors del recull.
Amb un pròleg clarificador de Sebastià Alzamora, aquesta obra de tall menorquí i abast universal ens convida a entrar de ple en un joc de miralls i identitats fragmentades. Més que un homenatge, és una exploració lúcida de la fragilitat, del pes de ser dona i creadora en un món hostil, i de la poesia com a espai on fins i tot el dolor pot arribar a convertir-se en revelació.